La meitat dels sensellar de Barcelona hi van arribar buscant feina

BarcelonaPer a la meitat dels sensellar de Barcelona, la capital catalana ha sigut la ciutat de les oportunitats perdudes. Hi van aterrar des de països extracomunitaris i europeus, però també d’altres punts de Catalunya, atrets per l’oferta laboral d’una gran capital, però la mala sort o d’altres circumstàncies personals van fer que caiguessin en la mala vida del carrer. Només l’1% afirmen que van anar a Barcelona aconsellats pels serveis socials d’altres municipis, que els deien que la capital els oferiria més recursos, la qual cosa desmenteix el suposat efecte crida que molts ajuntaments argumenten per ignorar l’empadronament de persones sense domicili fix.

Set de cada deu sensellar són migrants i, d'aquests, poc més de la meitat venen de països comunitaris. Això fa que si han perdut o els han robat la documentació personal els sigui gairebé impossible accedir a un recurs. Davide Andreoli va arribar a Barcelona procedent d’Itàlia fa gairebé una dècada i ha viscut al carrer fins fa tres anys, quan la Fundació Arrels va aconseguir trobar-li una casa. Abans, però, va haver de superar una autèntica cursa d’obstacles per aconseguir que l’ambaixada italiana li expedís un nou passaport. El vell li havien robat mentre dormia una nit al ras. “El carrer és molt dur, i és fàcil que et robin la documentació i et quedis sense res”, explica. Si és complicat per a un ciutadà de la Unió Europea, la dificultat creix encara més per a un extracomunitari que no té cap document d’identitat personal.

El cert és que la immensa majoria dels que ara dormen al ras –sis de cada deu– no havien viscut mai al carrer fins que es van instal·lar a la capital catalana. Les dades s’extreuen del perfil que ha elaborat la Fundació Arrels, que ha preguntat als sensesostre quina ha sigut la seva trajectòria vital a partir de l’enquesta a 377 persones: aproximadament un terç de totes les que viuen al carrer a la ciutat.

Aquesta fotografia demostra la dificultat de sortir del carrer un cop s’hi ha caigut. I més enmig d’una pandèmia que durant els primers mesos va fer que tanquessin recursos i serveis d’ajut al col·lectiu. Poc menys de la meitat asseguren que no han rebut cap atenció per part de serveis socials. En aquest sentit, el director de la Fundació Arrels, Ferran Busquets, adverteix que “a partir dels sis mesos” de viure al carrer la vulnerabilitat i la fragilitat augmenten exponencialment i el risc d’exclusió s’agreuja cada dia que passa. De mitjana, els enquestats fa dos anys i quatre mesos que no dormen en un llit convencional. “Un temps en què no han pogut descansar com cal”, matisa Busquets, que recorda que l’esperança de vida d’una persona sense llar es redueix 20 anys. No tenir un sostre no només mata, sinó que, a més, implica mancances severes en els controls mèdics. La mitjana d’edat dels afectats és de 45 anys i fa cinc anys i mig que viuen al carrer, tot i que un de cada deu fan més d’una dècada que no dormen sota un sostre, mentre que a l’enquesta del 2016 el percentatge era d’un de cada nou. Això implica que s'estan cronificant la pobresa i l’exclusió. El 87% dels sensesostre són homes, un 9% dones i el 4% restants no s’identifiquen amb el gènere binari.

A causa de la pandèmia encara es manté el sistema de cita prèvia a molts serveis públics, i això no ha fet altra cosa que dificultar l’accés a serveis bàsics que abans eren d’entrada lliure. S’ha de fer reserva a través de webs o per telèfon, mentre que sovint els sensesostre no tenen telèfon i encara menys un aparell amb internet. O, senzillament, no tenen prou coneixement per fer el procediment. “La bretxa digital s’ha eixamplat”, destaca Esther Meya, membre de l’equip jurídic de l’entitat. Les traves tecnològiques no són les úniques a les quals ha de fer front el col·lectiu: Meya denuncia que els serveis socials estan tan “col·lapsats” que donen les primeres cites “amb mesos de retard”, i això tan sols per començar el circuit que permet entrar dins del sistema de protecció.