Micropigmentació: el tatuatge més enllà de raons estètiques

BarcelonaEn una revisió rutinària, el 2014, a la Glòria Romera li van diagnosticar càncer de pit. Quinze dies després del diagnòstic li extirpaven el pit dret. Era el primer pas d’un procés que va acabar a finals del 2016, quan la micropigmentadora Alícia Alfonso li va dibuixar l’arèola del nou pit, amb pròtesi, en forma de cor. “Li vaig demanar aquesta forma per recordar el càncer que he vençut”, explica la Glòria. El cas és que “el mugró és tan realista -té tres dimensions- que ningú no diria que és pintat”, afegeix la Glòria.

La micropigmentació o maquillatge permanent de mugrons és una de les feines d’Alícia Alfonso, formada en l’ofici de tatuatge reconstructiu de la pell a França. “Allà en vaig aprendre la tècnica però quan vaig posar-la en pràctica em vaig adonar que el procés per al pacient era lent, perquè durava dies”. Alfonso va treballar pel seu compte fins a trobar la manera que en una única sessió pogués enllestir el tatuatge.

És el que fa en la reconstrucció de mugrons, amb anestèsia tòpica, i en la de penis, amb anestèsia total. En el cas dels penis, els pacients han passat per un procés de reassignació de sexe, i el trasplantament de l’òrgan s’ha fet amb pell d’una part del cos. “El color no té res a veure amb l’habitual dels genitals”, diu Alfonso, perquè els metges poden agafar pell del braç, per exemple. Però és que “el penis trasplantat tampoc no té prepuci ni gland ni tampoc les venetes visibles a l’òrgan reproductor masculí”. Com un pintor, Alícia Alfonso comença amb una paleta de colors. “Primer em fixo en el color de l’engonal, perquè a partir d’aquest color agafo un to de marró o un altre”. Després, amb uns aparells semblants als que fan servir els tatuadors estètics, aplicarà el color. “Primer, el fons; després, els detalls, que vol dir els efectes de llum, les ombres, els relleus i, per acabar, el prepuci i el gland”. El resultat reprodueix l’aspecte d’un membre viril real.

A gust amb el propi cos

Sobre la importància de sentir-se bé amb el propi cos, la Glòria Romera assegura que la micropigmentació del mugró li permet conviure amb quotidianitat amb el nou pit. “Quan vaig al gimnàs, per exemple, no em passejo nua perquè tothom em vegi el mugró”, però “sí que em desvesteixo amb tranquil·litat i no m’amago perquè no en tingui”, diu.

La psicooncòloga de l’Associació Espanyola Contra el Càncer a Catalunya (AECC), Teresa López-Fando, sosté que la micropigmentació forma part del catàleg de serveis de salut pública, però només a l’Hospital de Bellvitge. A l’Hospital Ramon y Cajal, a Madrid, l’ofereixen als pacients de tot l’Estat. “Creiem que cal destinar més recursos a la micropigmentació perquè és un bon final per a la malalta de càncer per sentir-se amb el cos normalitzat”, explica López-Fando. Amb Alícia Alfonso també treballa el micropigmentador David Lirola. Ell està especialitzat en casos estètics però també igual d’importants per a l’autoestima de les persones.

Tornar a tenir “cabells”

Són les reconstruccions dels capil·lars per a les persones calbes i el vitiligen (taques blanques a la pell). “Quan em vaig quedar calb, vaig notar que m’havia convertit en un quadre sense marc, sense marc xulo”, explica el Miquel, que va decidir micropigmentar-se la calvície perquè semblés sempre acabada de pelar. “Per a mi és molt important la diferència”, afegeix el Miquel, que comenta la perfecció del maquillatge permanent que té fet al cap. Tant de prop com de lluny l’aparença és com si acabés de tallar-se els cabells molt curts.

Pel que fa al vitiligen, el David micropigmenta les taques blanques que la malaltia degenerativa deixa per tot el cos. La model Winnie Harlow va fer un pas gegant per normalitzar-la i va mostrar sense pudor la seva pell amb taques blanques, provocades per la falta de melanina. “Amb el maquillatge permanent les cobrim de nou exactament del mateix color que la resta de pell”, comenta Lirola.

Als EUA està a punt de publicar-se un article mèdic sobre la micropigmentació que Alfonso i Lirola practiquen als hospitals de Catalunya des de fa una desena d’anys. “Hi preveiem camí per recórrer i ens basem en la demanda que els metges, estètics o no, ens fan diàriament”, conclouen tots dos.