La meva taula periòdica
Setmana rere setmana, sempre espero amb moltes ganes (gairebé amb ànsia) que surti l’últim número de la revista Nature o Science ; quan arriben, de seguida començo a llegir-ne els articles relacionats amb les ciències físiques (i no els articles sobre biologia o medicina, com se suposa que hauria de fer). En realitat, la física va ser la primera de les ciències que em van fascinar quan era un nen.
En un dels últims números de Nature, hi havia un article increïble del premi Nobel de física Frank Wilczek que parlava d’un nou mètode per calcular la diferència de massa entre protons i neutrons. Aquest nou sistema de càlcul confirma que els neutrons pesen molt poc més que els protons (la proporció de les seves masses és de 939.56563 a 938.27231); algú pot pensar que es tracta d’una diferència irrellevant, però, si no fos així, l’Univers tal com el coneixem mai no hauria pogut desenvolupar-se. Segons el Dr. Wilczek, el fet que siguem capaços de calcular aquests paràmetres “ens anima a preveure un futur en el qual la física nuclear assolirà el nivell de precisió i versatilitat de què ja gaudeix la física atòmica”. Però em temo que aquesta serà una revolució que no veuré.
El biòleg i neurocientífic Francis Crick, premi Nobel de medicina l’any 1962, estava convençut que “el gran problema” (entendre com el cervell pot crear una consciència) estaria resolt l’any 2030. “Tu ho veuràs -li deia Crick al meu amic neurocientífic Ralph-. I tu també ho veuràs si arribes a la meva edat, Oliver”. Crick va arribar als 88 anys, treballant i pensant en la consciència fins al final. El Ralph va morir massa jove, als 52 anys, i jo, amb 82 anys, ara sóc un malalt terminal. La veritat és que “el gran problema” de la consciència no em preocupa gaire (de fet, no em sembla un problema en absolut), però sí que em sap molt de greu no arribar a veure la nova física nuclear que imagina el Dr. Wilczek, ni tampoc altres milers de descobriments que es faran en el camp de la física i la biologia.
Fa unes setmanes, al camp, lluny dels llums de la ciutat, vaig veure el cel “empolvorat d’estrelles” (com diria John Milton); vaig pensar que un cel així només es devia poder veure des d’un altiplà alt i sec com el d’Atacama, a Xile (on hi ha alguns dels telescopis més potents del món). Va ser aquesta esplendor celestial el que va fer que m’adonés, de cop i volta, del poc temps i la poca vida que em quedava. Per a mi, el significat del cel, la seva bellesa i l’eternitat es barrejaven inevitablement amb una sensació de transitorietat (i de mort).
Els vaig dir als meus amics Kate i Allen: “M’agradaria tornar a veure un cel així quan m’estigui morint”. “Et traurem a fora”, em van respondre.
Des que vaig escriure un article al mes de febrer explicant que tenia un càncer amb metàstasi, he rebut un suport immens a través de centenars de cartes que m’expressaven el seu amor i estima, i m’he sentit prou reconfortat per pensar que -malgrat tot- he pogut viure una vida bona i profitosa. Em sento molt content i feliç per tot plegat, però res d’això no m’ha impactat tant com aquella nit plena d’estrelles.
Des que era molt petit, per tal de fer front a les pèrdues (haver de dir adéu a gent estimada) em bolcava en la part menys humana de la vida. Quan tenia sis anys i em van enviar a un internat, just al principi de la Segona Guerra Mundial, els números es van convertir en els meus amics; amb 10 anys els elements de la taula periòdica em feien companyia. Al llarg de la meva vida, durant les èpoques en què estava preocupat, sempre acabava recorrent (o retornant) a les ciències físiques, un món en què no hi ha vida, però on tampoc existeix la mort.
I ara, en aquesta situació, quan la mort ja no és només un concepte abstracte sinó una presència massa pròxima i evident per negar-la, torno a envoltar-me de metalls i minerals, petits símbols d’eternitat, com quan era un nen. En un racó del meu escriptori hi tinc l’element 81 de la taula periòdica en una capsa preciosa d’elements que em van enviar els meus amics des d’Anglaterra: hi diu “Feliç aniversari del tal·li”, perquè és el regal que em van fer pel meu 81è aniversari, el mes de juliol de l’any passat. Al costat hi ha un espai dedicat al plom, l’element 82, aquesta vegada pel meu 82è aniversari, que vam celebrar el passat mes de juliol; es tracta d’un petit cofre de plom que conté l’element 90, el tori, nitrat de tori en realitat, tan bonic com els diamants i, per descomptat, radioactiu (d’aquí el cofre de plom).
A principis d’aquest any, després de descobrir que tenia càncer, em vaig sentir prou bé durant setmanes encara que la meitat del meu fetge estigués afectat per la metàstasi. Al febrer vaig començar un tractament pel qual m’havien d’injectar unes petites boletes de gel a les artèries hepàtiques (un procés anomenat embolització), i durant un parell de setmanes em vaig trobar molt malament però després em vaig recuperar del tot i estava ple d’energia, físicament i mentalment. No és que em donessin l’alta, però sí que em van donar un temps per retrobar-me amb els meus amics, veure alguns pacients, escriure, viatjar i tornar a casa, a Anglaterra. La gent amb prou feines s’ho creia, que era un malalt terminal, i jo mateix me n’oblidava fàcilment.
Aquesta sensació de salut i energia va començar a decaure a finals del mes de maig i al començament del juny, però tot i així vaig poder celebrar el meu 82è aniversari com cal. (El poeta Wystan Hugh Auden solia dir que sempre, sempre, tothom hauria de celebrar el seu aniversari, independentment de com se sentís.) Ara, però, sovint tinc nàusees i he perdut la gana; tinc calfreds durant el dia i suo moltíssim a les nits, i, sobretot, aquest cansament generalitzat i l’esgotament sobtat si faig massa esforços. Continuo nedant cada dia, però ara nedo més a poc a poc perquè sento com perdo l’alè de seguida. Potser abans podia negar-ho, però ara sé del cert que estic malalt. Un escàner TC que em van fer el 7 de juliol confirmava que la metàstasi no només havia crescut al fetge sinó que també s’havia estès més enllà d’aquest òrgan.
La setmana passada vaig començar un nou tractament: la immunoteràpia. També té els seus riscos, però espero que em podrà donar uns quants mesos més. Abans de començar el tractament, però, vaig voler divertir-me una mica: vaig viatjar a Carolina del Nord per veure el magnífic centre de recerca de lèmurs de la Universitat de Duke. La família dels lèmurs comparteix orígens amb la dels primats i em fa gràcia pensar que, fa 50 milions d’anys, un dels meus avantpassats era una criatura que es passava el dia penjada dels arbres, no gaire diferent dels lèmurs d’avui dia. M’encanta la seva vitalitat, la seva curiositat innata.
Al costat del cofre de plom que hi ha al meu escriptori, hi ha el racó dedicat al bismut: hi tinc una mostra natural, sense tractar, procedent d’Austràlia; petits lingots de bismut d’una mina de Bolívia; una altra mostra que, després de fondre’s i refredar-se lentament, va formar uns preciosos cristalls iridescents amb la forma de les típiques terrasses de les cases dels hopi, a Arizona, i, finalment, com a reconeixement a Euclides i la seva geometria, un cilindre i una esfera de bismut.
El bismut és l’element número 83. No crec que arribi al meu 83è aniversari, però tenir el 83 al meu voltant m’anima, em dóna coratge i esperança. És més, haig de reconèixer que tinc debilitat pel bismut, un metall gris i modest, sovint ignorat i menyspreat fins i tot pels amants dels metalls. El que sento com a metge quan estic amb pacients que han sigut marginats o maltractats, es trasllada al món inorgànic i es converteix en el que sento pel bismut.
I és gairebé segur que no viuré el meu aniversari del poloni (l’element 84), però tampoc voldria tenir-lo a prop, un element tan radioactiu i mortífer. I, malgrat tot, a l’altre extrem de la taula (la meva taula periòdica) hi ha una peça de beril·li (l’element 4) magníficament tallada que em recorda la meva infància, i tot el temps que fa que va començar la meva vida, que ara està a punt d’acabar.