Mediterràniament

Mentre fan una pausa en la gravació de l'anunci, al cuiner famós li demanen de fer-li una fotografia. Concentra't en la lectura i mira la càmera, li diuen. I com puc fer les dues coses alhora?, pensa el cuiner famós un cop s'ha assegut per deixar-se fer aquella foto tan absurda. Obre el llibre de tapes fosques, que tant pot ser una novel·la clàssica com un d'aquells volums amb les pàgines en blanc que s'exhibeixen a les prestatgeries de les botigues de mobles o dels hotels. Alça els ulls per mirar l'home grenyut que vol fotografiar-lo, llança l'ham per pescar un record i se li instal·la al rostre un lleuger rictus de concentració.

A la ciutat desconeguda, el cuiner famós va pujar al taxi disposat a localitzar aquell restaurant on havia dinat tres anys enrere. Ja que l'atzar l'havia dut a tornar a trepitjar uns carrers que per a ell existien només en la memòria, no va poder resistir-se a la temptació d'assaborir un altre cop l'entrecot de vedell que va degustar en una ocasió serena. El cuiner famós va recordar el gust de la carn lleugerament vermellosa, tendríssima, les boletes de sal maldon que de tant en tant se li desfeien a la boca i l'acompanyament estoic del plat. Només quatre patates fregides delicioses, tres fulles d'enciam i un parell de trossos de tomàquet protegien sense cap mena d'orgull l'entrecot més bo que el cuiner famós havia tastat mai.

Com que no recordava ni el nom ni l'adreça del local, el cuiner famós es va veure obligat a descriure l'edifici al taxista, que l'escoltava amb atenció però també amb una certa perplexitat. "Com pot pretendre que el porti a un lloc que no sabem on és?", li va dir sense reconèixer-lo abans d'indicar-li que seria millor que agafés un altre taxi més ben orientat. El cuiner famós va baixar, va caminar quatre passos i es va quedar a la parada de l'autobús. Instintivament, es va enfilar al primer vehicle que es va aturar sense saber on es dirigia, convençut que aquesta vegada els fats no li girarien l'esquena. Passats uns minuts, i a causa d'un fenomen atmosfèric que el cuiner famós desconeixia del tot, els vidres de l'autobús es van entelar de tal manera que li va fer la impressió que viatjava dins d'una caixa opaca. De seguida va prémer el botó per indicar que volia baixar i l'autobús es va aturar abans del primer semàfor. Va caminar uns quants metres i va reconèixer de sobte la façana de pedra amb la porta verda atrotinada que amb el pas del temps no havia oblidat. En aturar-se al davant de la superfície verdosa, el cuiner famós va comprovar que encara hi havia el mateix cordill que aguantava el pany mig trencat, amb vetes vermelles i blanques com la polsera que des d'aquell dia li resseguia el canell dret. Va estirar el cordill, va obrir la porta, i es va trobar, com l'altra vegada, tancat entremig de la porta del carrer i la que donava entrada al local. Aleshores el cuiner famós va fer sonar el timbre tres vegades, es va esperar uns segons i va empènyer la porta del cancell, que va cedir amb suavitat a la seva pressió. Va travessar el porxo de la plaça, va recórrer els carrerons de pedra que s'enfilaven al tossal, va passar per sota de l'arcada blanca que donava pas al bosc d'avets i xiprers, va entrar i va sortir per les cases antigues tot saludant amb un somriure els habitants que li retornaven la salutació amb naturalitat i va acabar seient a la mateixa taula de teca que havia ocupat tres anys abans. El cuiner famós va mirar al seu voltant i va veure la mateixa parella de l'altra vegada, que continuaven amb actituds idèntiques. Ell, enamorat, intentava agafar-li la mà i acaronar-la. Ella, freda i distant, rebutjava amb sequedat cada intent d'aproximació masculina.

Quan se li va acostar el cambrer per prendre-li nota del que volia, el cuiner famós, que acabava de comprendre com n'és d'inútil voler fer entrar un clau per la cabota, va demanar amb veu ben clara una senzilla orada al forn.