Miquel Carrillo: “El covid és un gran aliat per a la causa internacionalista”
Entrevista a Miquel Carrillo, enginyer químic i consultor en cooperació
BarcelonaMiquel Carrillo, el Carrillo, porta mitja vida en el sector de les ONG: primer com a cooperant en primera línia amb Enginyeria Sense Fronteres, en la qual encara conserva el càrrec de tresorer, i ara ja com a consultor i, diguem-ne, especialista i veu autoritzada per fer un repàs de com ha evolucionat el teixit associatiu de la cooperació a Catalunya en les últimes dues dècades. Tant és així que firma Volver a pisar las calles (Icària), un breu manual en què es permet l’autocrítica dels seus companys de viatge per construir un món internacionalista, feminista i amb justícia global. La pandèmia va trastocar les previsions de publicar aquesta entrevista al març, així que la conversa presencial s’ha reprès ja a punt de la tardor, per telèfon.
Quin impacte ha tingut el covid sobre la cooperació, que es recuperava ara de les retallades del 2012?
Fins ara hem anat tirant dels pressupostos del 2019, però la por comença ara amb els nous comptes perquè evidentment hi ha hagut temptacions de no treure convocatòries per a projectes de cooperació, i això juga contra la impossibilitat dels ajuntaments d’entrar en dèficit.
Com es contraresta amb una crisi tan profunda l’argumentari dels que clamen “primer els de casa”?
El coronavirus ha obert una oportunitat i està sent un exemple brutal dels desafiaments globals i la inutilitat de les batalles i lluites internes. La forma com ha avançat la malaltia, que ens ha afectat igual que a l’Equador o l’Índia, ha ajudat a sensibilitzar la gent i l’opinió pública i a conscienciar sobre l’acció global.
¿El coronavirus serà el punt d’inflexió cap a l’internacionalisme?
Està sent un gran aliat en el fet que sí o sí hem d’avançar cap a una posició més global, transcendint les fronteres. El covid ha democratitzat el patiment, malauradament, i per primer cop tothom se sent identificat amb el patiment de l’altre. Es veurà, amb la distribució de les vacunes, que no serveix de res protegir només els de casa. Això suposa un canvi respecte a anteriors crisis, com la del 2008.
¿La cooperació sobre el terreny també se’n ressent?
És una part negativa per a nosaltres, sí. A nivell operatiu, han hagut de tornar molts cooperants, o tenim més dificultats per fer arribar ajuda, identificar nous problemes i atacar-los. Però també és veritat que fa anys que la cooperació ha deixat de ser només enviar calerons per fer escoles i ara tot és més complex.
Què es pot fer des del despatx?
Per exemple, augmentar la incidència política. L’assignatura pendent és la defensa dels drets humans. Hauríem de ser capaços de fer de l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau), soft power dels processos de pau del món, o de promocionar les finances ètiques.
Què va suposar el tancament de la seu de l’Agència Catalana de Cooperació el juny del 2012, amb el qual arrenca Volver a pisar las calles?
Va ser la recuperació d’autoestima, de dignitat, un punt d’inflexió, de retrobar-nos amb el que volíem i que se suposava que havíem de ser. Després d’anys de feina burocràtica ens havíem convertit en oficinistes i no ens quedava temps per connectar amb el carrer, per defensar lluites internacionals i transversals.
El renaixement del moviment?
Sí, vam redefinir la cooperació perquè fos una manera d’atacar l’arrel del conflicte i resoldre els problemes d’accés a l’aigua, a aliments o el dret a migrar amb condicions dignes. Però molts veuen Open Arms i et diuen: “Això és cooperar”. Evidentment, és important la tasca que fa al Mediterrani, com anar a fer pous, però només amb això mai avançarem substancialment.
¿Enveja l’ecologisme per l’altaveu que tenen amb Greta Thunberg?
Sí, però les Greta són perilloses perquè confonen el personatge amb el missatge. Ara, és cert que ella té un focus transgressor i potent perquè ha generat un canvi cultural, sobretot entre els més joves.
Com va el sector de feminisme?
El feminisme sempre ha estat una lluita poc reconeguda, que es deixava a banda sota l’excusa que hi havia altres lluites socials prioritàries, però després de molta feina i molts anys ens hem adonat que l’opressió femenina és la més comuna perquè totes les societats s’aguanten per la divisió de la feina que els reserva les tasques de les cures. Si el problema d’accés a l’aigua fos dels homes ja l’hauríem resolt fa anys, però com que anar a la font és cosa de dones...