Miquel Missé: “La vida m’ha sigut més fàcil des que vaig decidir viure-la com un noi”

La transsexualitat té més visibilitat que mai. Si fins fa poc els únics referents trans eren estigmatitzadors, ara ja se’n parla en positiu i en primera persona. Però això no vol dir, segons Miquel Missé, sociòleg i activista trans, que no s’hagi de ser crític amb els discursos que imperen.

Caitlyn Jenner, les germanes Wachowski, els pares de menors transsexuals... Aquesta visibilitat ajuda?

Hi ha moltes maneres d’explicar la qüestió trans i no totes són emancipadores. Sóc molt crític amb els discursos que vinculen la transsexualitat a una qüestió cerebral, que parlen de cervells d’home i de dona i que una persona trans neix amb un cervell determinat i un cos que no és el seu. Aquest discurs pot fer visible el fet trans, però no és empoderador.

Ens havien explicat que ser trans era néixer en un cos equivocat.

I és com ho segueixen explicant grans fenòmens mediàtics. Dir que el nostre cos té un problema i no que el marc social és molt limitat ens atribueix la responsabilitat de resoldre-ho. Els nostres cossos no estan equivocats. Si fos així, ¿els obesos també tenen cossos equivocats? Però és més amable dir això que no tenir un home molt femení o una dona molt masculina. Interessa més que hi hagi persones amb el cos equivocat que fan una transició que no gent que qüestiona les normes de gènere.

Què és, llavors, la transsexualitat?

Per a mi, és la conseqüència d’un model social en què ser home i ser dona està encasellat en categories molt rígides, amb les quals crec que una part important de la societat té conflicte. Ser home o dona no és un fet en si mateix, és una interpretació cultural. Defenso que les persones han de poder expressar i viure el seu gènere de la manera més lliure possible. Hi ha qui no se sent ni home ni dona i jo m’hi sento molt a prop. Trien una categoria per sobreviure, però els és aliena. No és una certesa tan absoluta. I això ho dic havent fet una transició.

Et qualifiques com a persona trans.

Sí. La vida m’ha sigut més fàcil des que vaig decidir viure-la com un noi, i era menor. Amb la informació que tinc ara no sé si hauria fet el mateix camí. ¿La solució és convidar al trànsit de gènere el nen que expressa una feminitat extrema o la nena amb una masculinitat extrema? El que vull és que els homes puguin ser molt femenins i les dones molt masculines.

L’objectiu últim no és la cirurgia...

No. És que no necessitin operar-se. I em genera conflicte que el fet trans es vinculi a una relació conflictiva amb el cos. Modificar ràpidament el cos no és gaire desitjable per als més petits. Se’ls vol invisibles i això no és compatible amb el fet de no modificar el cos. Al moviment trans adult li ha costat molts anys defensar una altra manera d’eixamplar les categories de gènere.

¿La mobilització dels pares de menors transsexuals ha sigut un avenç?

¿És un avenç ser transsexual amb dos anys? En tinc dubtes. Quan un nen de tres anys diu “Em sento nena” no sé si es pot traduir en un desig de transsexualitat. Em preocupa que sigui un nou encasellament: “¿Vols ser nena? D’acord, però una nena en el model clàssic”. I el que és interessant és la gent que és visible com a trans. El boom mediàtic de persones que es transformen en el sexe contrari i passen desapercebudes no és tan freqüent, és una elit. Per a mi l’objectiu no és que les persones trans vulguin passar desapercebudes, sinó que la societat sigui prou plural perquè no sentin aquesta necessitat. El que vull és que quan una dona trans supervisible amb veu greu i pèl a la cara entri al metro no li diguin “ Manolo de mierda ”. I és per això que dic que els més petits reben models que són referents per a la invisibilitat. Els nens que diuen que volen ser nenes i nenes que volen ser nens potser el que no saben és que acabaran sent nens i nenes trans, que no és el mateix.

Per tant, tu podries haver viscut com una dona molt masculina.

Amb una altra resposta social que celebrés la diversitat i en què estigués ben vist que no cal triar, potser sí. Però no trobava els meus iguals. En canvi, quan deia que era un nen tot fluïa, la gent ho trobava més normal.

¿El cas de l’Alan, el noi de Rubí que es va suïcidar, és excepcional?

Jo m’hi identifico molt. A la meva escola no ho van acabar d’entendre mai. No van passar del “lesbiana de merda”. Discutia amb els professors perquè em tractessin en masculí i la classe d’esports era un infern. Conèixer gent trans a fora em va salvar. Faig activisme, en part, per generar referents perquè els transsexuals ho visquin més positivament: el teu cos és tan vàlid com els altres i la teva experiència vital no l’has d’esborrar.

T’has canviat el DNI?

No, perquè no estic d’acord amb els requisits i perquè forma part de mi. Em remet a una part de la meva vida que no sé si vull esborrar. No em sembla malament que la gent vegi una part que també sóc jo, és una visibilitat que ara em puc permetre.

¿Ara estàs còmode amb la teva identitat?

No és que estigui encantat de ser trans. L’elecció és molt legítima, no m’he traït i això em fa sentir orgullós, però el món no està preparat per a la gent trans. Jo vaig al gimnàs i m’és molt complicat, però també ho és per a qui té una cicatriu enorme o és coix... La normativització del cos no és només un problema nostre, el problema és el model.