Puri Canals: “El Mediterrani pateix el canvi climàtic més que cap oceà”

Molt poca gent al món pot dir-ho. Puri Canals (Tarragona, 1962) ha estat present, pràcticament, a totes les cimeres mediambientals internacionals des de la que es va celebrar el 1992 a Rio de Janeiro. Com a presidenta del MedPAN, com a activista i com a doctora en ciències biològiques, l’any passat la van escoltar a la Cimera de la Diversitat de Mont-real i a la COP27, la conferència de l’ONU sobre el canvi climàtic de Sharm al-Sheikh. Teoritza sobre la sostenibilitat com una piràmide de tres pisos, en la base de la qual hi hauria d’haver, sempre, la naturalesa. Com a submarinista, fa sis anys que no s’ha capbussat a les illes Medes, que reconeix com una de les àrees protegides més ben conservades del nostre mar.

Quina salut té el Mediterrani?

— El Mediterrani està molt afectat, com tots els mars del món. Com tot l’oceà mundial. Només n’hi ha un, d’oceà. De mars n’hi ha molts, d’oceà només n’hi ha un i està tot connectat.

Això no és el que estudiàvem a classe quan fèiem geografia.

— No. Aquest tipus de coneixements que donem als nens a l’escola ens condicionen molt la manera de pensar. No és l’Atlàntic o el Pacífic... És un sol oceà. Es connecten per la Terra de Foc. Al sud de l’Àfrica, el cap de Bona Esperança també es connecta amb l’Índic.

L’estret de Gibraltar també connecta el Mediterrani.

— El Mediterrani és un braç de la conca atlàntica. Però hi ha un sol oceà. La Mediterrània és una mar i està més afectada que la resta de l’oceà en general, perquè és tancada. I està patint molt més que la resta d’oceà mundial els efectes del canvi climàtic, perquè té un sobreescalfament. Com que és molt petit, la circulació està més tancada a dins i hi ha menys renovació, i fa que tinguem una salinitat i una temperatura més altes. 

Desaparició d’espècies, nivell de plàstics a l’aigua, pujada del nivell del mar... ¿Pots prioritzar els problemes de la Mediterrània?

— No te'n sabria fer un rànquing. Tendim a voler fer categories i rànquings quan en realitat el que hem d’entendre és que és un sistema influït negativament per tots aquests factors. Per exemple, els plàstics són un problema, però no són el problema més gros, és el que ens fa més mal a la vista. Són pitjors els microplàstics que no veiem: ja entren a la cadena tròfica i ens els acabem menjant. I abans de menjar-nos-els, ens distorsionen a nivell bioquímic la fisiologia de molts organismes al mar. I això no ho veiem. 

Més problemes...

— La descàrrega de matèria orgànica d’aigües residuals no tractades també és important, sobretot en espais locals. La contaminació química, sobretot, que es produeix per hidrocarburs. Pensem que la major part dels petroliers del món passen per la Mediterrània. Tot té un impacte. La sobrepesca impacta en l’alteració de l’hàbitat... I al final, a aquest sistema, que era molt resilient perquè el mar s’equilibrava molt bé, si li debilites la capacitat es pot arribar a col·lapsar. 

Ens col·lapsarem?

— Ara estem en aquest punt. Depenent del que fem, el mar es pot recuperar de pressa o no recuperar-se. És el que hem d’entendre. I no és una única cosa, hem d’actuar en totes. Un dels drames de la nostra cultura és no tenir una visió sistèmica.

Parlem d’energia. ¿Estem fent bé el procés cap a les renovables?

— El procés tecnològicament no és dolent, però en planificació és bastant deficient, perquè de nou la manca de visió sistèmica fa que, quan mirem un tema, només mirem aquell i no tota la resta ni les implicacions. I el problema amb les renovables no és tant del recurs renovable en si, que n’hi ha molt. De sol, en sobra.

No l’acabarem, el sol.

— De vent també n’hi ha molt. Tornem a fer números i diem “aquí és on fa més vent, hem de posar-ho aquí”. Molt bé, però si ho estàs posant en un lloc on es destrueixen altres valors que també tenen a veure amb la regulació climàtica, malament rai. El problema del canvi climàtic no ve únicament d’haver utilitzat combustibles fòssils durant els últims segles. Hi ha un altre component important que hi juga, si fa no fa igual, que és la destrucció dels ecosistemes de la Terra. I què estem fent? Hem posat el focus a produir energies renovables, de vegades destruint ecosistemes que captaven carboni. 

Ara som 8.500 milions de persones. ¿Podem garantir el benestar actual sense hipotecar el planeta del futur?

— No. Ja fa dies que no. Per tant, hem de començar a canviar a diferents nivells. Un, que em sembla fonamental, és produir de manera neta. L’altre és canviar el patró de consum. No pot ser que sortim a passejar i anem a comprar un centre comercial com a hàbit, que ens canviem totes les coses cada any. Hem de canviar la manera de pensar. No necessitem canviar tot l’armari cada any.

I el cotxe cada no sé quants?

— No necessitem canviar el cotxe. Jo amb això soc molt discrepant i ara segur que n’esveraré més d’un. Però m’és igual, perquè vull contribuir a la reflexió. Jo tinc un cotxe que té 26 anys.

No pots entrar a Barcelona amb aquest cotxe.

— Només si tinc alguna excusa mèdica, com quan porto els pares al metge. És igual, vinc en tren. És un problema per a mi? Sí, perquè l’últim tren que va a Tarragona surt a dos quarts de deu del vespre. Si tingués un tren fins a les dotze de la nit, com a les principals ciutats europees, això no seria un problema i no necessitaria un cotxe. Per què et comento això? El meu cotxe porta vora 400.000 quilòmetres i ha tombat molt. Però en 25 anys la majoria de gent s’ha canviat el cotxe cinc vegades. Que em penalitzin un cotxe de 25 anys, quan només el faig servir quan el necessito, i donin prioritat a qui en aquest temps n’ha consumit cinc, vol dir que tenim un problema de concepció de les alternatives de canvi a la societat. Evidentment, mentre no s’espatlli no el penso canviar, com no canvio el mòbil fins que s’espatlla. Com no canvio unes sabates si no es trenquen. I quan el canviï em compraré, per principis, el cotxe menys contaminant que trobi.

¿Mai com ara en la història la humanitat no havia estat tan conscienciada que cal conservar la natura?

— A veure... La humanitat no és homogènia i les diferències de consciència són molt grans. Nosaltres ho plantegem des del món occidental, que ha tingut molt poca consciència d’utilitzar la natura com a font d’entrada de tota la riquesa que després ha creat. Tot aquest augment del PIB a l’últim segle va associat a una mobilització brutal de recursos naturals. Llavors, la consciència del nostre món occidental ha sigut bastant feble. Afortunadament, hi ha moltes cultures al planeta que viuen en perfecta harmonia amb la natura. Sí que és veritat que els darrers anys fins i tot aquest món occidental està agafant consciència que hi ha límits i que quan els sobrepasses el risc és imminent per a la nostra supervivència. 

L’any 2022 ha estat el més calorós de la història d’Europa. ¿L’escalfament global és imparable?

— És imparable no perquè hagi sigut l’any més calent a Europa, sinó perquè ja fa molt temps que s’està manifestant arreu del món de maneres molt impactants. Si te’n vas als Estats Units, han tingut una onada de fred increïble, a altres zones tenen uns aiguats molt forts o sequeres extremes. És a dir, la manifestació és diversa perquè parlar de la temperatura del planeta és una mitjana global. Però el que fa aquesta variació de la mitjana global és variar tots els fluxos d’energia, de masses d’aigua i de moviments atmosfèrics. Això és el que fa canviar localment el clima.

¿Però no ha passat sempre, això, que hi hagi grans temporals i anys de sequera?

— Sempre n’hi ha hagut. Quan es mira tot el registre fòssil es veu que hi ha hagut períodes amb més tendència a la sequera o al fred, o a la pluja. Però canvis en tan poc temps, pràcticament en una generació, no s’havien vist mai. I després el que passa és la freqüència... Un dels problemes ara a Catalunya és la pèrdua de platges. Ens posem les mans al cap i això fa 30 anys que està pronosticat. Abans sí que hi havia temporals, però amb menys freqüència, i el sistema natural tenia temps de recuperar aquella sorra. Ara no. A la pèrdua de fa un any s’hi suma immediatament el temporal de l’any següent. 

¿Per tant, aquell acord històric de París perquè la temperatura de la Terra pugés com a màxim un grau i mig el 2050 no el complirem?

— No anem en aquesta via. Ja d’entrada, assumir un grau i mig és una distorsió climàtica molt, molt, molt forta. Però és que a més, el sobrepassarem. Jo vaig ser a Sharm al-Sheikh i els acords d’aquesta cimera són miserables. Llavors també et planteges què està passant allí: 50.000 persones per arribar a res.

¿En la recent cimera d’Egipte no es va arribar a res? 

— Misèria i companyia. Què passa? Que quan vas a aquestes cimeres, aquestes 50.000 persones no són negociadores. N’hi ha molts com jo, que anem a intentar aportar. I també n’hi ha molts que no, n’hi ha molts que van a frenar. N’hi ha molts que hi van en jets privats que no hi van precisament a ajudar.

Quan tu hi vas com a activista, com a presidenta del MedPAN, com a doctora en ciències biològiques, surts molt decebuda de la cimera d’Egipte?

— A veure, jo no em frustro en el sentit emocional, perquè una de les primeres coses de què t’has de conscienciar quan et dediques a l’activisme ambiental és la resiliència. Si et frustres i et deprimeixes, ja no és que acabi malament el planeta, és que acabes malament tu. 

No et permets frustrar-te, vaja.

— No em frustro perquè, a més, també tinc una mica de perspectiva històrica. Veig l’evolució i, des de 1992, que es van establir tots aquests convenis, sí que s’ha avançat. Estàvem a zero i ara tenim eines. El que passa és que la velocitat de transmissió dels acords en acció efectiva falla. I, en bona part, falla perquè tenim institucions obsoletes. Tenim un sistema de governs basat en ministeris i en direccions generals. I aquests compartiments estancs, on no hi ha connexió, són igual gairebé a tot arreu. I avui les solucions al planeta passen inevitablement per connectar informació i acció.

Què li diries a un negacionista del canvi climàtic?

— Que obri els ulls. Simplement. 

¿Per cert, ets més del Mediterráneo del Serrat o del Maremar del Lluís Llach?

— Ostres, a mi m’agraden els dos i crec que això també ho hem de normalitzar. És la diversitat cultural. I mira... vaig tenir el plaer de poder cantar Mediterráneo amb el Serrat en un restaurant a Barcelona, amb un grup d’amics italians, per casualitat. El Serrat estava sopant al pis de dalt i l’amo del restaurant, que era un italià, va trobar una guitarra i vam acabar tots cantant Mediterráneo. Una experiència maquíssima. Estic segura que si cantés amb en Lluís Llach el Maremar també seria fantàstic. I això és part de la Mediterrània: la riquesa i la diversitat.

QÜESTIONARI HALSMAN

L’home ha volgut dominar la naturalesa?

Catalunya preserva prou els seus espais naturals?

El planeta va a millor o a pitjor?

Sort n’hem tingut de la Greta Thunberg?