Més excitació que maletes al nou tren per agafar l’avió
Una gentada es va plantar ahir al metro amb el desfici de participar en el primer trajecte de la L9 fins a l'aeroport: no anaven enlloc, era una manera de passar la tarda. És el turisme d'infraestructures
El Prat de LlobregatQuan jo era petita, anar a veure avions a l’aeroport era un objectiu lúdic per ell mateix. Aquest cap de setmana de Santa Eulàlia, en canvi, l’hem consagrat al trajecte: la gràcia és pujar al nou metro que va al Prat i un cop allà fer mitja volta i tornar. Intentaré no obsessionar-me amb la idea de si és un reflex del processisme que hem contret i em concentraré en l’experiència del primer viatge amb la L9.
Comença a les tres de la tarda a la parada de Zona Universitària. Una gentada espera amb impaciència que s’obrin els accessos al nou tram de la nova línia –ens la van lliurant per entregues, però aquesta és la grossa– i les càmeres ho graven. Una senyora verbalitza el que tots devem estar pensant: “Això és com quan comencen les rebaixes a El Corte Inglés”.
Quan arriba el moment –passen un parell de minuts de les tres de la tarda, l'hora pactada, i alguns comencen a queixar-se del retard– un operari retira la cinta que impedia passar i hi ha gent que corre. No se sap per què corren, però corren.
Un cop a l’andana, dos d’aquests turistes d’infraestructures demanen a un operari si el metro que està a punt d’arribar és “el primer primer”. Els respon que sí i l'hi fan repetir. Volen estar-ne segurs. L’excitació és màxima i una família busca lloc a l'andana, plena de gom a gom. “No ha sigut bona idea venir”, diu el nen. Deu tenir deu anys i és el que hi veu més clar.
Al primer vagó d’aquest metro sense conductor —un ludista tindria un cobriment—, els més espavilats han aconseguit una vista privilegiada del túnel fosc pel qual avança el comboi. Hem passat de l’olor de nou de l’estació a l’olor d’humanitat concentrada. Anem amuntegats cap a l’aeroport, però no es veu ni una maleta.
Un home amb crosses a qui ningú ofereix el seient va amb un adolescent barbamec que es lamenta: “Em sap tan greu haver arribat tard per un minut a la inauguració després de tant de temps esperant el dia!”. Ho diu amb dolor autèntic. L’altre hi treu ferro: “La inauguració ha sigut a les deu del del matí, amb els polítics. Ara han obert al públic, simplement. No passa res. Hem agafat el primer”. Parlen de les fotos que penjaran a Twitter, Instagram i no sé quantes xarxes més. El més jove està preocupat perquè els seus comptes no són "tan potents" com d'altres especialitzats en transports amb els quals competeix.
La mare del marrec escèptic d’abans es fixa ara en la bossa de marxandatge de la nova línia que porten els amics. “On l’heu comprat?”, pregunta des del seu seient al noi de les crosses. “Ens la van donar perquè vam participar en un viatge de prova, no es pot comprar”, contesta ben inflat.
L’arribada a l’aeroport revifa l’excitació. Per fi comencem a veure maletes perquè al Prat espera gent que acaba d’aterrar i que agafarà la L9 per anar realment a algun lloc. Però els que provenen de Barcelona no duen equipatge i el que es troben és un desafiament. Com se surt d’aquest metro? Doncs depèn del bitllet que portis, perquè l’has de validar. Si tens un bitllet senzill o una T-10 has de pagar un suplement, perquè ja no ets a la zona 1.
A la parada de la T2, una línia taronja pintada a terra et porta directament a la màquina per comprar el bitllet addicional. Només has de seguir-la. Però això és a la parada 'dolenta' –et deixa al costat de l'estació de Rodalies de sempre, bastant lluny de la terminal menys utilitzada, i avui no atrau l'interès de ningú–. A la parada de la T1, el tracte és més personal. És on baixa la majoria de gent i un treballador de TMB ha d'explicar una vegada rere l'altra quin tipus de bitllet és vàlid i quin requereix comprar el suplement.
Els passatgers-turistes, desconcertats, fan cua per ensenyar-li el bitllet per saber si poden accedir a l'aeroport i acabar la tarda de passeig entre viatgers que facturen la maleta. Una senyora li mostra el seu i espera el veredicte. “Passi, amb aquest pot passar”. “¿Fins on puc anar?” “Fins on vulgui, senyora”. Els humans necessiten ser guiats, deu pensar santa Eulàlia, contenta de tenir -aquest any, sí- una festa de debò amb estrena de metro inclosa.