El Mohamed Moulud Yaslem s’ha proposat omplir el desert de flors. Plantar una flor per cada mina dels milions -potser set o potser deu milions- que es van enterrar seguint el mur de 2.700 quilòmetres que divideix el Sàhara Occidental dels campaments de refugiats situats en territori algerià, enmig d’un desert inclement conegut com el desert dels deserts: vent, pols, ni un bri d’herba, tempestes asfixiants de sorra, temperatures que a l’estiu superen els 50 graus i una inactivitat desesperant a l’espera que més de cent mil persones desplaçades perdin la condició de refugiades i es desbloquegi un conflicte enquistat que va començar fa 39 anys.
“Per cada mina, una flor”, diu el Mohamed. Ahir, dissabte, el Mohamed i uns quants amics saharauis, van agafar les flors que havien recollit el dia de Sant Jordi a Catalunya -amb cada euro que recullen fabriquen una flor de roba perquè resisteixi enmig de la sorra- i van viatjar des del camp de refugiats de Dahla fins al mur per plantar-les sobre les dunes.
“De moment -diu entusiasta- ja n’hem plantat unes deu mil”. El Mohamed pertany a la nova generació de joves saharauis que procuren fer servir la creativitat i la imaginació per mantenir l’atenció sobre la lluita del poble saharaui. “El temps juga en contra nostra”, diu preocupat per l’apatia internacional dels països occidentals, cada vegada més entregats al punt de vista marroquí que no reconeix la seva sobirania i que s’oposa a la creació d’un nou estat a través d’un referèndum.
Va començar el projecte Flors contra el mur fa uns anys, quan va arribar a Catalunya, i a la recollida de flors s’hi afegeix ara una pel·lícula documental, Les flors del mur, que s’ha presentat al festival FiSahara, que es fa cada any al desert. La pel·lícula s’ha filmat fent un paral·lelisme entre el conflicte saharaui i els moviments socials al nostre país: la lluita per l’accés a l’habitatge, la privatització de la sanitat i l’atur són alguns dels temes que es relacionen amb el conflicte saharaui, i líders socials com Ada Colau i actors com Eduard Fernández s’afegeixen a un discurs que vol donar una visió universal de les noves formes i valors de la lluita política i social. El Mohamed va arribar a Catalunya per instal·lar-se a Gavà fa dos anys. Diu que el primer que va fer va ser subscriure una assegurança de repatriació. “Si moro, vull que m’enterrin als territoris alliberats. Com la meva àvia, que va morir als camps als 105 anys i la vam traslladar fins a la nostra terra”.
Educat a Cuba
Artista plàstic, documentalista i pintor, el Mohamed és un dels joves educats com a cineastes a les escoles que hi ha als camps, en què participen nombrosos voluntaris estrangers. Quan tenia només 11 anys el van enviar amb 800 nens i nenes saharauis més a Cuba, on es va quedar fins als 21 anys. Diu que només tenia notícies de la seva família per carta. Una carta cada any. Deu cartes durant deu anys. Cartes en què a les paraules del pare i de la mare s’hi adjuntava sempre un croquis amb els nous arribats a la família, els naixements, els casaments, les morts. En tornar de Cuba es va casar. Després del primer fill hi va haver un nou embaràs, però la dona i la filla van morir en el part per culpa de les pèssimes condicions sanitàries.
El Mohamed va pintar aleshores dos quadres: en un s’hi veu la seva dona, la Warda (nom que significa flor ), abans del part. Només el ventre de la mare. El segon quadre són ulls que ploren. Els ulls dels amics. Els ulls de la Warda. Els ulls del Mohamed. Amb el Mohamed i l’artista de Barcelona Camila Cañeque hem compartit aquests dies un te. La Camila va construir ahir sobre la sorra una instal·lació: les lletres Error 404 enmig de l’abandonament. Not found. És el crit en contra de l’evidència del que estem veient però neguem que existeixi.