Corine Pelluchon: "No he vist animals construint camps de concentració"

BarcelonaCorine Pelluchon (Barbezieux-Saint-Hilaire; França,1967) és doctora en filosofia per la Universitat de La Sorbona de París i professora a la universitat París-Est-Marne-La Vallée. Experta en bioètica i defensora dels animals, entre les seves publicacions destaquen llibres com Manifesto animalista o Ética de la consideración.

Ets filla d’agricultors. Com marca, això?

— L’agricultura és un entorn senzill. Crec que viure en una certa soledat i sense estar pendent de la mirada de l’altre et permet aprofundir en l’interior. I és fonamental també la relació que et dona entre natura i animals. 

En quin sentit?

— Parlem d'una època en què hi havia encara agricultura familiar, extensiva, amb vaques que podien pasturar lliures, que vivien 14 anys. És cert que al final se les assassinava. Però tenien una vida relativament decent. 

Avui és molt diferent.

— Els agricultors abans no es feien rics, però es guanyaven la vida amb la feina. Avui molts agricultors i ramaders no viuen bé i treballen amb models intensius. Quan vaig néixer hi havia 3.300 milions de persones al món. Avui som 8.000 milions. I jo he canviat; entre altres coses, soc vegana. Però és clar que la meva infància impregna el meu treball, perquè no segueixo les tendències. Soc lliure, i fins i tot una mica salvatge. 

Per defensar l’ecologia i els animals, és important no menjar carn?

— Sempre intento trobar punts en comú entre persones amb interessos divergents, fins i tot oposats. La gent que cria animals i els explota també són víctimes d’un model de desenvolupament que els obliga a reduir costos, a produir carn d’una manera que no és bona per als animals. 

I això vol dir que…

— No renuncio a una visió molt més radical. Però és important trobar causes que puguem defensar junts. I això és possible si anem més enllà de les polèmiques inútils. 

Parla de la dimensió espiritual de l’ecologia.

— Crec que l’ecologia, lluny de les polèmiques, té un caràcter existencial i espiritual quan considerem els llaços que ens uneixen als altres éssers humans. És una manera d’ampliar la visió d’un mateix. I esclar que hem d’anar menys en avió, però per a mi aquesta dimensió espiritual és important perquè dona sentit i direcció a la nostra existència. I això avui és especialment important. 

Per què?

— Molta gent ja no és creient, i no és fàcil trobar-li un sentit a l’existència. Sentim que no tenim valor i podem ser substituïts. No només a la feina, també en l’àmbit personal. Veig cada dia homes grans que es desfan de les dones per tenir relacions amb noies més joves. Per això és important entendre que formem part d’un món comú.

És possible en un món amb tanta segregació i desigualtat?

— Plantejar que formem part d’un món comú no vol dir que no hi hagi diferència entre plantes i animals, pedres o humans. N’hi ha, de fet mai he vist animals construint camps de concentració. Tampoc vol dir que no hi hagi conflicte, especialment avui, amb tantes desigualtats i guerres. Per això, parlar d’ecologia és intentar també desenvolupar un pensament que insti a buscar interaccions més harmonioses amb la resta.

Hi ha una reacció contra els discursos ecologistes. Ho veiem per exemple amb Le Pen.

— No és fàcil canviar els hàbits, l’estil de vida. Costa diners o té efectes en l’economia, encara que pugui ser bo a llarg termini. Però les crítiques a la gent que defensa l’ecologia les veig diferents. 

Per què?

— Molta gent que defensa l’ecologia és dogmàtica. Vivim en societats on tothom lluita entre si, i això no només ho trobem en Le Pen, també en les persones que es presenten com a bons progressistes, i que assenyalen el del costat per no ser prou feminista, prou anticolonialista, o pel que sigui. 

Què pot fer, l’ecologisme?

— La major part de les vegades els ecologistes són vistos com gent que denuncia però no proposa. Gent trista que diu: no facis això, mira que dolents que som. M’agradaria mostrar que és una oportunitat per canviar, prosperar, i entendre el que és suficient per viure bé. I trobar plaer en el canvi dels estils de vida per convertir-nos en actors de la transició política.