El millor que m’ha passat el 2024

Aquest ha estat un any carregat de notícies en tots els àmbits, des de les riudes mortals de València fins a la victòria de Donald Trump i Elon Musk als Estats Units. Però, a més de guerres, sotracs econòmics i picabaralles polítiques, també ha estat un any que ha deixat una marca especial en algunes persones. Avui posem els llums curts sobre el que ens fa humans i fem un balanç sentimental de l’any que ens deixa de la mà de vuit persones de diferents àmbits que ens expliquen com els ha anat el 2024 i també què esperen d’aquest 2025 que està per començar.

Clara Segura

Actriu

“Més que mai tinc la necessitat de no callar”

Aquest any l’actriu Clara Segura (Sant Just Desvern, 1974) ha celebrat els cinquanta el recordarà com un any “de recollir fruits”. Va començar el 2024 rebent un premi Gaudí com a actriu secundària per la pel·lícula Creatura, d’Elena Martín, i ha tancat l’any rebent la màxima distinció institucional del país, la Creu de Sant Jordi, justament dilluns passat, al Teatre Nacional de Catalunya. “Com que no és un reconeixement per una feina concreta sinó per un camí, emociona pensar en la gent que t’ha ajudat a configurar-te i ser qui ets, que ha caminat al teu costat”, explica. Ella va aprofitar l’ocasió per sincerar-se íntimament amb pares, avis, amigues, la gent de la Perla: “Aquesta Creu és nostra”, els va dir. “En aquest reconeixement hi ha una part de consolidació o de maduresa que m’agrada molt, perquè la vida és una carrera de fons”, reflexiona.

Entre premi i premi, Clara Segura ha participat en les dues pel·lícules que han marcat l’any, la comèdia coral Casa en flames, de Dani de la Orden, i el drama social El 47, de Marcel Barrena. Les dues pel·lícules s’han convertit en un fenomen popular i, primer l’una i després l’altra, han batut rècords històrics de taquilla i d’espectadors per al cinema en català. “Per molt que llegeixis el guió, no pots preveure que connectarà d’aquesta manera amb els espectadors. Amb el teatre tinc més la intuïció del que és un supertext, però amb el cinema és més incògnita perquè hi intervenen més factors. Que dues pel·lícules en català s’hagin vist a tot l’Estat et fa pensar que, de vegades, la cultura arriba a llocs on la política no arriba”, afirma. Per acabar d’arrodonir el 2024, l’any l’acaba igual que el va començar: nominada com a millor actriu de repartiment tant als premis Gaudí per Casa en flames com als premis Goya per El 47. Els acadèmics han repartit joc de manera salomònica.

Aquest any en fa vint que l’actriu va entrar al cinema per la porta gran, gràcies a la pel·lícula Mar adentro, però si després no ha tingut una presència ni protagonista ni constant a la pantalla gran és perquè ha escollit fer teatre. Ara està rodant una sèrie per a Movistar+ sobre el CNI, però de seguida tornarà a l’escenari, amb La tercera fuga, de Victoria Szpunberg, al Teatre Nacional. Si ha de triar guiant-se per l’interès i la profunditat dels textos que li arriben, sempre guanya el teatre. Aquest any ha actuat a la reposició de La trena, on es va estrenar com a directora el 2022 (l’any que ve també tornarà), i ha estrenat Tots ocells, un nou text de Wajdi Mouawad sobre el conflicte araboisraelià dirigit per Oriol Broggi, que l’ARA ha situat com el millor de l’any teatral. “El que m’ha impactat d’aquest projecte és el fet de conviure amb la crueltat de l’actualitat. A la nit has de dir el que dius sent conscient que hi ha hagut no-sé-quants morts més per culpa d’aquest conflicte. És d’aquelles vegades que els projectes tenen una transcendència que ressonen en el terreny humà. De la mateixa manera, El 47 ha revifat la consciència veïnal. Quan el que fas artísticament batega al ritme del que passa a la societat, això encara et fa sentir més útil”.

Segura creu que ha arribat el moment de fer sentir la seva veu. “Més que mai tinc la necessitat de no callar. Abans, per una qüestió d’inexperiència si ets jove, o si ets dona, o algunes vegades m’he frenat de dir el que pensava per por... Ara sento que, gràcies a la força que ve de la lluita que estem impulsant sobretot les dones, no he de callar, i a més tinc una experiència i unes idees que vull manifestar. Sento una clarividència del que vull dir i fer, i això condiciona els projectes en què em vull involucrar”, conclou.

Josep Rull

President del Parlament

“Haig de fer un exercici d’autocontenció ”

Aquest 2024 ha estat un gran canvi per a la vida de Josep Rull, que es va convertir en president del Parlament el 10 de juny gràcies a un pacte independentista únic que contrasta amb el pacte PSC-ERC-comuns a la Generalitat. A tocar de Cap d’Any, Rull atén l’ARA per fer balanç i expressar els seus desitjos per al 2025, sobretot personals, com ara ser capaç d’“estar més amb la família” i no fallar tant a la seva dosi d’esport de cada dimarts. I amb un desig polític: “Una de les aspiracions de l’any que ve és que hi puguem ser els 135 diputats; aquesta és per a mi la idea bàsica”, sosté, mentre recorda l’exili de l’expresident Carles Puigdemont i l’exconseller Lluís Puig, que demostren que “no vivim una situació normal”.

Rull s’ha fet un tip de “recórrer el país” els darrers sis mesos, amb més de 45.000 quilòmetres que li han servit per arribar a totes les comarques en més de 200 actes en un centenar de municipis. Però aquesta elevada activitat ha incidit en la seva vida personal. “Haig de fer un exercici d’autocontenció”, admet. I afegeix un propòsit: “Que la feina de president del Parlament no em limiti la possibilitat d’estar amb ells, cosa que a vegades és difícil; la meva tendència és dir que sí a molta activitat i massa sovint que no a la família”. “Per a mi, la família és molt important, el que dona sentit a tot plegat: la meva dona i els meus fills”, explica.

També li agradaria no faltar tant als entrenaments de tenis taula del club Els Amics, de Terrassa. “Cada dimarts vaig a entrenament i... hi hauria d’anar, però m’està costant molt; ara estem mirant d’aquest any 2025 [poder complir]”, sosté amb una mitja rialla. “Un esport que a mi m’apassiona, que em va salvar la vida a la presó; el tenis taula és la felicitat absoluta”, rebla. Del 2024, més enllà de “l’honor” de la seva elecció de president, es queda amb molts records i relata com, per a ell, cadascun “té una intensitat que és molt diferent del que pugui tenir qualsevol altre ciutadà que no hagi estat privat de llibertat durant tant de temps”. Es queda amb les vacances a Porrera, al Priorat. “Cada estiu és especialment important perquè puc estar amb els meus fills i durant massa temps no he pogut”, comenta, i afegeix el goig de “compartir petits espais i estar junts en qualsevol racó del país amb ells”. També destaca el “petit gran plaer” d’anar a l’escola a buscar el fill petit, que té deu anys, i passar estona amb el fill gran, que en té 15, i que “ja vola”. 

Com a repte polític de l’any, Rull creu que cal refer la unitat independentista, després que la mesa sí que tingui un bon clima d’entesa entre ERC i Junts. “Jo tinc els dits escorxats de tant recosir; aquesta majoria sobiranista a la mesa és operativa”, diu. Però el repte és estratègic: “L’independentisme s’ha de poder recosir internament i tornar a fixar un projecte ambiciós d’una nació catalana que interpel·li tothom; recuperar l’autoestima col·lectiva”. “Si reforcem el perímetre de la nació, l’objectiu de l’Estat és possible”, remata. Rull també afronta reptes de modernització i agilització d’alguns procediments de la cambra i li agrada remarcar les experiències compartides amb els parlaments de Westminster i Cardiff.

Ja fa tres anys que va sortir de la presó, on se n’hi va estar més de tres, i abans de presidir la segona institució del país va encapçalar el consell nacional de Junts, després d’una llarga trajectòria com a diputat i conseller, inclòs en el govern de l’1-O.

Marta Minoves

Cuinera

“Sabia que podia ser al podi, però no em volia fer falses esperances”

El 29 de novembre vam descobrir un nom: el de Marta Minoves (2002, Berga). Aquesta jove cuinera es va erigir en guanyadora del European Young Chef Award, a Catània, Sicília. I ho va fer amb un plat inspirat en la seva terra i amb la música del ball de l’Àliga de la Patum de fons. Va quedar primera per unanimitat. Així doncs, no és gaire difícil saber quin ha estat el seu millor moment del 2024: “Estava molt nerviosa perquè m’esperava alguna cosa, sabia que podia ser al podi, però no em volia fer falses esperances”. Llavors la sala va dir el nom de la guanyadora. “I em vaig quedar sense paraules. I no sé què més va passar. Tenia tothom al meu voltant dempeus. Va ser un instant que guardo al cor”. Al costat del moment en què la seva mare va anar a donar les gràcies al jurat i li van respondre que la seva filla era “una xef de veritat”.

Minoves s’acaba de llicenciar en ciències culinàries gastronòmiques al CETT. Va ser precisament en aquest centre i amb els seus professors –Felipe Celis i Mikel Díez– que es va preparar per al concurs. Per accedir-hi, però, ja havia guanyat una fase prèvia, el concurs de Catalunya. Allí hi va fer una versió de les patates emmascarades amb productes com el blat de moro escairat. Reconeix que no era conscient que la notícia tindria tant rebombori i que encara no “ha tingut temps de pair-ho”.

Se sent afortunada per haver guanyat amb un plat de cuina berguedana i representant Catalunya. Ara li toca descansar, però no gaire: “M’agrada treballar a la cuina, allà hi soc feliç”. A l’estiu anirà a fer temporada a Eivissa. Li agrada passar per diverses cases per anar-se formant: “De la Cabana, vaig aprendre com fer un bon sofregit o caldo. Les bases de la cuina. Del Nandu Jubany a Formentera vaig aprendre a ser ràpida. De Lluc Crusellas, a fer pastisseria. A Eivissa, al Xiringuito Xuclar, com tractar el peix fresc. I a l’Aponiente, d’Ángel León, com fer aprofitament de les despulles marines”.

Tot plegat perquè, potser l’any vinent no però a mitjà termini, li agradaria tenir el seu propi restaurant. Com serà? Producte local, ben cuinat, canviant molt la carta i amb ingredients 100% d’aquí. “No faria variacions amb altres cultures. Seria cuina mediterrània”, diu. L’obriria a Berga i seria “gastronòmic, sense perdre l’essència”. Això sí, té clar que, com diu la seva mare, ella “és una formigueta” i que al final sempre arriba la recompensa a l’esforç. Com li va passar en el concurs.

Josep Lluís Trapero

Director general de la Policia

“Seria desitjable més utopia i menys distopia”

Josep Lluís Trapero ha estat una de les figures del 2024. El seu nom va ser l’únic avançament del futurible govern que va fer Salvador Illa en campanya electoral: si ell era president, Trapero seria el director general de la policia. El major dels Mossos d’Esquadra, el rang més elevat de la policia catalana, passaria a ocupar un càrrec polític. Finalment, els pronòstics es van complir.

Venia d’uns anys fora de la línia operativa dels Mossos. La seva destitució com a cap del cos va ser una de les primeres decisions de l’anterior conseller, Joan Ignasi Elena, l’any 2021. Trapero va passar a un segon pla en un despatx a la comissaria de les Corts com a cap de la Divisió d’Avaluació de Serveis (DAS). Un aïllament que no era nou per a ell i que havia provat fins que l’Audiència Nacional no el va absoldre pels fets de l’octubre del 2017. Ja fa set anys d’allò i ara deixem enrere el 2024.

Trapero parla d’un any “inquietant” i no només mira a Catalunya. També es mostra preocupat per un creixement del “bel·licisme” a escala internacional. I dels reptes a escala estatal: “La tragèdia de la DANA, amb més de 200 morts, i la sequera ens recorden la fragilitat de la persona davant les agressions al medi ambient i el canvi climàtic”, afirma el director de la policia. Durant mig any, Trapero va veure tot això des d’un segon pla. A l’estiu, tornava a la primera línia, ara amb corbata i sense uniforme policial, amb una objectiu clar: “Començar a redreçar un mal en termes delinqüencials”.

Per això al preguntar-li pels propòsits i les previsions del 2025, ho torna a portar al seu terreny: “En termes de delinqüència millorarem”, pronostica el director de la policia. Trapero promet més prevenció, però amb propòsits “realistes i assumibles, sense fer volar coloms i sense fum”. El canvi de la corbata per l’uniforme no ha canviat gaire la seva manera de treballar: “Aquesta és la meva previsió, i és també el meu compromís, pel qual treballo com ho vaig fer amb l’uniforme de mosso d’esquadra”, afirma Trapero. El director de la policia parla poc d’ell i molt dels reptes de seguretat de Catalunya. Ocupa un càrrec polític, sí, però s’ho mira tot des de la perspectiva d’un tècnic.

Els propòsits d’any nou els enfoca precisament cap a la seguretat: “Mossos i mosses estaran més presents en l’espai públic. Serem més eficaços en la lluita contra la multireincidència, el tràfic de marihuana i les ocupacions. I ajudarem la ciutadania a prevenir i protegir-se més i millor davant estafadors”, afirma el director.

El seu propòsit és “construir una base sòlida perquè les persones puguin gaudir amb plenitud dels seus drets i llibertats”. També centra una part del seu discurs en parlar de les “noves tecnologies”, i diu que “despleguen efectes negatius indesitjables que cal protegir amb més eficàcia”.

El director de la policia definia el 2024, sobretot mirant al món, com un any “inquietant”. Els seus desitjos de cara al 2025 van exactament en aquesta línia. “En termes globals seria desitjable més utopia i menys distopia”, diu el director de la policia. És a dir: “Tornar a la revolució dels valors compartits i a l’essència de l’ésser humà”.

Paula Leitón

Medalla d’or a parís 2024

“He entès el potencial del meu cos i he après a estimar-me més”

Paula Leitón (2000, Terrassa) atén l’ARA després de calçar-se al vestidor. Tot i les dates nadalenques, ella i la resta de les integrants de la selecció espanyola de waterpolo preparen, a Tenerife, la primera fase de la Copa del Món, una cita en què Leitón i companyia seran les rivals a batre després de guanyar la medalla d’or als Jocs. Per a la boia del combinat estatal és fàcil assenyalar la glòria olímpica com el millor que li ha passat aquest 2024. “Aquest any he pogut complir el meu somni”, assegura. Però en el seu cas, el pitjor record dels últims 12 mesos també està relacionat amb l’èxit més celebrat de la seva carrera. I és que, arran de les imatges del triomf, desenes d’usuaris a les xarxes socials van disparar contra el seu físic. “Els comentaris grassòfobs em van amargar un moment dolç. Van impedir que l’experiència als Jocsfos de 10. Em van posar trista, però amb l’ajuda de la família i els amics ho vaig superar”, explica Leitón.

Vist amb perspectiva, la waterpolista egarenca extreu una lectura menys negativa d’aquell mal tràngol: “He après a estimar-me una mica més. He entès el potencial que té el meu cos. No sabia del tot quin era el meu potencial. La Paula sencera és tot el que vull, en el que m’he convertit”, reflexiona Leitón, que amb els seus 190 centímetres i 98 quilos és un mur imponent a la piscina i també s’ha convertit, involuntàriament, en un referent antigrassofòbia. “Ara mateix tinc un altaveu que és molt potent per a aquelles persones que potser no tenen aquesta veu, cosa que jo fa anys potser hauria agraït. Està bé que la gent es pugui veure reflectida”, diu la vallesana, que malgrat tot no es veu a si mateixa com una activista: “Tot és més espontani que buscat. Estic centrada en el waterpolo mentre acabo els meus estudis per ser professora d’educació física en una escola”.

Sigui com sigui, el seu potent discurs de respecte cap a les persones grasses l’ha portat a programes de prime time com La revuelta de David Broncano o a expressar-se en espais poc habituals per a una jugadora de waterpolo, un esport minoritari en comparació amb el futbol.

De cara al 2025, aquesta filla de catalana i extremeny vol continuar guanyant títols amb el CN Sabadell, el seu club des de fa temps, i completar la triple corona aixecant la Copa del Món a Grècia. Però Leitón no perd de vista altres coses que haurien de canviar a la societat: “Que la gent sigui conscient dels comentaris que fa. No ens imaginem el mal que poden arribar a fer. I no només parlo de grassofòbia”.

Michael Blackman

Director general de l’iSE

"Tinc un gran equip que mai està satisfet"

Michael Blackman atén l’ARA des de Múnic a poques hores del sopar de la nit de Nadal. El fa a casa, on té convidats una legió de familiars. És durant la conversa amb aquest diari que el directiu acabarà escoltant, per primer cop, i amb una estupefacció controlada, una explicació detallada del que és el tió. El cert és que Blackman, que té la seva residència habitual a la ciutat alemanya, està habituat a una certa flexibilitat respecte a les tradicions que li són alienes: pràcticament tota la seva família són catòlics practicants, mentre que ell no ho és.

Blackman fa un balanç molt positiu del 2024 i destaca, en el terreny professional, l’èxit de l’edició de l’ISE celebrada el 30 i el 31 de gener a Barcelona. El cert és que la gran fira del sector audiovisual (i la segona més important que acull la capital catalana, només per darrere del Mobile World Congress) ha culminat enguany la seva edició més exitosa en 20 anys, amb més de 73.000 assistents de 162 països, amb un creixement del 27% respecte al 2023. “Ens va ajudar a esvair dubtes sobre la tria de Barcelona com a localització”, afirma Blackman.

L’edició, a més, també va servir per estrènyer els lligams entre la ciutat i l’ISE, amb la donació d’una macropantalla de 193 metres quadrats a la Fira de Barcelona o la invitació de l’artista digital portuguesa Sofia Crespo a fer un màping a la Casa Batlló.

En l’àmbit personal, Blackman ha hagut de lamentar la pèrdua d’un amic íntim a principis del 2024, però explica que és una persona “optimista” i acostumada a mirar el costat bo de la vida. En aquest costat bo hi inclou els avenços professionals dels seus tres fills petits, i destaca un detall referent al més jove. “Porta tota la vida dient-me que vol venir a l’ISE però la fira és per a majors de 16 anys i jo no em podia saltar la meva pròpia norma –explica–. Després van venir anys que sempre tenia exàmens; però aquest any finalment ha pogut venir i li va agradar tant que em va dir «pare, això és el que vull fer amb la meva carrera, ser organitzador d’esdeveniments»; et pots imaginar com de content em va fer”.

Blackman ja té la mirada posada en l’ISE del 2025, que se celebrarà a principis de febrer, i no amaga la seva ambició: “Tinc un gran equip que mai està satisfet; sempre miren què poden millorar i estic segur que ho faran”. El directiu avança que hi haurà “novetats” i que moltes estaran adreçades al món dels e-sports i la intel·ligència artificial.

I Blackman espera viure-ho en primera persona des de Barcelona, la seva segona ciutat i de la qual es declara enamorat. De fet, explica amb orgull que aquest any va trobar un rànquing d’una revista que situava com els dos millors llocs d’Europa on viure Múnic i Barcelona, les dues ciutats on ell fa vida.

Aina Clotet 

Comunicadora audiovisual i actriu

“Vull anar a la contra, marcar jo el ritme” 

Dedicar-se a l’audiovisual implica viure en un delay constant. El procés de cocció de les obres és lent i, quan arriben al públic i se’n rep la resposta, normalment ja han passat mesos i el cervell està ocupat en el proper projecte. Aina Clotet va dedicar bona part del 2023 preparant la sèrie Això no és Suècia, que es va estrenar a poques setmanes d’acabar l’any. Però l’èxit ha estat tan aclaparador que el 2024 ha estat marcat pel reconeixement del públic i també dels premis: el de millor actriu al festival de sèries de Canes, o l’Ondas. “Sento un agraïment profund perquè soc molt conscient de la quantitat de feines al món que no tenen el retorn que nosaltres podem tenir. Al projecte hi vam posar tota la dedicació, però podria haver passat que no tingués aquest reconeixement”.

La creadora i intèrpret assegura que està contenta amb els reconeixements, però encara valora més les reaccions del públic, que ha pogut tastar a peu de carrer. “Quan t’atura gent que no coneixes i et fan comentaris, i veus que a cadascú li ha tocat la sèrie d’una manera diferent, això és genial. M’agrada arribar a la intimitat de les persones des de l’humor i des de la reflexió que et provoca aquest humor. Els premis fan molt feliç, obren portes i son un copet carinyós a l’esquena. Però que algú et digui que s’ha cruspit la sèrie d’una tirada... això no té preu”.

I encara una altra satisfacció, públic i crítica a banda: poder fer el camí feliç i amb la gent que estimes. “Una cosa que per fi vaig aconseguir és gaudir molt del procés. Sempre hi ha dies molt complicats i aixecar el projecte va ser dur. Però estar amb la gent que estimo i veure com remava tothom a favor fa que haguem pogut gaudir del camí”.

Clotet explica que l’any que ara s’acaba ha estat el de la promoció d’Això no és Suècia, que no és una feina menor. I ara es planteja un 2025 que voldria que li comportés un nou impuls com a creadora. Amb la seva productora, Funicular Films, té un projecte que rodarà els pròxims mesos. “Jo, al 2025, però, el que li demano és diversió, riure. Que no em sembla pas poc, tal com és el món de complicat. Com costa abstreure’ns...! I jo, de fet, no pretenc abstreure’m, però sí gaudir el màxim que pugui, sense anar gaire lluny en les projeccions a futur. Perquè el món cada vegada va més ràpid i el capitalisme demana ritme i producció i resultats... però jo vull anar a la contra d’això. Vull marcar jo el ritme”, explica.

Aquesta necessitat de control també s’ha deixat notar en l’evolució com a artista d’Aina Clotet. Des que, fa nou anys, va estrenar el seu primer curtmetratge, la faceta de creadora ha anat guanyant terreny, tot i que confessa que se segueix sentint també intèrpret. “No m’agrada sentir que he de triar, perquè ser actriu em fa molt feliç. Ara estic fent una sèrie per a una plataforma i m’encanta estar a les ordres d’una altra persona i poder arriscar sense haver de pensar en tot; tinc més llibertat. Però no negaré que la part de creació m’omple molt, perquè és un lloc de creixement”, conclou. 

Siraj Dib

Sacerdot cristià a Síria

“La caiguda del règim sirià és un somni, ningú no s’ho esperava”

A Síria, la dita “Any nou, vida nova” es complirà al peu de la lletra. Per primer cop després d’un llarg període de 53 anys, els sirians no es veuran obligats a penjar a les seves cases o botigues les fotografies d’un dictador Al-Assad, ja sigui el pare Hafiz o el fill Bashar. “La caiguda del règim ha estat com un somni. Ningú no s’ho esperava”, comenta Siraj Dib, capellà de l’església maronita a Síria, a la seu del bisbat de Damasc. Tot i que segueixen el ritu oriental, són fidels al Vaticà, i una gran fotografia del papa Francesc presideix l’entrada de les dependències del bisbat.

En el terreny personal, per a Dib el 2024 també ha estat un any de creixement i de renaixement, ja que ha tornat al seu país natal després de passar més de quatre anys estudiant a Roma. Tanmateix, encara està acabant la seva tesi doctoral centrada en els canvis experimentats a Síria en el si de les relacions familiars a causa de la guerra. “Com cada any, m’han passat coses bones i dolentes. Però crec que per al país, sobretot aquest últim mes, és molt positiu. Vivíem en un estat de molta por”, explica el capellà, un home afable i que s’expressa en un italià quasi perfecte.

El seu discurs és més optimista que el de la majoria de cristians de Síria, temorosos que les milícies islamistes que van derrocar Al-Assad implantin un règim que discrimini les minories. “El naixement de la nova Síria no serà fàcil, i és normal que hi hagi preocupació, perquè al nou govern hi ha alguns extremistes. Però jo soc optimista perquè ens hem tret de sobre un règim que havia causat molt de patiment”, comenta el pare Dib, que recorda que a molts cristians, inclosos alguns capellans, els van torturar d’una manera molt cruel a les presons del règim. Ell en parla per pròpia experiència.

“El meu pare era militar, i va ser empresonat durant tres mesos per criticar el president. Encara avui, 40 anys després, pateix les conseqüències de la tortura”. Per això creu que la majoria de cristians es van alegrar del col·lapse del règim, almenys els que no se’n beneficiaven personalment. “Per interessos polítics, el règim donava privilegis als líders religiosos cristians, i aquests difonien la idea que Al-Assad era l’àngel de la guarda dels cristians, i que la resta eren els seus enemics. Però això no era veritat”, sosté Dib, que es defineix com un “rebel” per la seva visió crítica amb la jerarquia.

Els seus desitjos per al 2025 són molt clars: una Síria renascuda que recuperi la seva pau d’esperit. I per aconseguir-ho, creu que serà necessària l’ajuda dels països occidentals.

“Espero que el nostre poble pugui superar les mancances viscudes aquests anys per les persones mortes, per la duresa de la vida, amb escassetat de menjar, amb poques hores d’electricitat al dia. Tenim necessitat de recuperar la serenitat, l’esperança en el futur”, diu assegut en una oficina del bisbat, vestit amb un jersei fosc gruixut per fer front al rigorós hivern de Damasc.

I a tu, com t'ha anat aquest 2024? Què li demanes al 2025? Si vols compartir els teus pensaments, deixa'ns un comentari. Et llegim!