Menjar, roba i deu minuts de companyia per als ‘confinats’ al carrer

Barcelona"Hola, som d'Arrels. Ens coneixes?", arrenquen. "Et trobes bé? Necessites menjar? –continuen–. I roba? Vols una manta?" I així, amb petites variacions o canvis d'idioma, l'oferta d'ajuda es repetirà tants cops com calgui durant dues hores. Els voluntaris de la Fundació Arrels pentinen cada vespre els carrers de l'Eixample i de Sants amb l'objectiu d'atendre les persones que no es poden confinar perquè no tenen casa i que rebutgen anar als grans espais habilitats per a persones vulnerables. Són centenars, segons l'entitat. L'ARA va acompanyar aquest dijous la Miren i el Marc, una parella de voluntaris, en una sortida pel centre de Barcelona durant la qual van atendre una dotzena de persones. El context obliga, en la mesura possible, a mantenir les distàncies i també a dedicar a cada persona un temps limitat. "Normalment intentaríem crear un vincle, però ara intentem no estar-hi més de deu minuts. Per la seva salut i per evitar problemes amb la policia", resumeix la Miren.

Amb guants i mascareta, un pot de gel desinfectant a la motxilla i dues bosses plenes de racions de paella, macedònia i pannacotta –el menú que l'entitat ha aconseguit per al dia i que s'han repartit prèviament amb la resta d'equips de carrer–, la primera parada els portarà a la plaça Urquinaona. Hi troben una parella d'edat avançada sobre un matalàs que es fan entendre com poden per dir que són romanesos i que es diuen Florica i Stan. Sembla que no coneixen Arrels, però la dona assenteix i somriu quan els voluntaris li ofereixen menjar fent signes amb les mans. També aconseguirà expressar el que necessita: "Ropa", diu. La Miren i el Marc ho apunten i envien directament la petició a un grup de WhatsApp des d'on es coordinen amb la resta de voluntaris. El pròxim dia els buscaran per la zona i els portaran el que necessiten.

El sistema funciona, i així ho demostra la trobada amb el Javier, de mitjana edat i sense sostre des de fa dos anys, prop del Palau de la Música. "Hola, Javi. T'hem portat mitjons!", li duen. "Moltes gràcies", respon ell mentre es treu unes vambes destrossades. "Potser també necessites calçat?", li pregunten. "Doncs potser sí... Aquestes són de col·lecció!", ironitza. Ell rebutja el menjar, però no diu que no a un cafè "americà", tal com el demana. "El cafè és de les coses que més agraeixen", afirma la Miren, que després de dies de voltar ja porta un termo de casa per satisfer la demanda.

"De menjar no me'n cal, que ja he aconseguit un entrepà. Però si em dones un cafè, seràs la meva deessa", li dirà més tard el David, davant del Mercat de Santa Caterina. Amb cadira de rodes i dos pastors alemanys de pèl lluent, fa un any i mig que viu al carrer i lloa la tasca de les entitats: "Ho haurien de saber veure les institucions, que et fan omplir 3.000 papers per un plat de menjar", assenyala. Per què has decidit no anar a la Fira de Barcelona o als altres espais habilitats?", li pregunto. "Si no hi poden entrar ells, jo tampoc", diu assenyalant els gossos. "On estàs dormint?", afegeixen els voluntaris. "On em deixen", respon.

El David fa referència a la pressió policial a què denuncien que estan sotmesos molts sensellar. Arrels, de fet, va denunciar a l'inici de l'estat d'alarma més d'una desena de denúncies a persones que viuen al carrer pel fet de no estar confinades. "Jo encara he tingut sort, però a molts companys que dormen per aquí els estan donant guerra", afirma el David. Els voluntaris li donen un document signat pel director d'Arrels que certifica que està vivint al carrer, perquè l'ensenyi si li demanen explicacions.

El Marc i la Miren, però, han pogut comprovar en pròpia pell que un paper no ho és tot. Un dels dies que sortien de casa per anar a atendre els sensesostre els van parar els Mossos i, malgrat que portaven un document que els acreditava com a voluntaris, els van obligar a tornar. "No feia ni cinc minuts que havíem sortit i anàvem cap al punt de trobada amb la resta de voluntaris", explica el Marc, lamentant que els tractessin amb "molt males maneres". El certificat no va servir de res: "Vosaltres no esteu per sobre de la llei", els van dir els agents, que encara els van qüestionar la seva tasca: "Allà hi ha un sensesostre. Heu passat per davant seu i no li heu donat res".

Curats d'espants, i també a tocar del Mercat de Santa Caterina, els dos voluntaris tallen la conversa amb el Said, a qui han donat menjar i que havia improvisat un petit concert picant en una vella caixa de fusta d'ampolles de cava: "Perdona, però hem de marxar, que ve la policia". Marxen però, això sí, amb la promesa de tornar un altre dia amb mitjons i sabates. Un cotxe de la Guàrdia Urbana redueix mentre reprenem la marxa però torna a arrencar quan passem per davant seu. La por a la policia l'explica, al costat d'un supermercat del Born, la reacció d'un home equatorià: "Sou policies!?", exclama. Els voluntaris li diuen que no i li ofereixen tota l'ajuda possible, però la rebutja. Diu que es troba malament però no vol atenció mèdica. Tampoc menjar ni una de les mantes que hi ha en un cotxe de l'entitat que assisteix els voluntaris mentre fan la ronda. Es posa a plorar i ens acaba fent fora a crits.

"Normalment no es posen així d'agressius. Agraeixen l'atenció i volen parlar", diu la Miren. Al carrer de l'Allada-Vermell es fa notar l'agraïment. Una dona gran que es fa dir Mary Poppins, amb un barret adornat que fa honor al personatge, un home d'avançada edat i un noi jove amb una motxilla de muntanya accepten de bon grat el menú del dia i es posen a xerrar animadament amb nosaltres. Alguns coneixen Arrels i en són usuaris habituals.També ho era fins fa poc la Gemma, coneguda com la Chiqui, que s'uneix a la inusual reunió en temps de confinament. Després de 12 anys vivint al carrer, fa set mesos que ha aconseguit un pis. "Havia dormit a l'aeroport, en caixers... i ara m'ha canviat radicalment la vida", afirma, i destaca la "sort" que ha tingut de tenir una casa just quan ha arribat el coronavirus. La Gemma va explicar el seu testimoni aquest gener en una roda de premsa amb l'Ajuntament de Barcelona, on va exposar la duresa de viure al carrer: "Em tallava els cabells i em vestia d'home perquè no es fiquessin amb mi", va dir llavors.

Ara es vesteix i porta els cabells com vol, i només s'està al carrer quan ho decideix ella. Malgrat el confinament, aquest dijous surt a passejar el gos i aprofita per fer uns minuts de companyia als sensesostre de prop de casa que coneix. Una companyia extra a la dels deu minuts que els ofereixen els voluntaris. "Amb el virus estan molt més desesperats, no es poden moure gaire i els llocs on anaven estan tancats. Que els miris als ulls i els saludis els marca la diferència", diu la Miren. Ho demostra el somriure de la gran majoria de persones quan s'acomiaden. Fins l'endemà.