Els 'menes', més enllà dels estigmes

Barcelona / Girona / TarragonaA Catalunya ja hi ha més de 3.000 menors estrangers no acompanyats atesos al sistema de protecció, els MENA. Representen el 30% del total dels menors que viuen en centres d’acollida o en pisos del Govern. El flux d’arribades es duplica cada any que passa: el 2015 en van arribar 377, el 2016 més de 680, l’any passat gairebé 1.500 i aquest any ja se superen els 3.000.

Els titulars que tracten la problemàtica al voltant dels MENA normalment se centren en els dificultats que genera la gestió de la seva acollida, la despesa que suposen per al sistema (68 milions addicionals en el pressupost d’aquest any), les batalles entre governs i comunitats autònomes per rebre més recursos d’emergència i les baralles, agressions i robatoris que provoquen alguns grups d’aquests menors als carrers.

De qui menys es parla és, en canvi, de la gran majoria d’aquests MENA: centenars de nois i noies que batallen per no quedar exclosos socialment i aconseguir allò que volien quan van decidir marxar sols de casa: un futur millor.

Segons dades internes de la DGAIA a les quals ha tingut accés l’ARA, el 96% d’aquests menors que emigren sols són nois. El 77% tenen només 15 o 16 anys i arriben generalment del Marroc, tant de grans ciutats, com Tànger, com de petits poblets rurals. Set de cada deu han consensuat el viatge amb la seva família, que hi està d’acord. Això passa, sobretot, quan la família és d’un entorn rural i molt pobra.

Una setmana després de l’agressió sexual a Santa Coloma de Gramenet –dos dels detinguts eren menors que no estaven sota tutela de la DGAIA– l’ARA ha parlat amb set testimonis per posar-los nom i cara i saber com pensen, perquè ells també són alguns dels MENA que hi ha a Catalunya.

Rachid Ouhmid, 17 anys

“Ho vaig arriscar tot perquè no hi tenia res a perdre, pitjor no podia estar”

Acabava de començar primer de batxillerat, però va decidir marxar. No tenia diners ni per comprar llibres ni roba, ni per pagar un internat. El Rachid Ouhmid farà 18 anys al desembre. És d’un petit poble del Marroc, Taadlount, i té l’institut més proper a uns 25 quilòmetres de casa, una distància inassumible quan no tens transport privat ni públic.

“El meu pare és mort i la meva mare havia de treballar per mantenir-nos a les meves quatre germanes i a mi. Jo només volia estudiar, i allà no podia, perquè no hi ha ajudes ni beques”, explica el Rachid, que el mes de juny passat va fer el canvi més gran de la seva vida.

“Vaig arriscar-ho tot perquè no hi tenia res a perdre, perquè pitjor del que estava no podia estar”. Va anar amb uns amics fins a Tànger, on, amb uns 40 joves d’entre 16 i 25 anys, van comprar una embarcació per travessar el Mediterrani. “Vam sortir a mitjanit i ens vam perdre, vam estar unes dotze hores al mig del mar fins que Salvament Marítim ens va rescatar”.

Els van portar al centre la Línea de la Concepción, on va preguntar quin era el millor lloc per estudiar. “Tothom em deia que si volia treballar podia fer-ho per qualsevol lloc d’Espanya, però que per estudiar era millor a Catalunya perquè tens ajudes”. I després de demanar diners als fidels d’una mesquita, va comprar-se un bitllet fins a Barcelona, on li van dir que tots els centres de menors eren plens i que anés a Girona.

Un cop allà, va anar fins a una comissaria de la policia que el va portar fins al centre d’acollida Oikia, on va viure uns tres mesos. “Després vaig anar a un pis tutelat i aquesta setmana comencem en un nou pis, amb més autonomia, amb tres companys més”.

Ara està fent classes de català però té molt clar de què vol treballar: “Vull ser educador social per ajudar més nois com jo”. Un objectiu que l’ha mantingut ferm durant tot el viatge i, alhora, allunyat de males companyies. “Molta gent parla malament dels marroquins, però la majoria hem vingut a buscar un futur millor i només volem estudiar i treballar de manera honesta”, assegura el Rachid.

Bouazza Aghabalou, 18 anys

“Els pocs marroquins dolents fan mal a la imatge de la majoria”

“La majoria som treballadors, honestos i amb ganes de tenir una vida digna”, defensa Bouazza Aghabalou, que fa dos mesos que va fer els 18 anys i que prové d’un petit poble marroquí. El seu pare no creia que tingués sentit que continués estudiant perquè no podien pagar la universitat i feia temps que li demanava que treballés. Un dia, després d’un incident violent a casa, va fer la maleta: “Era la primera vegada que sortia del meu poble”.

Va sumar-se a una embarcació cap a Espanya. “Ningú sabia ben bé com es conduïa ni cap on havíem d’anar, i després d’unes quinze hores perduts la barca es va començar a desinflar. Sort que va passar un helicòpter i Salvament Marítim ens va salvar”, recorda. Els van portar a un centre de Cadis, però ell va optar per buscar una altra opció. “Vaig estar dos dies dormint al carrer fins que vaig aconseguir els diners per pagar un bitllet cap a Girona, on tenia un amic”.

Quan va arribar a l’estació els Mossos el van parar per identificar-lo. “Es van imaginar que acabava d’arribar, duia la roba bruta i feia dies que no em dutxava”. El van portar fins al centre d’acollida Oikia. “Només vull estudiar, m’és igual si és dret o infermeria, per tenir una bona feina i un futur”. Aquesta setmana passarà al programa d’habitatge de la DGAIA, que ofereix un pis a aquests joves sense altres referents. S’hi podrà estar fins als 21 anys. “Ser aquí ja és un èxit, perquè al Marroc no tenia condicions per viure amb dignitat”, admet.

Nouh, 17 anys

“De vegades, escollia dormir al carrer per aprendre”

En Nouh té 17 anys i no sap què és un MENA. Tampoc, per tant, sap que a ell l’anomenarien així. Sí que n’ha sentit a parlar, en canvi, de l’agressió sexual a Santa Coloma de Gramenet, perquè els educadors del centre de Barcelona on viu li han explicat. “Molts policies ens tracten malament perquè es pensen que som tots delinqüents i ens criden «moro» de males maneres. També hi ha gent que ens mira malament pel carrer, però hi ha gent bona que no”, explica. Ell té alguns amics que han robat i els diu que no ho facin, sense gaire èxit. Mira el rellotge perquè una estona després de l’entrevista té el segon curs de català del dia.

Criat a Kenitra, des de petit estava obsessionat amb Barcelona perquè li agradaven els partits del Barça. “Al Marroc no hi ha futur. Si tens diners vius com un rei. Si no, no pots ni estudiar”, explica. Va arribar a Cadis en pastera fa dos anys. “Vaig estar tres dies sense menjar ni beure. Em marejava i vaig vomitar. Pensava en tornar i que acabés. No ho tornaria a fer”, explica. Després, un oncle li va pagar l’autobús des d’Almeria fins a Barcelona. “Em pensava que aquí no em costaria fer diners i tenir el meu cotxe, pel que veia a la televisió”, explica, resignat amb una realitat diferent. No li agrada estudiar, vol treballar. Ara té papers, però només permís de residència i no de treball. “Costa molt que una empresa et contracti”, diu. Des que ha arribat, ha viscut en residències de la DGAIA a Girona, a Manresa i a Barcelona. “Té coses bones i coses dolentes, educadors bons i dolents”. Li queden cinc mesos per fer els 18. “Ara ja no, però abans de tant en tant fugia del centre i escollia dormir al carrer, per aprendre i endurir-me”.

Oumaima, 15 anys

“Vull estar aquí per poder estudiar però enyoro els meus pares”

L’Oumaima només porta un mes i mig a Catalunya, però ja es defensa amb el castellà i el català. Té 15 anys. Diu que no se sent una persona valenta, però va marxar de casa seva, a Tànger, sola, en pastera, i va creuar el Mediterrani “perquè allà no hi veia cap futur”. Quan va arribar a Andalusia va demanar ajuda fins que un home la va portar en cotxe al seu destí, Barcelona. Aquí hi té un germà gran, de 26 anys, “que treballa en una farmàcia”, explica orgullosa.

“L’home que em va portar em va deixar en una comissaria i després em van portar aquí”, diu en referència al centre d’acollida de Barcelona, on conviu amb una quarantena més de noies, també menors. “La meva família és molt pobra, el meu pare no sempre té feina i jo havia de treballar durant les vacances de l’escola en una fàbrica tèxtil”, explica. Coneixia Barcelona perquè “a Tànger molts nois diuen que està molt bé, per les ajudes, i jo volia poder estudiar”.

La Oumaima, però, no va avisar els seus pares que havia decidit marxar i ara no pot evitar plorar quan hi pensa. “Parlo amb ells molt sovint i crec que, ara que ja estic aquí, estan tranquils”, diu mentre gesticula amb una mà per fer-se entendre i amb l’altra s’eixuga les llàgrimes.

Ara va l’institut i tot just comença a adaptar-se i a superar la por que li va generar el viatge en barcassa. “Va durar hores, però no sé ni dir-te quantes”, rememora. Amb prou feines es fa entendre, però és conscient que a les notícies hi apareixen menors marroquins que roben i es fuguen dels centres. “Deixa’m el mòbil que busco un traductor perquè m’entenguis bé”, diu de sobte quan arriba a aquest punt de l’entrevista. I es fa entendre.

“No m’agrada que els nois marroquins robin –diu en àrab amb una veu ferma i enfocada al micròfon del traductor–. Venim a Espanya perquè allà el nostre futur està trencat; el que haurien de fer aquí és aprofitar les oportunitats, estudiar molt i esforçar-se a comportar-se bé amb els educadors i els tutors que ens posen”, conclou.

Ella no sap què vol estudiar, però té clar que, si pot, anirà a la universitat. Li queden dos anys abans que hagi de triar una carrera, i creu que encara té temps per pensar-ho bé. “Jo em vull quedar aquí i treballar, ho tinc molt clar”, assegura. Abans de marxar de nou a la seva habitació reparteix abraçades a tothom que hi ha a la sala.

Elvira, 19 anys

“Vull ser metge; ara faig un grau superior d’imatge per al diagnòstic”

Quan l’Elvira entra al centre de menors on va estar-se fins als 18 anys tothom baixa a saludar-la. Reparteix petons i abraçades eufòriques a la cuinera, a dos dels seus educadors i també a la coordinadora del centre. “Ells aguantaven tots els meus problemes i els meus mals humors, els enyoro molt”, assegura. Té 19 anys i va arribar a Barcelona en fa dos, amb 17. Abans, però, havia passat per París.

“Vaig marxar del Camerun quan va morir la meva iaia; no em quedava ningú i sabia que el sistema educatiu del meu país no era el millor per a mi”, diu després d’admetre que ella és una bona estudiant. “Ja havia parlat amb la meva àvia de l’opció d’anar a estudiar fora i ho vaig voler fer”. Uns amics de la família em van dir que m’ajudarien si anava a França, però no va ser així. “Vaig acabar vivint al carrer amb 16 anys, demanant, fins que vaig conèixer un noi que em va deixar viure a casa seva”, explica. Amb un to més fluixet explica que, com que no podia pagar factures, aquesta persona va voler obligar-la a mantenir relacions sexuals a canvi, per això va decidir marxar.

La policia la va dur fins al centre de menors. Van tramitar els papers de l’escolarització i va començar a anar a classe. “Al principi no em fiava de fer amics, però ara ja en tinc molts –explica–. Vull ser metge, perquè la meva àvia va morir després d’una operació, però ara estic estudiant un grau superior d’imatge per al diagnòstic, perquè no em va arribar la nota per a medicina”, diu rient mentre mira de reüll la seva extutora. “No passa res! Perquè faré infermeria o odontologia i després potser medicina –explica decidida–. Fer les pràctiques a l’hospital, amb els pacients, m’ha tornat a despertar les ganes de ser metge”.

Ara que viu en un pis del programa d’habitatge per a majors de 18 anys enyora el centre. “Cuino fatal i he de posar mil rentadores”, diu fent broma. L’Elvira és crítica amb els menors que acaben delinquint, però també amb la societat. “No diré que robar està bé, però sí que diré que el fet que això passi o no passi depèn en part de l’atenció que reben aquests nois –argumenta–. Si un nen de 15 anys no té cap referent, ni cap ajuda per menjar o emocional quan plora, pot passar que acabi robant o fent ximpleries –lamenta–. Fixa’t en el meu cas, quan estava al carrer... no sé com hauria acabat, jo. Quan sents que reps ajuda d’algú, t’esforces més per compensar-los tirant endavant. Als nois que no en tenen els diria que en busquin, d’ajuda”.

Abdeelkbir i Anass, 17 anys

“M’agraden la truita de patates i els amics tranquils”

A l'Abdeelkbir li interessa tant la història que li agradaria fer aquesta carrera. Però no sap si ho aconseguirà: “D’avui a demà –diu– no sé què passarà”. Al seu amic Anass li agradaria més arribar a ser un bon mecànic. Tots dos tenen 17 anys, són de Kasr al-Kabir –una ciutat marroquina de més de 125.000 habitants–i van venir sols “buscant un futur millor”.

Ara viuen amb 18 companys més en un centre d’acollida d’emergència a Tamarit, un nucli de Tarragona proper a Altafulla. Ells i cinc nois més entrenen dos dies a la setmana amb els Atletes d’Altafulla i han descobert que, tot i que tot just comencen, tenen fusta de corredors. “El primer cop que vaig participar en una cursa vaig acabar cinquè; després, segon, i després, primer. Quan guanyes, vols seguir guanyant”, afirma l'Abdeelkbir. A aquest adolescent li agrada Altafulla, “la truita de patates amb pa amb tomàquet”, “els amics tranquils” i escoltar el raper Akron. Enyora la seva família, amb la qual parla sempre que pot, i voldria que els seus amics d’aquí visitessin un dia el seu país. També intenta aprendre ràpid l’idioma, diu en un castellà precari, tot i que s’atreveix amb frases en català. L'Anass tradueix la conversa de l’àrab al castellà. Ningú diria que l’ha après en quatre mesos mirant vídeos per internet.

“Tinc facilitat per als idiomes i ara vull aprendre francès”, diu. Li anirà bé si marxa a Bèlgica amb la seva tieta, com vol fer. A l'Anass també li agrada Altafulla, però li sap molt de greu que “una part del poble” els tingui por. “Pensen que som lladres i dolents. Hi ha racistes a tot arreu”, es resigna. Tots dos fan el gest universal de besar-se la punta dels dits per elogiar el seu entrenador, Guillermo Alonso. Ell explica que quan Suara, l’entitat que tutela els nois, els va proposar que entrenessin junts “tenia una visió equivocada d’ells, però quan veus que només volen un futur millor i que són molt agraïts, tot canvia”. Avui hi haurà una cursa solidària al poble i ells, explica el Guillermo, “formaran part de l’organització perquè la gent vegi que són xavals normals, que poden ajudar”.