Per què és tan important la Vall d'Ebo per al País Valencià?

ValènciaLa Marina Alta travessa moments complicats. “És una situació molt greu. Ens recuperarem, però necessitem molta ajuda”, comentava amb llàgrimes contingudes Lorena Jiménez, alcaldessa de la Vall d’Ebo, que ha vist com en l’última setmana els incendis han deixat un registre de 12.000 hectàrees calcinades al seu municipi. Tots els indicadors apuntaven que s’estava produint la crema de terreny més extensa al País Valencià en l’última dècada, fins que es va iniciar un nou foc, a Begís (Alt Palància), que ja ha superat el foc d'Ebo –ha cremat gairebé 19.000 hectàrees– i que ara amenaça el paratge natural de la serra Calderona.

Potser la importància de la localitat alacantina de la Vall d’Ebo és desconeguda per al públic en general. Al produir-se un incendi, l’atenció es dirigeix cap al perill que pot patir la població, els immobles, la flora i la fauna d’un territori, i sovint s’abandona una part dels territoris afectats que és imprescindible: la seva història i el seu patrimoni cultural i social.

La Vall d’Ebo és una de les cinc valls de l’interior de la Marina Alta. Totes aquestes valls eren andalusines fins que Felip III va decretar l’expulsió dels moriscos l’any 1609. A diferència de ciutats tan importants com Pego o Murla, que presentaven una població mixta –és a dir, hi convivien cristians i moriscos–, a la Vall d’Ebo i als voltants la població va romandre fins al moment de l’expulsió netament andalusina. Aquest fet fa que la influència musulmana en molts dels aspectes d’aquesta zona sigui inevitable, sigui en la divisió de termes, en la configuració del terreny o en la llengua i els costums.

Després de l’expulsió del 1609, que va produir l’èxode de més de 300.000 persones, la Vall d’Ebo, així com la resta de les valls limítrofes, va quedar completament buida. Va ser llavors quan, a l’estil de Jaume I, es va decidir repoblar el territori amb habitants de les Illes Balears, sobretot mallorquins i, en menor mesura, menorquins. “L’impacte dels repobladors perdura fins als nostres dies i ha deixat una sèrie de tradicions, particularitats i menjars balears al territori alacantí”, diu Joan Miquel Almela, arxiver municipal de Pego i un dels referents als quals acudir per tractar temes històrics i sociològics de la Marina Alta. D’aquesta manera, i segons narra el llicenciat en humanitats, la “particular combinació” de religions, cultures i poblacions fa de la Vall d’Ebo i de la Marina Alta un territori la importància del qual transcendeix fronteres mediambientals i paisatgístiques. 

La ramaderia com a element vertebrador

La Vall d’Ebo no es redueix a un sol municipi, sinó que comprèn una sèrie d’accidents geogràfics i de nuclis de població i fauna que la diferencien d’altres zones. En aquest sentit, un element va actuar, tal com explica Almela, com a “veritable element vertebrador del territori”. Aquest fou la ramaderia, que va permetre vincular la població de la Vall d’Ebo amb la d’altres municipis i ciutats, especialment amb Pego. Una ramaderia que encara està força present al territori engolit ara per les flames, a través de l’associació Pego Viu, que vetlla per la preservació del territori, la cura del medi ambient, la continuació de les tradicions agrícoles i ramaderes i, especialment, la correcta gestió forestal de la zona. En aquests dies d’incendi, els seus integrants han participat activament ajudant en allò que podien als serveis d’extinció i de seguretat. “Nosaltres ja ens vam organitzar després dels incendis del 2015, que van cremar pràcticament el mateix. Va ser un colp molt dur i vàrem veure que la gestió forestal del territori no era l’adequada. Per això creàrem Pego Viu”, diu Néstor Portes, president de l’associació.

I després de la Vall d’Ebo i Begís, els focs ataquen Olocau i, per tant, el paratge de la serra Calderona i del Camp del Túria. Amb aquesta última alerta són quatre els incendis que s’han produït al País Valencià en les últimes dues setmanes. S'han cremat més de 33.000 hectàrees. Els Bombers han informat en les últimes hores que l’incendi de la Vall d’Ebo estava controlat i que el de Begís evolucionava “favorablement”. L’incendi de les Useres, a l’Alcalatén, ja es va declarar extingit. Ara només queda posar fi a les flames que amenacen la serra Calderona.

En el si de tots aquests incendis s’amaga un problema de fons: el progressiu abandonament de les terres i el desinterès de la societat per cultivar-les, entendre-les i cuidar-les. El País Valencià té un terreny ric i divers, tant en fauna com en flora, ben diferenciat en les seves diferents altures. Si s’abandona d’aquesta manera estarà perdent, en certa manera, una part de la seva cultura, del seu ésser.