28/06/2015

Un ministre en blanc i negre

Professor De / Pedagogia (ub)D’aquí uns anys les facultats estudiaran el pas de José Ignacio Wert pel ministeri d’Educació i Cultura com un forat negre en la història de l’educació. Una anàlisi en perspectiva sabrà situar-lo com a peça d’un govern que ha pretès l’empobriment general de la cosa pública i el desmantellament de l’estat del benestar, amb una manera de fer política pensada només per acontentar els seus electors. I és que la seva actuació no ha estat aïllada, malgrat les insistents imatges periodístiques que ens el mostren tot sol assegut al Congrés, amb aquell somriure sorneguer i pensant en somnis de grandesa per guanyar-se el cel de la vergonya pedagògica.

Dues consignes han marcat el seu mandat: uniformar i restaurar. La uniformitat s’ha acarnissat en tot allò que no feia olor d’espanyolitat, amb uns tribunals afins que han sabut llegir la partitura escrita pel govern. La restauració l’hem tinguda amb la seva llei estrella, tot un cúmul de despropòsits, feta d’esquena a la comunitat educativa i, fins i tot, en contra del que recomanen els seus coneguts de l’OCDE.

Cargando
No hay anuncios

L’obsessió per la uniformització s’ha traduït en una pèrdua de pluralisme i diversitat, gràcies a un procés de recentralització d’atribucions inèdit en el període democràtic, tot posant en perill el model de conjunció lingüística de la nostra escola, que ha donat importants fruits de cohesió i de resultats acadèmics en aquest temps. Per la seva banda, la suposada reforma educativa és un exemple de retrocés a models pedagògics caducats i molt superats als països que són referència en educació. S’ha volgut restaurar un sistema educatiu preconstitucional, fet a cop de decret, entossudit a quedar bé en els rànquings internacionals i despreocupat de les necessitats que es reclamen a peu d’aula.

Quatre anys perduts

Cargando
No hay anuncios

Aquests quatre anys perduts, sumats als trenta d’abans en què havíem marejat el tema de l’educació i a les quatre dècades de l’època fosca franquista, ens situen en una posició d’endarreriment a l’hora de comparar-nos amb els veïns.

Però el seu successor, també hereu d’una època en blanc i negre, no presenta avals per pensar en un canvi de rumb i tot sembla indicar que mantindrà les marques de la casa. De tota manera, potser no tot ha estat negatiu. Posar-se en contra tothom significa també cohesionar l’adversari i obligar-lo a pensar una alternativa pedagògica sòlida i compartida. I això estem fent.