Els menors en famílies d'acollida, més feliços i estudiosos que els dels centres tutelats

BarcelonaCom se senten els menors tutelats per la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA)? Clarament, la pregunta no té una única resposta, però és el primer cop que es planteja directament als infants i adolescents que, per diversos motius, no poden viure amb la seva família biològica i viuen en centres o amb família extensa (oncles, avis) o d'acollida. La iniciativa la va posar en marxa el 2022 el departament de Drets Socials amb una macroenquesta anual entre els tutelats de 10 a 17 anys (se n'han exclòs els estrangers que arriben sols) perquè posin nota al sistema de protecció de la infància i, a partir d'aquí, fer-ne els canvis d'orientació i planificació, explica la directora de la DGAIA, Ester Cabanes. 

Els resultats preliminars de les tres primeres onades de preguntes recullen que tres quartes parts (74%) dels menors tutelats afirmen estar satisfets amb la seva vida, un 68% s'han sentit protegits al lloc on viuen i en un percentatge similar també creuen que se'ls prepara per a l'edat adulta. Baixant al detall es constata que pràcticament no hi ha diferència entre els menors que es queden dins de la seva família i els que estan en una d'acollida externa. En canvi, entre els que viuen en un centre o en un pis tutelat, les variables són sempre inferiors. Per exemple, aquest últim grup presenta més absentisme escolar i menys amics, i també necessita més suport en la salut emocional. El punt a favor és que els dels centres se senten més ben preparats per fer front a la majoria d'edat.

El qüestionari, ideat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i a la mateixa DGAIA, avalua anualment fins a 80 indicadors que abasten des de l'educació fins a la socialització, la seguretat o la salut mental de les criatures. Per a Cabanes, els resultats "trenquen falsos mites associats a la DGAIA", un organisme al qual sovint es retreu o bé que s'excedeix a fer retirades de tuteles per motius racistes o de pobresa –dos supòsits que rebutgen i que no poden ser causa de retirada– o bé que la seva tardança o negligència a la retirada ha provocat més dany al menor.  

Durant la presentació d'aquest termòmetre un grup d'adolescents sota la tutela de la DGAIA i un extutelat asseguren que els resultats s'ajusten força a les seves vivències personals, en famílies o centres. "Tenir les dades és el primer pas per poder prioritzar què modificar primer", apunta Josefina Sala, catedràtica i directora del Grup de Recerca en Infància i Adolescència en Risc de la UAB, que ha ideat el qüestionari i "on es posa el focus". Sala subratlla que la situació d'aquests menors millora com més aviat entren al sistema de protecció perquè se'ls ha apartat del conflicte, com ara situacions de violència o desatenció greu, com més temps hi porten (passen més temps en un ambient estable) i quan viuen en famílies. 

El desemparament

"Separar a temps salva vides", diu la Natalia (nom fictici) que als 16 anys viu en un centre i que assenyala que no sempre quedar-se amb els pares és la millor opció per al menor. L'Erik, que acaba de fer 20 anys i ja s'ha pogut independitzar amb la seva parella, comparteix que són les criatures les que han d'estar al centre del sistema i no els adults. Amb tot, diu que ha après que no pot jutjar la família que no pot o no sap criar un fill –"a ningú l'ensenyen a ser pare", afirma–, i, en canvi, ha aconseguit desempallegar-se de "l'autoculpa", del sentiment de sentir-se responsable que les coses no anessin bé a casa. 

Tot i que les famílies són la millor opció, a Catalunya hi ha un gran dèficit de sol·licituds que fa que gairebé la meitat dels 6.700 desemparats (sense comptar els 2.300 menors estrangers sols) hagin de viure en centres per la falta de sol·licituds d'acollida. "És un greu problema", assenyala, perquè està demostrat que créixer en un nucli familiar dona més benestar emocional i material, més estabilitat i seguretat. 

En aquest punt, fins i tot les famílies alienes treuen millors notes que les extenses, perquè sovint són els avis o parents amb pocs recursos econòmics els que se n'encarreguen, i les desconegudes, per contra, compten amb un nivell socioeconòmic més alt, relata Sala. Per això, diu que és urgent replantejar el sistema d'organització del model dels centres i apostar per pisos o unitats petites, de com a màxim 10 menors convivint com si fossin una família. 

L'estigma i el 'bullying'

En aquesta reorganització l'experta també diu que resta qualitat al sistema que els menors canviïn de tutors (els professionals de referència) amb massa freqüència perquè dificulta que es teixeixi una relació de confiança. Més de la meitat dels nois han tingut almenys dos tutors en l'últim any i tres quartes parts dels joves han canviat de centre o de família, o han anat i tornat amb els progenitors. "Són massa canvis i s'aprofundeix el sentiment d'abandonament", apunta Sala.

Els canvis de domicili tenen una derivada en l'escola i en el desarrelament del barri o ciutat. A cada mudança, han de fer noves amistats, nous companys i no sempre són ben rebuts perquè el desconeixement i la ignorància al voltant de què són els menors tutelats origina casos de bullying i discriminacions. "Ens confonen amb delinqüents", lamenta la Natalia, que s'ofereix a anar "per les escoles o per on sigui" per fer pedagogia. Els adolescents relaten moments incòmodes a l'escola o al carrer, o mirades que els fa sentir assenyalats. "Per evitar-ho i no haver d'explicar res, hi ha gent diu que està vivint amb els seus oncles", indica l'Erik.

Amistats i socialització

Sala apunta que la tasca de la DGAIA de vetllar per la seguretat dels menors desemparats que tutela fa que en massa ocasions hi hagi un excés de zel per la seguretat i el control que no es dona a les famílies. "Per què no s'obren els centres a nens del carrer perquè juguin o es facilita que els menors es quedin a dormir a casa d'un amic?", es qüestiona.

Nivells d'estudis

Una de les grans diferències segons on visqui el menor és el nivell d'estudis. Entre els que s'estan en un centre, el 65% arriba als 17 anys sense estudiar, pel 40% que no estudia en família extensa o el 18% en aliena. La bretxa enorme pot justificar-se, en part, perquè els que viuen en un centre acostumen a tenir més problemes d'aprenentatge o un historial familiar i mèdic més complicat, cosa que segurament els facilita que deixin els estudis prematurament. En aquest punt, Sala confia que la DGAIA i el departament d'Educació treballin conjuntament per impulsar programes o recursos per cobrir les necessitats d'aquest col·lectiu, de la mateixa manera que el 2022 es va fer amb les universitats perquè reservessin unes places per a aquests joves.

Conèixer la veritat

Cabanes admet que "hi ha camí per recórrer" en les millores de funcionament, tot i que no amaga també certa satisfacció per "resultats que es consideraven negatius i que els xiquets els veuen positius". Es refereix al fet que a només sis de cada deu menors els van explicar per què no poden estar amb els pares. A l'interior de la DGAIA es va interpretar que era un percentatge molt baix, però en realitat per als adolescents no és un assumpte que els amoïni. La Gisela (un nom fals per a una noia tutelada que viu en família d'acollida) afirma que no en té "necessitat" i es qüestiona els beneficis de saber-ho. També la Natalia està en aquesta mateixa línia i explica que es tem que a l'"obrir l'armari surtin peces que fan massa mal".

Èrik, extutelat: "Els pares han d’entendre que no són el centre del sistema"

L'Erik va participar en el primer any de la macroenquesta de la DGAIA per conèixer què en pensen els joves com ell, tutelat des dels 12 anys, del sistema de protecció. Afirma que els resultats són "fidels a la realitat".

Comparteixes el que diuen els nois tutelats de la DGAIA?

— He viscut una cosa similar, però entenc que hi hagi gent que no ho vegi així. A mesura que creixes t'adones què et fa bé i què et fa mal, i entens que no tot el que vols et fa bé. Els adults, els pares, han de tenir en compte que el centre del sistema de protecció som els menors perquè s'ha de pensar com creixem. En el meu cas, a l'escola van notar que alguna cosa anava malament, no per falta de rendiment sinó perquè emocionalment era un nen molt inestable. De vegades la conducta dels pares afecta negativament el desenvolupament dels fills. 

Va pensar que l'arrencaven de casa seva?

— A mi personalment m'ha marcat més la infància i el temps d'abans d'haver de marxar de casa. No em sento un nen ni robat ni arrencat de casa. El primer cop que vaig entrar en un centre tenia 10 anys i durant aquell any que hi vaig estar, tant la família com jo vam fer molta pressió per tornar a estar junts. I vaig tornar-hi. Jo havia fet teràpia, però no era el cas de la família i als 12 vaig tornar a un centre per segon cop. M'hauria agradat que haguessin anat amb més cura a l'hora de l'avaluació.

Va estar en un centre fins als 18 anys. Li hauria agradat tenir una família d'acollida?

— Vaig tenir la sort que el meu centre era molt petit i gairebé érem com una família. A l'escola anàvem amb el Picasso verd amb el logo del centre i quan en baixàvem el tutor del centre em cridava «Adeu, Èrik, que vagi bé el dia!!». No m'agradava gens [riu] perquè em moria de vergonya. Potser m'hauria agradat tenir una habitació per a mi sol perquè, sobretot a l'adolescència, necessites un espai per a quan no tens ganes d'estar amb ningú i en un centre és difícil trobar-lo.

Quina és la seva experiència a l'escola?

— Era molt desagradable quan ens deien els nens del centre, perquè ens ho deien amb una connotació negativa. A mi no em defineix ser d'un centre, però quan t'ho diuen et determina. Un cop els pares d'un amic em van negar l'entrada a casa seva i em van dir que els meus pares segur que estaven a la presó i jo seria un ionqui. La gent no sap què és el sistema de protecció.

Com va ser fer la majoria d'edat?

— És un aspecte millorable. El dia abans de deixar el centre sentia pessigolles a la panxa perquè un mai no està preparat per sortir a fora. No tenia ningú amb qui compartir les decisions que havia de prendre i, de vegades, tenir aquest suport és el que més necessites, que algú t'ajudi a saber quin camí prendre. Amb tot, jo vaig passar per un pis d'autonomia i ara comparteixo pis amb la meva parella, treballo i estudio informàtica. Soc una persona molt resilient que s'adapta als canvis.