"Els meus llibres són tot cor i tripes"
Dos anys després de trencar tots els esquemes del panorama editorial català amb Olor de Colònia , Sílvia Alcàntara torna amb una novel·la que s'apropa a dues germanes (i als seus secrets).
Barcelona."La descoberta de Sílvia Alcàntara va ser fabulosa", diu l'editor Josep Cots, assegut molt a prop de l'autora que ha servit per donar a conèixer al gran públic Edicions de 1984, una de les editorials independents catalanes amb un catàleg més exigent. "Alcàntara té una gran capacitat de fabulació i de crear imatges entranyables a partir del to, el ritme i el llenguatge. A La casa cantonera hi trobareu les virtuts d' Olor de Colònia de manera concentrada".
Després d'apel·lar a la brevetat del llibre -144 pàgines-, Cots fa una menció al ritme, "molt equilibrat", i no s'oblida dels personatges: "La Sílvia no s'atura a descriure'ls extensament, però tot i així queden retratats amb nitidesa, el lector se'ls fa seus de seguida".
La força d'una mirada
El punt de partida de La casa cantonera és una anècdota que va deixar Alcàntara molt impressionada. "Em va passar quan els meus fills encara eren petits. Caminava pel carrer i em vaig trobar amb una dona mig indigent -aquell personatge que molta gent coneix com el de la boja del poble -; la dona va caure i la vaig ajudar a aixecar, i mentre s'incorporava em va mirar fixament. Aquella mirada em va deixar clavada". Sílvia Alcàntara, nascuda a Puig-reig l'any 1944, encara no volia ser escriptora quan es va trobar amb la boja del poble . Molts anys després, quan ja treballava en Olor de Colònia , va decidir repescar l'anècdota i va començar a escriure la novel·la: "Quan escric, sempre parteixo d'una pregunta. Per a La casa cantonera em vaig demanar què podia fer que una dona que tenia una casa es decidís a malviure tota sola i quasi com una indigent". La novel·la comença amb la mort de "la pobra Vicenta", que vivia en una de les cases cantoneres del poble. La visita de les dues filles, Marina i Irene, serveix a l'autora per destapar la caixa dels trons del passat familiar. "Si a Olor de Colònia em fixava en el món tancat d'una colònia tèxtil, a La casa cantonera observo un altre món tancat, el d'una família d'un poble petit del Berguedà".
Un sentiment proscrit
Breu però intensa, la segona novel·la de Sílvia Alcàntara té la gelosia com a nucli temàtic. "Volia parlar d'un sentiment que sempre ens neguem a admetre i que ens esforcem tant com podem per dissimular. Tots hem estat gelosos una vegada o una altra. La casa cantonera explora aquest sentiment". Els personatges del llibre actuen sovint per impuls, i les conseqüències no són sempre bones: "Els seus actes no són premeditats ni amb mala voluntat", explica. "No hi ha cap personatge meu que sigui totalment bo o dolent... Tots som humans! Fins i tot puc arribar a defensar els dolents que surten als meus llibres".
Quan va aparèixer Olor de Colònia , Alcàntara va començar a "ajustar" La casa cantonera , que ha trigat gairebé dos anys a donar per bona. "Abans escrivia molt, però després d' Olor de Colònia tinc molt menys temps. Cada setmana volto per aquests mons de Déu per parlar del llibre, i estic encantada de fer-ho. Els meus llibres són tot cor i tripes: escric perquè tinc necessitat de fer-ho, i m'omple de vida quan veig que a les escoles, als instituts i a les biblioteques la gent m'espera amb tanta alegria i il·lusió".
