Viure a la vora d'una incineradora: "He de tapar-me el nas perquè em venen ganes de vomitar"

Sant Adrià del BesòsEl José ha viscut tota la vida a Sant Adrià de Besòs. Les imponents centrals tèrmiques de cicle combinat d'Endesa i Naturgy, i la planta incineradora de residus Tersa, situades a pocs metres de casa seva, formen part del seu paisatge quotidià. De manera implícita, això l'ha obligat a aprendre a conviure amb els gasos i el soroll que emeten, així com amb l'estranya olor que es percep a l'acostar-se al barri de la Catalana. "Ja sabia que vivia en una zona industrial, però no m'esperava que després de tants anys encara hi hagués el descontrol que hi ha actualment. La central de Tersa, per exemple, emet unes grans fumeres de color groc, i fins i tot de color vermell", explica. "Ens estem adonant que vivim en una zona ambiental que ens perjudica la salut. Això fa que et preguntis si tens més probabilitats de patir càncer", lamenta.

L'Isidro, també veí del barri, hi coincideix: "Vaig arribar diumenge de vacances, i dimarts a la matinada vaig haver de portar el meu fill petit, que és asmàtic, a urgències", relata, i afegeix: "No hi ha dubte que va notar el canvi en l'aire al tornar a Sant Adrià". De fet, els dubtes sobre els riscos de patir càncer per les dioxines i els furans contaminants en l'aire de la zona de Sant Adrià de Besòs i el Fòrum van portar l'entitat Airenet a denunciar Tersa a la Fiscalia del Medi Ambient ara fa sis anys. El ministeri públic va donar la raó a les entitats veïnals i ecologistes i va presentar una denúncia per la contaminació que genera la planta.

El maig passat el jutjat d'instrucció número 5 de Badalona –que va assumir el cas– va arxivar la causa, però aquest octubre l’Audiència de Barcelona va decidir reobrir el cas i valorar en un judici si l'activitat de la incineradora ha contaminat l'aire i ha perjudicat la salut dels veïns adduint que “hi ha motius” per continuar investigant.

Un soroll incessant

La preocupació pels efectes que pot tenir en la seva salut viure a prop d'una zona industrial la comparteix José Luis Conejero, que des del 1974 viu al barri de Sant Joan de Montcada i Reixac. En el seu cas, però, l'origen de tots els maldecaps és la fàbrica de ciment de Holcim (abans LafargeHolcim), ubicada a poc més de 150 metres del nucli urbà. Malgrat diversos reversos judicials, avui continua produint ciment i incinerant. "Al barri no hi ha una família que no tingui alguna afectació. No dic que sigui només a causa de la cimentera, però hi ha molts problemes respiratoris, de càncer... Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions", diu.

Segons el veí, als gasos contaminants cal sumar-hi la pol·lució acústica, que és omnipresent. "El soroll se sent les 24 hores del dia els 365 dies de l'any. A l'hora de dormir sobretot t'afecta a l'estiu, quan tens les finestres obertes", assegura. Tot plegat, acompanyat d'episodis de pols que embruten els cotxes i, fins i tot, impedeixen el correcte funcionament de les plaques solars. "Hem arribat a tapar els vehicles amb teles perquè si no s'havien de rentar amb salfumant i vinagre", explica Conejero.

Tant el José com l'Isidro i el José Luis viuen en el que es coneix com a zones de sacrifici ambiental. El sociòleg Josep Espluga, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP), les defineix a l'ARA com a "territoris en els quals es desenvolupen activitats que deterioren ambientalment i socialment". A més, l'execució d'aquestes activitats "no és decisió de les persones que hi viuen, sinó d'empreses o corporacions externes". En aquest sentit, el concepte de zones de sacrifici ambiental es vincula a "l'extractivisme", perquè implica extreure una sèrie de recursos d'un territori per "exportar-los al mercat global".

L'expert assenyala altres zones de sacrifici ambiental a Catalunya: la comarca d'Osona, on la ramaderia intensiva del porcí ha inutilitzat la majoria de pous i fonts potables; el Bages, afectada per la mineria de potassa, que ha derivat en la generació de residus salins i la salinització de l'aigua, o els pobles que viuen al voltant de la petroquímica de Tarragona.

"La concentració de l'activitat industrial sol estar relacionada amb les rendes de la població que viu en aquella zona. Els que acostumen a patir més són els que tenen rendes més baixes", assenyalen des de l'Observatori de la Vida Quotidiana, un col·lectiu que està investigant les "dinàmiques sacrificials" a Sant Adrià de Besòs, Montcada i Reixac i el nus de la Trinitat per posar sobre la taula les potencials conseqüències nocives de l'existència d'aquestes zones. "Alteren l'equilibri de l'ecosistema. Redueixen la biodiversitat i afecten negativament els aqüífers, l'atmosfera i la qualitat de l'aire", assegura Espluga. El sociòleg conclou: "Dificulta la vida dels humans i de les espècies animals i vegetals que hi viuen".

La Sílvia, veïna de Ripollet, també ha de fer front a aquestes amenaces. L'Ecoparc de Montcada i Reixac està situat a només uns 800 metres del nucli de la població; és a dir, a poca distància dels habitatges, però també de les escoles. "A l'estiu la pudor s'intensifica sobretot als vespres i de matinada. Quan és molt intensa hem de tancar totes les finestres, perquè és molt desagradable. Si tens la mala sort que t'enganxa caminant, se't regira l'estómac. He de tapar-me el nas i la boca perquè em venen ganes de vomitar", explica. "I no és només que sigui molt desagradable, sinó que desconec com a la llarga pot afectar la meva salut o la dels meus fills", afegeix. El José Luis conclou, resignat: "Ja ho hem interioritzat en el nostre dia a dia. No hi ha més remei".