Quatre limitacions que la justícia va tombar

És segurament la mesura més recordada perquè va ser la primera que va topar amb la justícia i el Govern va haver de presentar una segona proposta. El confinament domiciliari que es volia aplicar el juliol de l’any passat al Segrià pels rebrots del covid va trigar tres dies a entrar en vigor per l’estira-i-arronsa judicial. D’entrada, la jutge de guàrdia de Lleida va rebutjar-lo, com també demanava la Fiscalia. El llavors president de la Generalitat, Quim Torra, va assegurar que no acatava la decisió de la jutge, però al final es va modificar la llei catalana de salut pública per “reforçar la seguretat jurídica”.

La segona proposta de confinament domiciliari que el Govern va portar al jutjat de guàrdia, a part d’emparar-se en la llei modificada, tampoc incloïa una frase controvertida que formava part del text tombat: “La població ha de romandre al seu domicili”, cosa que xocava contra el dret de lliure circulació. Un altre jutge de guàrdia va rebre la segona resolució i va avalar-la, tot i la nova oposició de la Fiscalia. Aleshores només es podia sortir de casa per motius laborals, sanitaris i compra d’aliments, entre altres supòsits.

Les restriccions també incloïen un màxim de 10 persones en les trobades, així com el tancament dels bars i els restaurants. Però al cap de pocs dies, quan la Generalitat va demanar aplicar les mesures al Segrià i també a la Noguera, el jutjat de guàrdia no ho va ratificar. Va decidir deixar fora de les limitacions diversos municipis de les dues comarques perquè va considerar que no tenien prou incidència de contagis de coronavirus.

Posar un màxim de 10 persones a les trobades “afecta directament” l’article dels drets fonamentals i llibertats de la Constitució, “amb afectació també de les llibertats religioses”. És la resposta taxativa que va donar el jutge de guàrdia de Barcelona quan el juliol de l’any passat el Govern li va portar la proposta d’aplicar restriccions en uns barris de l’Hospitalet de Llobregat pels rebrots del virus. “Res obsta que es puguin produir reunions de més de 10 persones si es respecten les obligacions imposades i mesures sanitàries en vigor (ús de mascaretes, separació de persones)”, va argumentar el jutge, que va acceptar la petició de la Fiscalia de no limitar-ho.

Això va provocar que la Generalitat respongués que recorreria la decisió i que veia una discrepància entre jutjats, perquè la segona proposta que havia presentat al jutjat de Lleida, que també incorporava el màxim de 10 persones, s’havia validat. La repercussió va anar més enllà de Catalunya i, per evitar que hi hagués una discrepància semblant des de la Fiscalia General de l’Estat, es va comunicar que se supervisarien totes les posicions que prenguessin els fiscals perquè actuessin igual. Llavors es va dir que es marcarien uns criteris d’unitat d’acció perquè tots els ciutadans tinguessin la mateixa protecció.

De fet, amb el pas del temps i les noves onades del covid, la mesura de posar un nombre màxim a les trobades es va generalitzar i ara, per exemple, només es permeten de sis persones.

El Govern va ordenar el juliol de l’any passat tancar els locals d’oci nocturn –discoteques, sales de ball i de festes amb espectacles– i també va prohibir que els locals de restauració poguessin obrir a partir de la mitjanit als municipis amb restriccions per la pandèmia. Però al cap d’una setmana va haver de permetre que bars i restaurants obrissin més enllà de la mitjanit després d’un revés del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va rebutjar que la restauració tingués limitat l’horari de tancament.

Aleshores el TSJC va valorar que “no es justificava” que es produís “més transmissió del virus depenent de l’horari de tancament”, segons l’informe aportat per l’Agència de Salut Pública. Els jutges van afegir que tancar abans les activitats de bars i restaurants, també incloses les sales de joc, els casinos i les sales de bingo, per evitar els desplaçaments de concentracions de persones ho veien “desproporcionat” perquè les autoritats ja tenien “mecanismes suficients per corregir els excessos no permesos”.

En canvi, el TSJC va argumentar que entenia que “es justificava la proporcionalitat” de prohibir l’obertura dels locals d’oci nocturn. És el sector que mai ha rebut l’aval de la justícia per reprendre les activitats. En un informe que el departament de Salut va enviar per convèncer de la necessitat d’aplicar mesures a aquest gremi els definia com a “espais tancats, sovint poc ventilats, en els quals es poden concentrar moltes persones, que afavoreixen la relació social entre desconeguts i la relaxació de tenir distància o l’ús de mascareta”.

A finals de juliol el TSJC també va acordar la reobertura dels cinemes, els gimnasos i els espais esportius. Els jutges van estudiar els recursos que havien presentat els sectors afectats per les restriccions de la Generalitat, crítics amb el decret que només els deixava obrir si el Procicat els hi autoritzava, cosa que no havia fet encara. El TSJC, però, va autoritzar la reobertura condicionada a complir amb les mesures de seguretat i els plans sectorials de desconfinament que el mateix Procicat va impulsar quan es va acabar el primer estat d’alarma.

Un dels recursos que el TSJC va acceptar venia del Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya. Les altres peticions que va validar havien arribat des de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), Indescat, Gestiona, l’Adecaf, la Federació Catalana de Natació i l’Associació de Clubs de Natació contra el tancament de les instal·lacions esportives. També va donar la raó als gimnasos com havien demanat des de l’empresa DiR.

En el mateix paquet de decisions que el tribunal va prendre en aquell moment, els jutges van descartar, per falta de legitimació, la petició que havia fet l’Associació Dolça Revolució de les Plantes Medicinals de l’agricultor i curandero Josep Pàmies. Havia recorregut la resolució del Govern que feia obligatori l’ús de mascaretes a Catalunya. El TSJC, a més, va imposar a l’entitat de Pàmies el pagament de les costes del procés judicial, que suposaven 3.000 euros.