Les nacres sobreviuen al límit de l'extinció

BarcelonaLes nacres poblaven no fa tants anys amb alegria el mar Mediterrani. Mol·luscos en forma de vanos gegants que poden arribar a fer més d'un metre d'alt vivien als fons marins de Catalunya, les Balears, Alacant, Múrcia o Almeria. La situació de l'espècie, que tenia milions d'exemplars, ha fet un gir fatídic i avui no crida l'atenció per una aparença icònica sinó perquè es troba en una mena de contrarellotge per assegurar la seva supervivència. L'aparició d'un paràsit fa tot just sis anys ja ha esborrat l'espècie de quasi tots els indrets on els científics la tenien documentada. "Una pandèmia molt bèstia", resumeix la investigadora de l'IRTA Patricia Prado. Avui, les nacres sobreviuen en dos petits reductes, el delta de l'Ebre i el Mar Menor, on la salinitat de l'aigua els fa d'escut, però on també afronten altres perills, com la pèrdua dels seus hàbitats i les crisis ambientals, que han reduït encara més les poblacions fins a xifres quasi testimonials en alguns casos.

"És una situació de gravetat extrema. Mai havíem vist una mortalitat massiva com aquesta". Prado descriu a l'ARA l'impacte que ja han pogut comprovar del protozou paràsit (Haplosporidium pinnae) que va irrompre al Mediterrani el 2016 i que ha liquidat poblacions senceres. "A Portlligat, per exemple, teníem poblacions de nacres marcades i en cosa de dos mesos van desaparèixer totes", lamenta la investigadora només com un petit exemple del drama que s'ha viscut en aigües obertes del Mediterrani. Les taxes de mortalitat un cop es detecta el patogen voregen el 100%, així que es pot dir que les poblacions que sobreviuen ho fan literalment acorralades i en indrets una mica més protegits de l'entrada del paràsit com són la badia dels Alfacs o la llacuna del Mar Menor a Múrcia.

Recentment, ni aquí ha pogut estar tranquil·la la nacra (Pinna nobilis). El temporal Gloria, que va colpejar el delta de l'Ebre, va arrasar bona part de la població que subsistia lliure de paràsit a la badia del Fangar. Dies després, es van detectar només dotze exemplars dels 533 que hi havia registrats. A la badia dels Alfacs, on hi ha l'altra gran colònia que queda tot i que no se sap del cert com és de gran, ja s'hi ha detectat l'intrús exterminador i la mortalitat s'ha concentrat sobretot a les zones més pròximes a la connexió amb el mar obert, mentre que a l'interior sembla que s'ha frenat l'avanç. Els científics saben ben poca cosa d'aquesta amenaça, però n'hi ha una que la tenen ben clara: quan la salinitat és més baixa que l'habitual –passa al delta de l'Ebre– o més alta –és el cas del Mar Menor, una llacuna hipersalina– el paràsit té més dificultat per sobreviure. Aquesta condició ajuda a guanyar temps i és per això que l'IRTA i la Universitat d'Alacant tenen en marxa projectes que assegurin la conservació de l'espècie i el trasllat d'exemplars a llocs segurs mentre no es troba la vacuna que en garanteixi la supervivència.

La 'sopa verda' al Mar Menor

La realitat al Mar Menor no és gaire més optimista que al delta de l'Ebre i el balanç recent de mortalitat és esfereïdor degut, en aquest cas, a la greu crisi ambiental que s'ha manifestat en forma d'episodis de mortalitat massiva de peixos a la llacuna. El 2016 va ser el primer episodi del que es va descriure com una sopa verda: l'excés de nutrients a l'aigua provinents en bona part de l'agricultura intensiva va provocar una falta d'oxigen que va matar el 85% del fons de la llacuna, inclosa la nombrosa població de nacra. "Va ser un punt de no retorn i l'inici d'un procés del qual el Mar Menor no s'ha recuperat", sentencia la catedràtica de la Universitat d'Alacant, Francisca Giménez Casalduero. Si un estudi del 2015 suggeria que hi havia 1,6 milions de nacres al Mar Menor, la població més nombrosa a Espanya, després del greu episodi d'eutrofització de fa cinc anys en van sobreviure no més de 5.000, afegeix la també directora del Centre d'Investigació Marina a Santa Pola.

La crisi del 2016 al Mar Menor, doncs, va arrasar el 99% de la població de nacres local, tot just al mateix temps que es començava a detectar el paràsit exterminador de l'espècie en altres punts a mar obert. El segon gran episodi crític a la llacuna va arribar el 2019, després de les pluges torrencials de la Dana, que aboquen moltíssima aigua dolça –i carregada de nitrats– a la llacuna. "Les capes profundes es van convertir en aigua putrefacta sense oxigen, aigua que es va carregar de sulfurs i metà", recorda la catedràtica. "Ja abans de veure els peixos morts vam detectar una gran concentració d'espècies a les capes superficials, justament a les zones on havien sobreviscut les nacres en els episodis anteriors. No ho sabíem encara, però el que feien aquells peixos era fugir", afegeix. Els científics no van ser a temps de rescatar-les i les nacres també van ser víctimes de la nova crisi ambiental. A tot això s'hi suma l'últim episodi d'aquest estiu passat i tot junt deixa el trist balanç que el Mar Menor ha passat de ser el gran refugi on la Pinna nobilis sobrevivia lluny del paràsit a ser un lloc on queden "menys d'un miler d'exemplars", lamenta Giménez.

Objectiu, la cria en captivitat

Amb el vent clarament en contra, no ho tenen fàcil les científiques com Prado o Giménez per assegurar el futur d'una espècie que contribueix a la biodiversitat marina i que a més fa una feina de filtratge de l'aigua en els ecosistemes on viu. Al delta de l'Ebre estan elaborant en cartografia l'estudi de la salinitat per mirar de garantir un hàbitat segur per a les nacres que encara hi ha. El nombre exacte no està clar, perquè l'últim estudi poblacional que Prado fa fer el 2010 parlava de 90.000 nacres a la zona dels Alfacs i s'assumeix que la xifra ja deu ser molt més baixa.

Totes dues científiques treballen amb els seus equips i d'altres a Europa en projectes per assegurar l'espècie a través d'un programa, Recupera Pinna, finançat per la Fundació Biodiversitat del ministeri per a la Transició Ecològica i la Fundació Zoo de Barcelona per fer seguiment de les poblacions existents, que aporten una informació molt valuosa, i usar la tecnologia per mesurar la salinitat i la temperatura de l'aigua i assegurar les poblacions. "Salvar el que tens i detectar les zones de risc", resumeix Prado. A més, la recerca també mira de trobar exemplars que puguin ser resistents al paràsit per "esbrinar com han sobreviscut".

L'objectiu de futur, però, també passa per "tancar el cicle de vida de l'espècie" i aconseguir reproduir-la per poder-la reintroduir. La cria en captivitat, que ja ha fet les seves primeres passes en un projecte a l'aquari de la Universitat de Múrcia, és el repte a l'horitzó i un passaport, potser crucial, per allunyar les nacres del precipici de l'extinció.