"Rafel, han faltat Xavi i Pili": un relat en primera persona de la tràgica pèrdua de dos germans per la DANA

LondresL'endemà que la DANA provoqués la mort de més de 220 persones en la pitjor catàstrofe meteorològica del País Valencià i de l'Estat de tota la seva història, Rafel Sanchis Palop, veí d'un barri del nord-est de Londres però nascut a Aldaia (l'Horta Sud) fa 61 anys, va trucar al corresponsal de l'ARA a la capital britànica per fer-li saber que la seva família havia patit la tragèdia de manera brutal i sobtada, i que se n'anava cap a València urgentment. El seu germà, Franciso Javier, Xavi, de 66 anys, i la seva germana, María Pilar, Pili, de 63, havien mort ofegats a la casa on havien nascut i crescut, al número 9 del carrer de Sant Vicent, cantonada amb el de Sant Francesc. Van ser dues de les sis víctimes mortals que va haver-hi al poble.

Dues setmanes després, altre cop a Londres, el Rafel rememora els fets viscuts aquells dies: en especial les hores prèvies, quan ell va avisar els seus parents que anessin amb compte, i les posteriors, quan ja només era possible enterrar els morts, netejar l'immoble i recollir els pocs records que no havien engolit l'aigua i el fang. 

«No hi donen importància»

«A mig matí del 29 d'octubre ja vaig començar a adonar-me que tot allò podia ser seriós, després de vore un vídeo d'Utiel que m'havien enviat i altres que vaig anar veient per xarxes. Comence una mica a preocupar-me, però no fins al fet de telefonar als meus germans en eixe moment. Però cap a migdia vaig vore que plovia molt a Xiva, i com que conec el territori, perquè he viscut allà trenta-dos anys, sé que quan hi plou molt tota aquella aigua va cap a Aldaia.

»Les rambles aquelles estan dividides en dos espais. La que va cap a Torrent, la rambla de Poio, i la rambla d'Aldaia o la Saleta. Segueixo veient que diluvia a Xiva i decidisc aleshores telefonar als meus germans Francisco Javier i María Pilar. Eren les 17.18 hora de Londres. Els hi dic: "Ha plogut molt, molt, molt a Xiva, aneu amb compte!" Però no hi donen importància. Jo, en canvi, em vaig posar nerviós, també perquè abans havia vist com havia plogut a Utiel i com evolucionava la gota freda des de la Ribera cap a la Plana.

»Quan parle amb els meus germans em diuen que van a sopar. Però –com dic– no estaven preocupats! Si es posen a sopar tan prompte, pense, tenen temps per pujar a dalt. Es van relaxar, potser? No ho sé. ¿Potser els va sorprendre la gran tromba tractant de salvar alguna cosa? Per què no van pujar a dalt? La tromba gran va arribar cap a les nou de la vesprada; no se la imaginaven. La gent deia que la primera llengua d'aigua no va ser gaire forta, però sí la segona. El que no m'explique és que si jo veig el risc de tot això des de Londres, per què les autoritats no van prendre consciència de la magnitud de la catàstrofe que s'acostava i no van avisar a ningú?

»No acabe d'entendre com és que tant com va ploure, les administracions no posaren de seguida en alerta a tothom: alcaldes, presidents, Protecció Civil, govern central… Era molta aigua!!! Jo vaig veure què va passar a Grècia, què va passar a Líbia, que es va rebentar una presa i va passar per damunt de tota una ciutat, amb més d'11.000 morts, i em deia que qualsevol dia ens podia tocar a nosaltres. I si ho pense jo, per què no ho poden pensar els senyors alcaldes i els senyors presidents? I per què no poden alertar la gent? I el president de la Generalitat, que en té les competències?

»Amb l'altre germà, el Marc, no hi parle, però li vaig escriure. Li dic: "Treballes ara, Marc?" "Ja he acabat. Anava de matí", em contesta. "A casa, que plou, sembla que teniu la gota freda", li responc. "Sí, això pareix". "Cuideu-vos!" I li vaig enviar el vídeo de Xiva. "Si plou a Xiva, ja podeu preparar-vos a Aldaia", vaig acabar la conversa.

»La veritat és que jo em vaig quedar molt sorprès, perquè tots estaven molt tranquils. "Ací no plovia, ací no plovia; no ens havien dit res", em van repetir els veïns, dies després. I el meu germà Marc també em va dir aquella mateixa vesprada: "Jo he telefonat a la policia del poble a les sis [de la tarda] i els he preguntat si hi ha algun problema amb el barranquet, perquè vull anar a arreplegar la meua dona, a València, que treballa en uns grans magatzems, per portar-la a casa. I m'han dit que no hi ha cap problema!"

»I a les vuit de la tarda estaven fent un ple municipal a l'Ajuntament. I la Biblioteca d'Aldaia, que està al costat del barranquet, estava oberta. I la gent, allà. Si no marxen de seguida, allí hi ha una catàstrofe. Molta gent va salvar-se in extremis. La majoria de la gent d'Aldaia, tots amb els que vaig parlar, no va rebre cap alerta. L'única, la general, la de les 20.11 h. Però [l'alerta] tampoc no deia: "Heu de pujar al primer pis". Jo no m'ho acabe d'explicar ni m'acabe de creure com no poden saber, al segle XXI, quanta aigua cau i si arribarà a dos pams o a dos metres. I com és possible que no es comuniquen entre els alcaldes de la conca.

Un missatge terrible

»El meu germà Marc va anar a les quatre i mitja del matí [a la casa familiar] perquè com que [els dos germans] no contestaven el telèfon estava preocupat. Va pujar al primer pis, i no els va trobar; va baixar, on abans ja havia mirat, però no els havia vist, i finalment els va vore. A eixa hora l'aigua ja havia baixat: el Xavi, a la cuina; la Pili, al rebedor.

»Va ser a les 05.49 [GMT, una hora més a Aldaia] del dia 30 quan rebo el missatge del Marc: "Rafel, han faltat Xavi i Pili. Quan hi he anat, me'ls he trobat morts. Quina mort més roïna. No sé per què no han pujat dalt en començar a entrar aigua a casa". Vaig telefonar a la meua dona, al cap de personal de la feina, que és de Benicàssim, i em diu que no em preocupe: "Has d'estar amb la teva família!" Vaig comprar un vol d'anada. Hi vaig arribar a les vuit de la vesprada. A Manises, la DANA no els va afectar gens. Em va venir a buscar un amic que viu a l'Horta Nord, perquè els meus familiars s'havien quedat sense cotxe. De l'aeroport cap a casa meua són deu minuts. Tot estava ple de fang. Cotxes amuntegats, fang, ja només entrar al poble. L'endemà vam començar a netejar la casa dels pares, on vivien els meus germans.

»Després de trobar-los, el Marc va anar a la policia. I a les set del matí [del dia 30] van retirar els cadàvers. Els hi van fer l'autòpsia. N'hem rebut l'informe més de dues setmanes després. Van certificar l'hora de la mort del Xavi, "por anoxia encefélica por sumersión", a les 2 de la matinada del dia 30; i la de Pili, a les 0.00 h, també del dia 30, en aquest cas "por anoxia anóxica por sumersión": l'únic que vam rebre el dia que van aixecar els cadàvers van ser les dues ulleres que tenien posades ells dos.

»El primer dia recollírem molt de fang. Totes les habitacions en tenien molt. El fang es va compactant, però en els racons en queda molt. Els mobles s'havien mogut, la còmoda de ma mare estava sota el llit. Hem comptat amb molta ajuda de la gent, dels amics de les meues nebodes, que tenen 17 i 21 anys, tota la que no hi va haver de les autoritats els primers tres dies. El germà de la meua cunyada va baixar de Reus amb una màquina d'aigua a pressió. Acabàvem tan cansats cada dia que ens adormíem de seguida, d'esgotament. Però una volta et despertes, després és molt difícil…, és molt difícil agafar el son. Et venen imatges i records, i flaixos de tota mena. Molt poques fotos s'han pogut salvar.

»Hi ha negocis que no saben si tornaran a obrir. Molta gent diu: "Jo ja estic a punt de jubilar-me, ara he de començar altra volta?" Molta gent patirà, no només emocionalment, de familiars que no tornaran, sinó pels negocis. S'han perdut milers de cotxes, plantes baixes, que la gent gran s'havia arreglat per dormir a baix. La gent, cada volta que ploga estarà nerviosa. Amb el canvi climàtic i la mala gestió no podran fiar-se de ningú; no podran confiar que els informin correctament. Cal una preparació per a tot això. I, políticament, com ha estat tan fort, espere que la gent prenga consciència. És molt important estar preparats. Siguen els polítics que siguen, rebran molta pressió de la gent. No ho deixarem passar.

»Ara estic contactant amb més famílies del meu poble per presentar una querella. Hi ha gent que no vol signar, però hi ha gent que sí. Jo no acabe d'entendre-ho... Crec que hi ha una manca d'activisme d'alguns, allà, que ens arriba de la generació dels pares i dels iaios. Allò tan típic de "no et fiques en política". Jo crec que això ens ha afectat molt, a nosaltres. "Tu, dedica't a treballar i no t'emmerdes en política". Això ens ho deien a molts els nostres pares. Però jo crec que hem de perseguir-los i hem de depurar responsabilitats, perquè s'han equivocat de ple. Els vull posar contra la paret, no per treure'n res, sinó perquè no puc entendre que no hi haja autoritats que no siguin responsables, que no siguen competents, que no patisquen pels seus ciutadans.»