“Més que proves o medicaments, necessitem temps per mirar a la cara els pacients”

Girona“Sobrecàrrega”. La metge de família del Centre d’Atenció Primària de Can Gibert del Pla de Girona, Maria de Ciurana, només necessita aquesta paraula per definir com treballen a la majoria de CAPs del país. “Sobrecàrrega i per molts motius: visitem més de 30 pacients al dia, no se substitueixen les baixes ni les vacances, i cada vegada els metges de família hem d’assumir més feines; atenem al centre, a domicili, per telèfon i a través de l’e-consulta. I volem continuar-ho fent, perquè ens agrada i per això portem aguantant tant, però necessitem més temps per poder mirar a la cara el pacient”.

En el seu cas, per exemple, cada matí quan arriba a tres quarts de vuit al CAP repassa si hi ha alguna novetat en l’historial d’algun dels 1.550 malalts que té a càrrec seu. I a partir de les 8.10 comencen les visites que s’allarguen, teòricament, fins a dos quarts de dues. Però sempre acaba sent més tard. “Treballes estressada, patint, i arribes a casa cansada i insatisfeta. Perquè més que proves i medicaments, el que necessitem és una cadira per seure deu minuts a parlar amb el nostre pacient”. I és que, a més de les visites programades, sempre s’hi sumen les urgències: “I nosaltres mai podem dir que no, ni ens passa pel cap!”

És una visió molt semblant a la del metge de família del CAP de Sils Bertrand Njionhou, que recorda que els metges de família tenen un paper determinant en l’educació sanitària. “Sempre que operen a algú li recomanen que faci el seguiment el metge de capçalera. Som els especialistes més ben formats i preparats perquè tenim una visió global, el que es coneix com a salut integral dels pacients. I una de les nostres principals funcions és l’educació sanitària”. I en posa un exemple: “A un diabètic, més que explicar-li el tractament, li has d’explicar com haurà de canviar la seva vida a partir d’aleshores: l’alimentació, l’exercici físic...”

Una atenció i dedicació que necessiten temps. “Avui he atès 40 pacients en sis hores, i a cada visita haig de repassar l’historial, mirar símptomes, escoltar el pacient i després apuntar-ho tot bé. I moltes vegades no escrivim tota la informació per falta de temps, i si aquell pacient arriba a urgències els metges no tenen prou dades prèvies per fer-li una bona diagnosi”. Tot un seguit d’esculls que acaben afectant la qualitat assistencial i que provenen del mateix mal: la falta de temps per atendre com voldrien els seus pacients.