"Si miri, venia a fer-me soci"

BarcelonaUna tarda de ruta per les associacions cannàbiques de Barcelona permet veure les diferències abismals que les separen. En algunes s’hi pot entrar directament sense conèixer-hi a ningú: “Si miri, venia a fer-me soci”. La gestió és ràpida: cal mostrar algun document identificatiu, tenir més de 18 anys i pagar una quota que en alguns casos és anual i en altres és vitalícia. “Benvingut a l’associació”. Fins i tot algú de qui sovint diuen que fa cara de policia, com aquest redactor, ho pot aconseguir fàcilment. En cinc minuts passes a ser soci d’una associació cannàbica i ja tens via lliure. Quan la segona porta del local s’obre, descobreix un espai que acostuma a estar ben cuidat i que en la majoria dels casos és molt tranquil. I és que està pensat per a gent que fuma porros. A dins hi ha una barra o un dispensari amb un menú amb els preus dels diferents tipus de cànnabis. “Tens un límit mensual de 80 grams”, explica la noia amb un somriure plàcid. 

Al menú s’hi pot trobar tot tipus de varietats. Algunes costen 6 euros el gram i d'altres s’enfilen fins als 50. Com passa també quan vas a sopar a fora, com més a prop del centre i més turístic és, més car i pitjor servei. En alguns clubs també es poden consumir begudes i comprar productes fabricats a partir del cànnabis. També n’hi ha que ofereixen als seus socis classes de ioga, partides de jocs de taula, partides de billar o mirar partits de futbol.  

Els locals que posen més facilitats als nous socis són els més cèntrics, on sobretot es veuen turistes. Aquests dies, dins d’aquests clubs se sent parlar francès i una mica d’anglès. Alguns, en lloc del DNI, accepten carnets d’estudiants per poder fer-se soci. 

A mesura que un s’allunya del centre, els filtres s’endureixen. “Has de demostrar d’alguna manera que vius o treballes al barri, amb un rebut o una nòmina”, explica educadament el noi de l’entrada d’una associació del carrer Comte Borrell. En altres locals, amb ser veí del barri no n'hi ha prou i cal que un soci t’avali. “També és una forma d’evitar que entrin policies de paisà o persones que poden generar problemes”, explica l’advocat Lluís Homdedeu. 

Aquest advocat creu que “la millor fórmula seria que cada associació tingués una mena de taquilla on cada soci pogués deixar les seves substàncies i ho consumissin entre tots”. Aquesta manera de funcionar, sense diners pel mig, faria més fàcil la defensa davant d’un jutge i, sobretot, seria més fidel a la idea inicial d’una associació sense ànim de lucre que lluita per la defensa del dret al consum de cànnabis.