¿La pandèmia es cura amb el mòbil?

BarcelonaLa por personal i col·lectiva s’aboca cada dia a les vuit del vespre als balcons de mig món en forma d’aplaudiments i suport al personal mèdic que s’esforça i s’afanya per controlar la covid-19. És aquesta mateixa por la que facilita que la ciutadania assumeixi que es controlin i s’envaeixin les seves dades més íntimes. N’alerten organitzacions i experts. Una simple aplicació en què l’angoixat ciutadà emplena formularis amb el seu nom i número de la seguretat social i introdueix els símptomes en cada moment pot contenir una informació molt valuosa, que a la llarga pot caure en mans que en faran negoci. Les dades de milions de persones són un valor de compravenda que va a l’alça.

En el món analògic, les retallades de drets són òbvies i estan justificades en decrets pensats per a situacions extraordinàries. Però, compte, adverteix Karlos Castilla, investigador de l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC): el cos legislatiu ha quedat desfasat i no té en compte, per exemple, que la geolocalització dels dispositius mòbils permet “entrar als domicilis”, els llocs més protegits per les democràcies liberals.

En la gestió de catàstrofes naturals, actes terroristes o emergències sanitàries com l’actual del coronavirus és evident que conèixer què passa en cada moment és fonamental per resoldre les situacions, però sempre hi ha una porta oberta perquè finalment tot plegat acabi sent un atac a les llibertats individuals. És l’equació perfecta. “La gent se sent vulnerable en situacions de crisi i els governs tendeixen a creure que el control social és positiu”, raona Gemma Galdon Clavell, presidenta de la Fundació Eticas, una entitat que fomenta la responsabilitat tecnològica.

Davant del coronavirus, molts governs han posat en marxa iniciatives telemàtiques per mapejar els contagis i controlar els seus moviments. A mitjans de febrer, per exemple, el sistema nacional de salut xinès posava en marxa a la ciutat de Hangzhou un codi QR que s’ha de passar als controls situats a metros o mercats, com si fos un passaport per poder circular per la ciutat, semiconfinada per la covid-19. L’aplicació es basa en les dades sanitàries i la informació sobre els viatges a zones de risc; a través d’algoritmes, obre o tanca portes.

N’hi ha que han recorregut als serveis d’intel·ligència per exercir aquest control. És el cas d’Israel, que tracta l’epidèmia com una operació antiterrorista i permet als agents el rastreig dels telèfons mòbils per detectar malalts i casos sospitosos. A Hong Kong, una altra aplicació pública permet veure a l’instant en quin edifici hi ha persones contagiades o en quarantena preventiva.

Poca transparència

Aquesta setmana The Economist revelava que l’empresa Palantir, nom que a El senyor dels anells tenen les pedres amb poders comunicatius a distància, ha obtingut un contracte amb la Seguretat Social britànica per elaborar una base de dades per donar resposta a la pandèmia, sense que se n’hagin explicat els detalls. Però la publicació subratlla la poca transparència i mala reputació de la companyia en el tractament d’aquesta informació privada. La Generalitat, a través de la web StopCoronavirus, també reclama registrar-se per deixar constància de la simptomatologia. Galdon Clavell es qüestiona per quin motiu els governs inverteixen milions d’euros en tecnologia tot i que en molts casos encara mantenen sistemes analògics i la telemedicina és més ciència-ficció que una pràctica habitual, de la mateixa manera que ho és l’historial únic.

Però, sobretot, critica que les aplicacions i pàgines tenen “una política de privacitat molt pobra” i que la ciutadania queda indefensa. “És tecnologia que desenvolupen generalment empreses privades, malgrat que hi veiem el segell institucional”, afirma la responsable d’Eticas, que qüestiona que no s’informi de la “limitació temporal” de l’emmagatzematge de les dades. L’alerta la llancen diversos organismes que vetllen per evitar abusos davant d’aquesta ànsia recaptatòria de dades en nom de la salut i la seguretat públiques. Galdon Clavell posa l’accent, en aquest sentit, en el fet que no es garanteix que les dades no es venguin a empreses d’assegurances que, en un futur, puguin “denegar o encarir la pòlissa” a un supervivent de covid-19.

Aquesta falta de límits va fer esclatar els sud-coreans quan es van adonar que, mitjançant el rastre dels seus mòbils, el govern en feia un seguiment tan detallat que sabia els locals on anaven al sortir de la feina o si portaven màscara al metro. Són aplicacions que recullen dades però que “no aporten beneficis a la salut ni s’ha demostrat que millorin la capacitat d’atenció dels serveis”, es queixa Galdon Clavell, que critica els esforços governamentals per donar un ús policial i de control a les xarxes socials i, en canvi, deixi de banda el seu “paper de fer-ne una plataforma solidària”.

Necessàries, però transparents

El fet és que, a poc a poc, governs de tots colors i latituds han anat ordenant confinaments obligatoris i restriccions en la participació en reunions, en la venda d’alcohol o fins i tot per anar a estirar les cames en solitari.

Les restriccions són “necessàries”, admet Allie Funk, autora d’un informe sobre drets en temps del coronavirus per a Freedom House, però també és vital que siguin “transparents i proporcionals a la limitació del brot”. Això deixa “un ampli marge a les autoritats per actuar”, continua Karlos Castilla, per a qui, malgrat l’excepcionalitat del moment, s’ha d’establir sota quins criteris s’apliquen les mesures restrictives. “Qui les decideix? Són criteris científics, polítics o policials? I qui en valora la vigència?”, es pregunta. Per evitar aquest caos, l’expert subratlla que s’han de mantenir sempre els mecanismes de “control i vigilància” perquè “la suspensió temporal de drets no autoritza els abusos”.

No ajuda en aquest control que la ciutadania atemorida, que s’ho mira des del balcó de casa, aplaudeixi els abusos policials a qui se salta la norma i alhora se senti autoritzada a fer de policia i assenyalar els seus veïns. “Es torna part del sistema controlador, d’allò que és correcte i del que no”, indica Castilla, que assenyala que davant de “l’estrès i la complexitat del discurs” la gent tendeix a comprar el missatge de mà dura i a validar els abusos, igual com s’ha normalitzat mantenir presoners sense judici des de l’11-S.

Per a Castilla, professor de dret constitucional a la UB, el món post-coronavirus pot impactar de ple en els drets migratoris, com s’endevina amb l’estigmatització de nacionalitats relacionades amb l’origen del brot, però també pel ràpid tancament de fronteres, la retòrica patriòtica del nosaltres i el protagonisme de militars i policies en una emergència sanitària. “És difícil recuperar-se de les regressions de drets”, alerta.