El Priorat i el Baix Camp, sense aigua (ni solucions) fins al 2027

BarcelonaEmbassaments com el de Riudecanyes i Siurana al 2% de la seva capacitat davant del 40% de mitjana de les reserves a la resta del país. La situació al Priorat i al Baix Camp és “un drama” que a finals de juny ja va anticipar el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort. Tot i això, en el curt termini, la Generalitat no preveu cap infraestructura que pugui evitar que alguns municipis de la zona s’hagin d’abastir amb camions cisterna. El minitransvasament de l’Ebre del 1989 només arriba a la costa, i mentre que l’Alt Empordà –una altra de les zones on la sequera ha fet més estralls, però que ja s’ha començat a recuperar– disposarà de 12 dessalinitzadores mòbils, les solucions pensades per al sud del país són més complexes i no arribaran fins d'aquí a tres anys.

L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) preveu tres actuacions per disminuir la dependència dels embassaments al Camp de Tarragona. La més coneguda: la construcció de la dessaladora del Foix, amb producció inicial de 20 hm³/any –que pot arribar als 30 hm³/any– i que podrà subministrar aigua tant a les comarques de Tarragona com a les de Barcelona. Carles Conill, membre coordinador de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua de Catalunya, recorda que, “malauradament”, és una solució prevista des del 2009 que, fins fa pocs dies, restava "pendent d’engegar-se". Al febrer, els governs català i espanyol van acordar desencallar l'ampliació de la dessalinitzadora de la Tordera i la construcció de la del Foix, però fins dimarts, cinc mesos més tard, l'Estat no ha anunciat l'acord per licitar les dues obres. I l'execució de la dessaladora ubicada al Garraf no està prevista fins a finals del 2028 o principis del 2029.

Una altra infraestructura que ha d’aportar aigua provinent de fonts no convencionals –és a dir, aigua que no s’hagi captat als embassaments– és la planta de regeneració prevista a la depuradora de Reus. Es tracta d’una solució “bona i viable” per l’Observatori i que serviria per obtenir aigua per a usos agrícoles. El projecte està en fase de redacció i encara no es pot definir un horitzó temporal perquè entri en funcionament. Ara bé, tenint en compte que encara s’han d’enllestir tràmits, que s'ha de definir la inversió que s’hi farà i que el temps de construcció aproximat d’una planta de regeneració són dos anys, aquesta solució no estarà en marxa fins a finals del 2026 o principis del 2027, com a mínim. I quan estigui a punt, Conill adverteix que “l’aigua regenerada a Reus tindrà molts xicots”, vaticinant una certa competició per veure qui fa ús d’aquesta aigua.

Més aigua de l’Ebre

La tercera solució –que en realitat són dues– implica desviar més aigua de l’Ebre cap al Priorat i el Baix Camp. D’una banda, el departament d’Acció Climàtica proposa portar aigua del canal de reg Garriga-sud (que prové de l’Ebre) a l’embassament de Margalef. També es preveu poder conduir aigua de l’Ebre des de la localitat de Garcia fins a l’embassament dels Guiamets, on s'emmagatzemaria el volum que calgués per regar el Baix Priorat i es bombaria la resta fins al pantà de Siurana.

Les dues solucions, però, no depenen exclusivament de les institucions catalanes. Mentre que l’aigua de les conques internes la gestiona l’ACA, l’aigua de l’Ebre i dels seus afluents la gestiona la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) –adscrita al ministeri per a la Transició Ecològica– i, per tant, cal que les dues parts negociïn com fer aquestes infraestructures. El departament d’Acció Climàtica diu que “estan treballant” i que “són optimistes”, perquè la CHE no s’ha tancat a aquesta proposta. Ara bé, aquesta actuació s’hauria de preveure al pla hidrològic de l'organisme espanyol, que no caduca fins al 2027, i fonts coneixedores asseguren que la CHE (amb seu a Saragossa) no canviarà res fins que no es tanqui el nou pla d'aquí a tres anys.

Una solució complexa i polèmica

Per tant, l’única solució específica per a les zones que continuen patint fortament la sequera és força complexa, tant administrativament com per l’oposició que genera en alguns sectors de la ciutadania. Per la banda administrativa, des de l’Observatori de l’Aigua confien que la Generalitat “ho aconseguirà”, però també apunten que, tot i que “les confederacions són una eina molt important”, “caldria fer alguna volta a la cogovernança de l’Ebre, ja que són dues conques, però és un únic país”.

Al mateix temps, Conill recorda que, des de fa anys, existeix una concessió dels regants de Riudecanyes que els permet utilitzar aigua de l’embassament de Siurana. Si s’aboca aigua de l’Ebre a aquest pantà, “filant prim vol dir que es passa aigua de l’Ebre a les conques internes”, apunta Conill. Des de l’Observatori consideren, però, que “les infraestructures han d’estar per disposar d’aigua on faci falta i portar-la d’on n’hi hagi”, i no hi troben cap problema, en aquest sentit.

No ho veuen així des de la Plataforma en defensa de l’Ebre. Un dels seus membres, Manolo Tomàs, adverteix que “qualsevol infraestructura que augmenti la pressió sobre l’Ebre condemna el Delta a la desaparició”. Davant d’una situació d’emergència climàtica, Tomàs considera que “és una incongruència fer el mateix de sempre”, és a dir, “augmentar la pressió sobre el riu”. Més enllà de l’afectació que té en el bon manteniment de l’Ebre, des de la plataforma apunten que calen solucions diferents, perquè no és sostenible desviar més aigua cada cop que els cal a les zones properes a la conca.

“Hem d’estalviar”

En la mateixa línia, la professora titular de dret administratiu de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Anna Pallarés, que és autora d’una tesi doctoral sobre planificació hidràulica, adverteix que el canvi climàtic ha de produir un canvi de paradigma, perquè "si no ens estavellarem". "Tot no pot ser obra hidràulica, també hem d’acostumar-nos a estalviar aigua”, afirma. La jurista apunta que cal fer canvis en el consum i adaptar-nos al nou context: “És absurd que tinguem piscines privades o que fem servir aigua potable per estirar la cadena del vàter”.

Pallarés també assenyala que els plans hidrològics s’han d’enfrontar a una situació de dèficit estructural, perquè la demanda supera els recursos que es poden oferir. "El nostre sistema és molt vulnerable, perquè la planificació hidrològica ha de remar contra això, i a la mínima que la climatologia se surt de la mitjana es gestiona l’aigua amb plans d’emergència”, alerta.

Sobre la necessitat de buscar solucions davant de l’emergència climàtica, i “veient que cada cop plou menys i de forma més irregular, l’Observatori defensa interconnectar les xarxes d'Aigües Ter Llobregat (ATL) i del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT)”. La interconnexió hauria de ser reversible, tant per portar aigua de Barcelona a Tarragona com viceversa. Aniria en la línia de la funció de la dessaladora prevista a Foix, que dirigirà l’aigua en funció de les necessitats.

Fi a dos anys de talls?

Per acabar amb la manca d’aigua en el curt termini, alguns municipis estan optant per connectar-se al Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT). És el cas de l’Espluga de Francolí. Des del consistori fixen en finals d’agost o setembre l’horitzó per deixar de dependre dels camions cisterna i passar a abastir-se amb aigua del minitransvasament. Es tracta d’una solució que fins ara el municipi havia rebutjat, però poc abans de la pandèmia, vista la situació d’escassetat d’aigua cada cop més recurrent, l’ajuntament va començar a apostar-hi.

Amb la pandèmia els tràmits van quedar aturats, però fa un parell d’anys que el municipi pateix talls d’aigua diaris (majoritàriament a la nit) i ha decidit reprendre aquesta solució, que encara no està clar si servirà per posar fi als problemes. En tot cas, es tracta d’una resolució més ràpida que la resta, però no immediata: han passat gairebé dos anys, segons l’ajuntament, des que es va tornar a engegar l’aposta per la connexió amb el CAT fins ara.