Rere l’art del menjar en miniatura

BarcelonaUn curiós fenomen de menjar a petita escala s’escampa silenciosament pel món. Minúscules reproduccions s’estenen a tort i a dret pel planeta amb fans que s’animen a fabricar les seves peces i omplen planes senceres a les xarxes socials demostrant mides impossibles al costat dels seus dits, aparentment gegantins. N’hi ha que es poden menjar, i fins i tot hi ha creadors que estan especialitzats en miniatures per tallar o fer-ne llesques, com ara Twin Heart Mini. Aquest fenomen, més conegut com a miniature food, minifood o tiny food, té seguidors sobretot al Japó, però també a Rússia, Itàlia, els Estats Units o Alemanya.

La directora de la Miniature Food Association of Japan, Reina Nozu, explica que el menjar en miniatura és “una petita reproducció feta en fang”, com per exemple un sushi de vuit mil·límetres -una mida rècord- o ramen de la mida d’un dit. Per a ella, la bellesa i aparença realista que aconsegueix fascinen qui els mira per la seva mida i pel fet de no ser comestibles, i creu que aquesta afició probablement ve de les emblemàtiques cases de nines britàniques o les famílies Sylvanian, unes joguines del Japó aclamades des de fa més de 30 anys que representen un món de fantasia al palmell de la mà i que consisteixen en diferents famílies d’animals amb tots els seus complements i accessoris decorats fins al més mínim detall. “Al Japó, des de fa uns cinc anys, s’ha estès una gran tendència a la miniatura”, explica Nozu, que apunta que cada cop resulta més senzill aconseguir materials i ingredients per fer-ne. I explica que tot i que les miniatures que fan a la seva associació no es mengen, “hi ha gent que en fa de comestibles”.

Tot plegat sembla un joc de nens, però Nozu defensa que “és tan fàcil i divertit reproduir el que t’agrada en fang, que és extensament popular tant entre nens com entre adults i gent gran”. Una les coses més fascinants de les miniatures, indica, són la seva facilitat i el fet que és possible gaudir simplement de crear petites i boniques peces “també si és la primera vegada que se’n fan”. “És divertit poder crear miniatures dels teus plats preferits i utilitzar-les, per exemple, com a penjoll, agulla de pit, anell, arracades o qualsevol peça de bijuteria. També poden servir per decorar un escriptori o uns prestatges, o fins i tot convertir-se en un regal perfecte per a algú”. Tot i que Nozu reivindica sobretot el plaer de mirar el “petit i bonic menjar en miniatura”. A més a més, defensa que “l’objectiu principal és divertir-se sent creatiu”. Aquest plaer en l’observació fa que arreu hi hagi una gran comunitat de fans del miniature food, i l’associació que presideix n’és un lloc de trobada: “De petita ja m’agradaven les miniatures, però malauradament no hi havia lloc perquè els fans es reunissin i gaudissin de les peces”. Per això va crear aquesta entitat, i va començar a fer classes i organitzar actes sobre aquestes petites peces: “Realment volia crear una comunitat per a tots els fans del menjar en miniatura”. Així, després que aquesta febre per la miniatura naixés al Japó, s’ha estès arreu i “s’està convertint en una tendència mundial”. Les seves conferències i classes troben seguidors a Taiwan, França i els EUA.

El menjar, idioma internacional

I de deixebles d’aquest mantra n’hi ha molts per tot el món, com és el cas de l’escultora singapuresa de minifood i fundadora d’AiClay, Jocelyn Teo, que té més de 70.000 seguidors a Instagram. “Els meus seguidors són adults actius laboralment, o sigui que les meves peces no són per a nens”, diu Teo, convençuda a més de la transversalitat internacional del menjar, ja que forma part de les cultures de tot el món, de manera que “interpel·la la gent i hi parla sense que li importi el seu origen”. Ella va entrar en contacte amb aquest món a partir de la feina de l’artista miniaturista Angie Scarr, que la va dur a voler descobrir més coses i fer la seves peces fins al punt que actualment és la seva única ocupació a temps complet. El seu rècord en miniatura han sigut llavors de sèsam per posar sobre pans d’hamburguesa, i també petits punts de pebre negre per a una sopa. En tot cas el seu principi són les col·leccions més petites que una ungla. A banda de la mida, considera un repte reproduir aliments translúcids.

També la novaiorquesa Kate Ünver, fundadora de Dailymini, considera el menjar un idioma universal, ja que és necessari per sobreviure, i en el cas del menjar en miniatura “fa passar una bona estona a les masses”. “És grandiós en la seva petita escala”, afirma. Ünver considera que no cal ser un miniaturista per disfrutar del menjar en miniatura, igual que no cal ser japonès per disfrutar de la seva gastronomia, i que aquest és un plaer molt transversal: des de nens fins a adults. Fa 25 anys que va començar a col·leccionar aquestes peces i des del 2012 que en crea, però la seva afició ve des del bressol, quan recorda del seu cotxet de nadó un collar d’amulets en miniatura ple de menjar diminut. La pràctica li ha permès arribar a produir peces microscòpiques, “escultures de l’ull d’una agulla”, d’escala 1:144. Amb tot, per mantenir una línia a la seva marca intenta crear sempre a escala 1:12.

En un cas molt similar, la russa Oksana Andréieva, mestressa de casa, mare de dos fills i creadora de la botiga de miniatures Oksana Lurmur, explica que somiava des de ben petita en menjar en miniatura per a les seves nines, “però no hi havia materials per crear-ne”. Va entrar en contacte amb aquest món fa dos anys a través d’internet, quan va veure la feina de “mestres notables”, i després de molts anys de comprar per internet va decidir fer-se les seves creacions, “i al públic li van agradar”. La miniatura més petita que ha fet han sigut galetes macarró de tres mil·límetres i un gelat d’un mil·límetre, mentre que el més gran ha sigut una síndria de 5 mil·límetres.

¿Sabries fer-ne una peça?

Per fer minifood només cal barrejar el fang amb la pintura per donar-li color, i després donar-li la forma del plat que es vol fer. Ara bé, hi ha algunes nocions que cal tenir en compte en el procés d’execució, com ara encertar el tipus de material (l’estrella és un fang de resina) i tenir en compte que el més difícil de reproduir són els estris de taula, com els plats i les tasses. Ja en un nivell més avançat, per traduir la frescor del sushi o la nitidesa de la tempura es necessiten tècniques i consells d’un expert. Segons els consells de Teo, el primer que cal fer és aconseguir l’aliment real per observar-ne els colors i la mida i després fer proves de color amb el fang i la pintura incloent-hi diverses fornades per comprovar que el color continua sent el mateix. Després, només cal treballar les textures i fer un enfornat final.