La mediadora de Cunit està "espantada" per l'absolució de l'imam
Els advocats de la mediadora han criticat durament la sentència absolutòria dictada per l'Audiència i manifesta que la seva clienta, que el va denunciar per coaccions, ara "queda sense protecció"
BarcelonaLa mediadora cultural de l'Ajuntament de Cunit, Fátima Ghailan, diu sentir-se "decebuda i espantada" per la sentència de l'Audiència Provincial que absol els líders religiosos als quals va acusar d'haver-la coaccionat durant dos anys.
L'Audiència va revocar ahir la sentència condemnatòria del Jutjat Penal Número 2 de Tarragona dictada l'any passat que imposava un any de presó al imam de Cunit, Mohammad Benbrahim; una multa de 750 euros a la seva filla Hafssa, i nou mesos de presó al president de l'Associació Cultural Islàmica Cunit, Abderraman el Osri, a més del pagament solidari de 1.500 euros en concepte de danys morals.
Els advocats de la mediadora expressen en un comunicat que "aquest ha estat un altre pas endavant en la situació d'abandonament que Fátima ha estat patint en els últims mesos", ja que "les situacions problemàtiques a l'inici desperten una onada de solidaritat difícil de sostenir en el temps".
El comunicat critica la sentència absolutòria de l'Audiència Provincial perquè "els formulismes i tecnicismes legals" poden fonamentar una absolució però "donen l'esquena a allò que realment el jutge penal va poder apreciar amb claredat i que va motivar la seva sentència condemnatòria".
També qüestionen que "no s'ha valorat el que la impunitat pot arribar a provocar en aquest cas (...) ni s'ha valorat el context i la singularitat".
"Fátima queda sense protecció i està espantada i decebuda", resumeix el comunicat, que adverteix que "encara ha d'afrontar els procediments que segueixen contra els fins ara condemnats".
Els advocats conclouen: "En nom de Fátima, des del desànim, esperem que tot el procés hagi servit com un toc d'atenció i no hàgim de lamentar mals més grans en el futur".
La sentència de l'Audiència contra la qual no hi cap recurs, dictamina que els fets pels quals es va condemnar als dirigents islàmics no estan provats ni són constitutius de delicte i que preval la presumpció d'innocència.
També argumenta que els acusats van usar el dret, recollit per l'article 29 de la Constitució, de poder queixar-se dels serveis públics.