“La medicació mai resol un dol”

BarcelonaLa Mari Pau va perdre el seu pare en un dels moments més complicats de la pandèmia i quinze anys després que la seva mare morís de càncer. I no té cap dubte a l’hora de detectar la gran diferència entre els dos dols: la “ràbia”, que no va sentir en el cas de la seva mare i sí amb el seu pare. Una ràbia adreçada sobretot a les autoritats sanitàries, que primer van trigar a atendre’l i a ingressar-lo i després no van deixar que cap dels seus fills l’acompanyessin a l’hospital.

“El dolor és el mateix, però la ràbia no. Vaig destrossar una caixa a puntades de peu i tinc somnis recurrents -explica-. A l’hospital, després de no haver-nos deixat acompanyar el nostre pare en els seus últims dies, ens van dir que havíem d’anar a buscar les coses i llavors sí que el deixaven veure, no tenia sentit que no ho fessin quan estava viu i si després”, lamenta.

Davant el col·lapse i el confinament, les restriccions per visitar els familiars i per acomiadar-los han afectat totes les famílies dels que han mort durant la crisi -fossin o no positius per covid-19- i han generat situacions abans impensables. Alba Payàs, experta en dol de l’Institut Ipir, estima que si habitualment el 10% de les famílies que perden un ésser estimat poden acabar vivint un dol perllongat, les circumstàncies de la pandèmia poden elevar aquesta xifra al 20%. “Si en sis mesos o un any persisteixen símptomes d’angoixa, culpa, enuig, desànim o aïllament que afectin significativament la vida laboral o social de la persona, estarem parlant d’un dol perllongat”, diu.

Un dels perills que pot haver-hi amb l’augment d’aquests dols, apunta Payàs, és que els rebran en “la primera línia” els centres d’atenció primària, que poden caure en l’error de “no distingir-lo d’una depressió” i curar-lo amb pastilles. “La medicació mai resol un dol perllongat”, adverteix Payàs, que apunta la importància de posar-se en contacte amb terapeutes experts. La ràbia, en un primer moment, “és normal i s’ajusta a la realitat”. Després és bo, defensa Payàs, conduir-la cap a “accions positives que creïn impacte”, com ara participar en plataformes o entitats per ajudar a canviar situacions com les que han afectat el familiar. La Mari Pau, per exemple, va denunciar als mitjans de comunicació la seva situació.

La complicació dels dols durant la pandèmia arriba almenys per dos elements comuns en molts dels casos. El primer és el que els experts qualifiquen de dol “desautoritzat”, que és “aquell en el qual la persona ha estat privada d’algun dret fonamental”, en aquest cas, pel confinament, l’acompanyament dels familiars, el comiat o, de vegades, la protecció contra la malaltia o l’atenció mèdica immediata. D’altra banda, es consideren pèrdues “ambigües”, perquè existeix “molta incertesa sobre el que ha passat”, explica Payàs.

La Xusa Serra, infermera especialitzada en processos de dol de l’Hospital General de Catalunya, recorda la dificultat dels familiars de desapareguts per superar pèrdues, perquè “per plorar cal tenir constància que la persona ha mort”. La manca d’acompanyament als hospitals i de vetlles i funerals perjudica aquesta acceptació. El gran nombre de morts, però, pot tenir una part positiva a nivell social. “Potser acceptem millor el dolor i que la gent plori els éssers estimats”, observa Serra, que creu que culturalment estàvem donant l’esquena a la mort i al dolor.