El mètode que posa fi al sensellarisme i que es fa servir poc a Catalunya

El Prat de LlobregatJesús de la Fe Martín és l'exemple que demostra que els toxicòmans que vaguen col·locats pel carrer i sembla que no tinguin remei sí que en tenen. Ell n'era un no fa gaire. Ara viu en un pis al Prat de Llobregat i obre la porta amb un somriure d’orella a orella. Va polit i amb camisa impol·luta. Té bon aspecte. “Fa quinze mesos pesava dotze quilos menys, estava molt malament”, assegura. Tan malament que ningú no li volia llogar una habitació. Deambulava pels carrers i dormia en albergs o caixers automàtics. Es dedicava a malviure i delinquir. Ha entrat i sortit de la presó infinitat de vegades. La seva boca, completament esdentegada malgrat que només té 53 anys, és l'evidència de tan mala vida. Fins que el juny de l’any passat tot va canviar: va entrar a formar part del programa de housing first de l’Ajuntament del Prat de Llobregat.

Housing first és una metodologia d'intervenció social per a persones sense llar per la qual, com el seu nom indica en anglès, “la casa és el primer” i després s'aborden la resta de problemes: les addiccions, l'exclusió social, la falta de feina… És a dir, el primer pas és treure el sensesostre del carrer, i donar-li un habitatge estable, en comptes de seguir el procés invers que se sol aplicar en aquests casos: esperar que faci avenços per integrar-se.

Resultats boníssims

El housing first fa anys que s'aplica a països com els Estats Units, el Canadà i Finlàndia. S'ha avaluat per activa i per passiva i els resultats sempre són “boníssims”, assegura Joan Uribe, professor de la Universitat de Barcelona que durant anys va ser director de Sant Joan de Déu Serveis Socials, una entitat que va impulsar aquest model a Catalunya. L'èxit del housing first és ni més ni menys del 75% al 80%, sobretot en persones especialment marginades que fa anys que viuen al carrer.

“Fins que no vaig obrir la porta amb la clau i vaig entrar, no em vaig creure que em donaven un pis”, afirma el Jesús, mentre mostra l'habitatge amb orgull. És un pis petit, de 41 metres quadrats, propietat de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, però el gestiona el consistori. “Si vull anar amb gallumbos per casa, vaig amb gallumbos. No he de donar explicacions a ningú”, deixa anar. Se'l veu feliç, satisfet. Abans es passava el dia al carrer i ara diu que el que més li agrada és estar a casa. Ha començat a reduir la dosi de metadona que pren cada dia. “Em veig bé i jove, i no vull arribar als 70 anys i continuar depenent de la metadona”, argumenta. També ha començat a col·laborar com a voluntari en un projecte social i ara la seva aspiració principal és trobar feina.

“Hem apostat pel housing first malgrat les crítiques. La gent pot pensar per què donem un pis a una persona així i no a una mare amb fills. Però si no tenim en compte aquests perfils, sempre queden fora, perquè sempre es prioritzen les famílies”, declara Laia Ortiz, directora d'Acció Social de l'Ajuntament del Prat. La despesa municipal en aquest projecte és de 20.000 euros a l'any per persona.

El Jesús és el signatari del contracte de lloguer del pis, amb una durada de set anys. També n'ha firmat un altre segons el qual accepta l'acompanyament d'un treballador social que el visita cada setmana. De fet, aquesta és una de les condicions del housing first. Una altra, respectar la convivència veïnal i pagar part del cost de l'habitatge en funció de les possibilitats econòmiques de l'inquilí. El Jesús cobra la renda mínima garantida i paga 48,50 euros mensuals.

A Catalunya fa anys que es parla del housing first com a panacea per treure del carrer els sensesostre, però els municipis que l'apliquen són poquíssims. Només hi és a 35 localitats, el 9,65% del total, segons un estudi del departament de Drets Socials del 2017. Destaca l’aposta que han fet Barcelona, Lleida i Badalona. A altres municipis, la seva presència és anecdòtica: tres, quatre, cinc pisos.

És aplicable aquí?

Potser el problema és que el model que ha triomfat a altres països no és aplicable a Catalunya? “És com si plantegéssim que el tractament de la diabetis que està provat i és universal i s'aplica a altres països no funciona aquí. És clar que és aplicable”, respon Joan Uribe. En tot cas, els municipis que l’han portat a la pràctica destaquen la dificultat de trobar habitatges petits per a una sola persona.

“Es pot optar per altres alternatives, com ara pisos d'inclusió o hotels socials, on la persona té una habitació i un bany individual amb cuina compartida i espais comuns. El més important és aplicar la metodologia housing first, és a dir, que sigui un habitatge estable i que ningú digui a la persona què ha de fer”, aclareix Uribe. Amb tot, reconeix que hi ha obstacles. "Les entitats i els ajuntaments no tenen capacitat per fer l'acompanyament social", afirma. No hi ha prou recursos en aquest sentit a Catalunya. "A Finlàndia es va apostar durant anys per una política d'habitatge social", afegeix, en referència a un dels països on el housing first ha triomfat. Aquí estem a les beceroles. I una cosa més: “Si no deixa d'augmentar la gent que es queda sense casa, el problema no es frena”. Tot i així, Uribe recorda que “no estem parlant de centenars de milers de persones, són unes set mil les que dormen al carrer” a Catalunya. En definitiva: es tracta de voluntat política.