Alexandra Cousteau, activista i neta de Jacques Cousteau: “La meitat de la vida marina que el meu avi va veure ja ha desaparegut”

BarcelonaLa seva primera expedició marina va ser als quatre mesos d’edat. És la tercera generació d’exploradors del mar i activistes per la protecció dels oceans que va arrencar amb el seu avi, Jacques Cousteau. Alexandra Cousteau va ser a Barcelona per participar en la cimera Future of Tourism World Summit. I allà ens va explicar també la seva iniciativa Oceans 2050. Ja no es tracta només de protegir o conservar, el que cal, diu, és regenerar i reconstruir.

Què opina del turisme de creuers?

— És clar que creixerà, no minva. Ciutats com Barcelona o les petites illes nació han de pensar bé quin tipus de turisme beneficiarà els seus ciutadans i el medi ambient, perquè els diners dels creuers no es tradueixen en millores en l’economia local. Els passatgers que surten del vaixell per visitar la ciutat continuen comprant-ho tot al vaixell. Però abans de mirar l’impacte en l’economia local hi ha moltes més coses a la llista de la indústria dels creuers: arribar a les emissions zero netes, assegurar que el menjar que se serveix a bord és sostenible, que no aboquen aigua contaminada al mar...

¿Està d’acord amb la prohibició?

— A Venècia ja ho han fet i hi dono suport totalment. Hi ha llocs que no han de ser destins de creuers. Però no és una decisió meva sinó de la població local, que és qui ho ha de decidir. Els creuers modulen el lloc de destí, com quan arrosseguen els coralls per crear ports en aigües profundes. Per això crec que prohibir-los és perfectament legítim si és decisió de la gent, però sovint els governs no escolten l’opinió de la gent.

¿Com d’amunt són els creuers en la llista de riscs ambientals oceànics?

— L’amenaça número 1 per als oceans és el canvi climàtic. Tota la resta és al mateix nivell per sota d’aquesta. La navegació en general no és bona. I els creuers són grans contaminants pel que fa a la crisi climàtica.

El risc més gran és la crisi climàtica.

— L’augment de temperatures, la pujada del nivell del mar, la desoxigenació que afecta la vida marina, l’acidificació: hi ha molts impactes de la crisi climàtica en els oceans. Però en cimeres com la de Glasgow no es parla dels oceans, que ja han absorbit el 30% de les emissions humanes de CO₂ des de la Revolució Industrial. 

S’està negociant un tractat internacional per protegir el 30% de la superfície terrestre i dels oceans.

— Sí, la iniciativa 30 per al 30 és molt important. Cal que hi hagi parts de l’oceà que no es puguin tocar perquè siguin bressols de vida. Jo he crescut amb l’herència de la conservació que va impulsar el meu avi i després el meu pare. Però en el transcurs de la meva vida he vist la pèrdua constant de vida blava: ja hem perdut la meitat dels oceans. La meitat de la vida marina que hi havia quan el meu avi va començar a fer submarinisme ha desaparegut. I quan has perdut la meitat d’una cosa, parlar de protegir la part que queda és insuficient. Cal reconstruir.

I això és possible?

— Per saber-ho vaig parlar amb Carlos Duarte, un científic marí espanyol de gran prestigi internacional que havia fet un estudi publicat a [la revista] Nature sobre això. Li vaig preguntar si era inevitable que els meus fills fossin la generació de la família que escriuria l’obituari dels oceans. Em va dir que era possible reconstruir tota l’abundància perduda als oceans el 2050 si fèiem una sèrie de coses. I així va sorgir Oceans 2050.

En què consisteix?

— L’objectiu és restaurar l’abundància dels oceans en una sola generació. L’estudi de Duarte ens dona el pla de ruta amb 9 àrees on actuar, i el que farem és posar-ho en pràctica. Aviat publicarem eines digitals perquè la gent pugui implicar-s’hi. Hem posat en marxa 26 granges d’algues en diversos països per estudiar si poden capturar el CO₂ de l’aigua: sí que ho fan i alhora proporcionen un nou manteniment a comunitats locals. El 70% de les granges les porten dones que s’estan guanyant la vida amb això. També treballem amb el xef Michelin Ángel León, de Cadis, que ha desenvolupat un arròs marí que és una manera fantàstica de recuperar la posidònia.

Recuperar tota la vida perduda el 2050 sona molt optimista.

— Jo no ho era pas, fins que vaig parlar amb Duarte. I des de llavors portem tres anys treballant en les solucions. Els oceans tenen una extraordinària capacitat de regeneració, més que la terra, i estem vivint un moment únic en el temps en què tenim la tecnologia per fer-ho i la voluntat de la població: les generacions joves estan protestant als carrers, i això no passava abans. El meu avi acostumava a dir que havia pogut fer tot el que va fer perquè era el moment adequat, just s’acabava d’inventar la televisió i ningú altre feia submarinisme. Ara jo crec que és també el nostre moment únic en el temps. No desistirem.