El miracle de Bellvitge

Des de fora sembla horrible. Sona malament dir-ho, però és així. Fa enrere quan passes per la Gran Via i veus a la llunyania aquella massa d'edificis mastodòntics de fins a disset plantes d'altura que semblen ruscs. Malgrat això, el barri de Bellvitge, a l'Hospitalet de Llobregat, canvia radicalment a peu de carrer. Canvia i també sorprèn per a bé. I no és un dir.

Bellvitge va néixer als anys seixanta, com tants altres barris, per allotjar els molts immigrants espanyols que van arribar a Catalunya per treballar. També com en tantes altres zones residencials d'aquestes característiques, els blocs de pisos es van edificar en terrenys sense urbanitzar que eren un fangar quan plovia i on no hi havia cap servei. Bellvitge, a més, tenia la particularitat que era el barri més gran d'aquest tipus, segons explica el president del Centre d'Estudis de l'Hospitalet, Manuel Domínguez. En total s’hi van construir 66 blocs de tretze plantes i 11 torres de disset. Una autèntica barbaritat.

Precisament per això, perquè era una barbaritat, els veïns es van plantar davant les formigoneres i van impedir la construcció de nous edificis. Estava previst que s’hi edifiquessin almenys 14 blocs i 22 torres més. I aquest va ser el miracle de Bellvitge: la mobilització veïnal. Una mobilització que també es va donar en altres barris obrers als anys seixanta i setanta, però a Bellvitge té la singularitat que ha perdurat en el temps, segons destaca Domínguez.

"Quan anava a la universitat i deia que era de Bellvitge, em deien: ¿Però tu ets de Bellvitge? Has de ser una excepció ", explica Maria Àngels García-Carpintero, que ara té 61 anys, continua vivint al barri i és filla d'un d'aquells veïns que es van mobilitzar fa dècades per evitar la construcció de nous blocs de pisos. Ella mateixa s'ha implicat en el moviment veïnal actual. Sens dubte, abans Bellvitge es vinculava a la delinqüència. En canvi, ara és difícil trobar pis. Pocs volen marxar del barri.

Bellvitge sorprèn a peu de carrer per l'àmplia rambla que divideix en dos el barri, pel munt de places i espais verds que té entre els edificis, pels seus carrers per a vianants i perquè és possible aparcar-hi fàcilment. Cada bloc té les seves corresponents places de pàrquing al carrer. I una cosa més: té un parc de tals dimensions que el soroll de la ciutat hi desapareix. És impossible trobar un espai similar en altres barris de l'Hospitalet de Llobregat, i amb prou feines en algun de Barcelona.

Tot això també es va aconseguir en part gràcies a la mobilització dels veïns, de la mateixa manera que altres equipaments del barri. De fet, en l'esmentat parc de Bellvitge hi ha una escultura dedicada a aquesta mobilització, amb una placa que diu: "En memòria i homenatge de tots els homes i totes les dones que amb el seu esforç i la seva lluita van aconseguir un barri millor".

La lluita, però, continua. El 2015 va néixer a Bellvitge la plataforma No Més Blocs, que pretén ser herència d'aquells veïns que protestaven als setanta amb aquest lema com a crit de guerra per impedir l'edificació de més blocs de pisos, segons explica Montse Abolafia, membre de la junta directiva de l'Associació de Veïns Independent de Bellvitge. No Més Blocs té com a objectiu paralitzar el Pla Director Urbanístic Gran Via-Llobregat, especialment el punt que preveu construir 26 edificis –la majoria d'oficines o hotels– a Cal Trabal, l'última zona agrícola de l'Hospitalet de Llobregat. Els veïns temen que els nous edificis actuïn com a "agent gentrificador per expulsar la gent del barri a causa de la pujada del preu de l'habitatge", a més d'arrasar un espai natural que consideren imprescindible, segons declara Emma Núñez, membre de la plataforma.

El problema de l'ascensor

Més enllà d'això, Bellvitge té una altra reivindicació. Buscar una solució per als blocs de pisos on l'ascensor no para a cada planta. De fet, aquesta és una particularitat de bona part dels edificis del barri: per estalviar-se diners els constructors van fer que l'ascensor parés en un replà que hi ha entre planta i planta, de manera que sempre cal pujar o baixar escales per anar a qualsevol pis. Es tracta de només set graons, però són mortals per a qualsevol persona amb la mobilitat reduïda. I al barri cada vegada hi ha més gent gran. Aquesta seria l'única pega de Bellvitge, diu la veïna García-Carpintero. Més enllà, esclar, de les aparences.