Els mestres de les altres aules

Pedro Albino

"La meva feina és ajudar el pres perquè faci un canvi"

Fa més de vuit anys, quan es va inaugurar el Centre Penitenciari Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), es va fer una jornada de portes obertes. Hi va haver molta expectació, en part perquè els veïns rebutjaven l’equipament. Pedro Albino, director de l’escola d’adults de la presó, després de sentir diversos comentaris qüestionant per què hi havia un centre educatiu o instal·lacions esportives, va improvisar una xerrada amb els visitants a la sala d’actes. “Vostès quan s’aixequen planifiquen què faran durant el dia. Ara imaginin que el seu únic pla és estar en aquestes cel·les durant 365 dies a l’any. Aquest és el preu que han de pagar els presos perquè han tingut un comportament social greu. Mentre compleixen la condemna, però, els podem ajudar a canviar perquè quan surtin tinguin una segona oportunitat. I això només s’aconsegueix oferint-los educació”, els va dir. Nombrosos estudis -afegeix quan acaba de recordar l’anècdota- demostren que com més formada està la població, menys delinqüència hi ha.

Fa 30 anys que Albino, que és de Salamanca, va decidir venir a Catalunya per presentar-se a les oposicions de professors de presons. “Ho veia com una bona sortida laboral”, puntualitza. Primer va estar a Girona i, després de passar per dos centres més, va arribar a l’escola de Lledoners, la primera que dirigeix.

La seva oferta educativa és la mateixa que qualsevol escola d’adults: llengües, formació bàsica o cicles formatius. Es prioritzen uns aprenentatges o uns altres en funció de la demanda. L’escola, que porta el nom de la feminista Carme Karr, rep cada setmana el llistat amb els nous interns. A cadascun d’ells se’ls fa una entrevista per veure quin és el seu nivell educatiu i s’elabora un pla de prioritats en funció de les seves característiques. Entre altres aspectes, per exemple, es mira si hi ha incompatibilitats amb altres presos i en el cas que sigui així, se’ls posa en grups diferents.

Majoria d’estudis primaris

L’escola té 415 alumnes -el 65% dels presos- i la majoria fan formació bàsica (l’equivalent a primària). Els pocs alumnes que fan estudis postobligatoris els fan online. Les primeres classes comencen a les 9 del matí i les últimes acaben a les 19h i es treballa per projectes. Quan el pres decideix convertir-se en alumne no pot faltar a classe i, si ho fa, ha de justificar la seva absència. Fan exàmens i els títols que obtenen són oficials.

Els divendres a primera hora, Albino fa classes d’alfabetització. El grup està format per una quinzena d’alumnes de diferents edats, nacionalitats, temps de condemna i alguns d’ells amb problemes d’aprenentatge que el centre gestiona com pot perquè no té prou recursos per detectar-los des d’un inici. L’última classe abans de Setmana Santa consisteix a llegir de tres en tres el poema de Miguel Hernández Para mi libertad, una activitat que els van proposar els estudiants d’educació de la Universitat de Vic. Els acompanya la música d’una guitarra que toca un dels presos. La classe s’enregistra en vídeo perquè després puguin visualitzar on s’equivoquen. Després de diversos exercicis d’expressió d’emocions, arriba el gran moment. Tots se’n surten. “Eren persones que fa poques setmanes no sabien llegir! La satisfacció que tens com a mestre quan veus que ho aconsegueixen és enorme”, explica. És important per no tornar-se boig -insisteix- que cada professor valori aquests avenços perquè els ritmes d’aprenentatge són molt lents.

El paper de director és més complicat: “Desenvolupar un projecte de qualitat en una institució tan marcada com una presó i que depèn de dos departaments -Interior i Ensenyament-és complex”. A diferència d’una escola convencional, exemplifica, “aquí no tindríem alumnes si el centre penitenciari no ens els facilités”.

A l’escola hi ha 14 docents, la majoria dones joves, que tenen clar que l’aspecte clau de la seva feina és l’emocional. “És el que enganxa els treballadors però, alhora, el més dur de gestionar”, reconeix el director. L’èxit és trobar la “distància justa” entre professor i alumne. “Fem petites concessions sobre la nostra vida per aconseguir un clima empàtic però mai donem dades personals”. L’altre gran repte és no estigmatitzar l’estudiant en funció del delicte que hagi comès. “La meva feina és acompanyar-lo i ajudar-lo perquè faci un canvi. No podria treballar posant-me a la defensiva en funció del comportament que hagi tingut en el passat”. Tot i tenir clar aquests premisses, Albino reconeix que de vegades hi ha conflictes, sobretot entre els presos. “Com te’n surts? Doncs en funció de cada cas però tenint clar que l’objectiu és generar un bon clima”.

Albino no pot amagar la passió que sent per la seva feina, tot i així creu que no acabarà els últims anys de la seva vida professional treballant a la presó: “En els quatre centres que he estat hi he deixat la meva empremta, però els últims anys m’imagino muntant una escola, per exemple, al Nepal”.

Roser Jover

"Perdre’n un és el pitjor"

“Avui ja marxo a casa”. Cada cop que la Roser sent aquesta frase d’un dels seus alumnes no pot evitar que se li escapi un somriure. Fa nou anys que s’ocupa de l’aula d’escolarització de l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. Després de ser mestre d’educació especial a diferents escoles i directora d’un CEIP de Badalona, va decidir acceptar el repte.

No sap quants alumnes té ni les seves edats fins que a quarts de nou del matí rep el llistat dels nens que hi ha ingressats a la planta pediàtrica, amb capacitat per a una trentena de pacients amb tot tipus de diagnòstic. Mira quins són d’infantil, de primària i d’ESO i prepara les activitats que faran en funció del seu nivell, però partint de la temàtica d’aquest curs: la màgia matemàtica. “Treballem la geometria o els números gràcies a la màgia i tenint en compte els objectius del curs que estudia cada nen”, explica.

Oblidar l’hospital

A les 10 del matí passa per les habitacions per veure com es troben els alumnes que ja coneix i explicar-los als nous que l’hospital té una escola. Acabada la ronda, els pares -excepte els més grans que hi van sols- els porten a l’aula ubicada a la mateixa planta. L’espai té ordinadors, jocs, llibres i està decorat perquè oblidin durant una estona que estan a l’hospital. Als que fa temps que estan ingressats se’ls fa un seguiment curricular amb l’ajuda de l’escola, amb la qual la Roser i l’alumne es comuniquen via correu electrònic. “El primer cop que entren a l’aula els proposo que escriguin una carta al seu centre i així ja veig com és el nen i com s’expressa”. Les classes s’allarguen fins a les 13 h. Entremig, però, entren infermeres per canviar la medicació d’un pacient o endur-se’n un altre al quiròfan.

“La part més dura és quan en perds un”, assegura la Roser. “Seria molt més fàcil si fóssim dues mestres -actualment hi ha una voluntària i una estudiant en pràctiques-, perquè el personal sanitari està format per gestionar-ho, però un docent no, i et sents sol”, explica. Aquests dies preparen les entrevistes que faran als escriptors que els visitaran per Sant Jordi.

Santiago Pérez

"Són disciplinats"

Després de dirigir un centre d’alta complexitat a Terrassa, Santiago Pérez va decidir fa nou anys començar una nova etapa i ocupar la plaça que havia guanyat el 2004 a l’institut del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat del Vallès, a prop d’on viu. “Necessitava un canvi”, explica. A l’institut hi ha uns 200 esportistes becats, la majoria estudien ESO o batxillerat, i combinen les classes amb uns rigorosos entrenaments. El canvi més brusc va ser l’horari: “La majoria d’instituts fan jornada continuada i aquí fem tres hores al matí i tres més a la tarda per harmonitzar estudi i esport”, diu.

El primer grup de classes comença a les 8.20 i acaba a les 11.00 i llavors els alumnes van a entrenar. El segon és de 10.00 a 12.30 hores. “Aquests ja venen de fer esport”. A la tarda fan una segona tanda de classes i entrenaments. “Per a ells l’esport és una opció de vida però són molt conscients que s’han de formar acadèmicament perquè no tots aconsegueixen dedicar-s’hi professionalment”, explica el Santiago, que imparteix llatí i castellà.

El segon canvi va ser la flexibilitat acadèmica. “És molt difícil que tots els alumnes coincideixin a classe. Et pots trobar que uns estan en una concentració i uns altres en campionats o en una revisió mèdica”, exemplifica. Això fa que en un mateix curs s’hagin de fer dos o tres tandes d’exàmens finals. Perquè amb aquestes anades i vingudes l’alumnat no perdi el dia a dia de les classes, sempre hi ha un company que fa el paper de mentor. El treball emocional amb els joves tampoc és tan exigent com en altres instituts. “Per a la majoria l’entrenador és el seu referent. Són alumnes disciplinats i a part de les típiques coses d’adolescents hi ha molt poques incidències”, reconeix.

De Belmonte a Viñales

Per les aules on treballa el Santiago hi han passat esportistes com la nedadora Mireia Belmonte o el pilot de motociclisme Maverick Viñales. “No faig un seguiment exhaustiu de la seva carrera però sí que miro setmanalment la newsletter que el centre envia on es detallen els seus èxits esportius”, explica.

El Santiago, que té 53 anys, espera jubilar-se a les instal·lacions del CAR: “Tot i que trobo a faltar el meu antic institut, és agraït poder acabar la carrera professional centrant-me en el vessant més acadèmic”.