Les macroalgues tropicals que han conquistat el Mediterrani

PalmaEl Mediterrani és un mar que s’escalfa molt més ràpid que d'altres, un 20% més –la temperatura augmenta aproximadament 0,4 graus cada dècada–. Des del 1980 s’ha escalfat 1,1 graus. No és casualitat, però, que aquest fet coincideixi amb l’arribada de moltes espècies d’algues estrangeres. Des del 1990, s’estenen una mitjana de 26 quilòmetres quadrats per any. No podríem distingir-ne més d'un parell, però en els dos darrers segles han arribat 163 espècies d’algues no natives. Són només les que ha identificat l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (Imedea) en un estudi que constata l’expansió de les algues d’origen tropical i subtropical a un ritme imparable. Això no obstant, la incertesa sobre si aquest augment de temperatura realment afavoreix l’expansió i l’impacte de macroalgues foranes al Mediterrani continua present. És possible que s’adaptin a la temperatura d’aquest mar i s’expandeixin si provenen de llocs amb aigües molt més càlides? Per què són les que més avancen? Com arriben?

L’anàlisi de l’Imedea divideix les macroalgues al·lòctones (que venen de fora) que arriben al Mediterrani en tres grups: cosmopolites, que provenen de qualsevol lloc del món; fredes, de zones amb temperatures per sota dels 15 graus, i tropicals, que provenen dels tròpics. Des del 1990, les primeres tenen una mitjana d’expansió de 27 quilòmetres quadrats a l’any, les segones de 8 i les darreres de 41. El 80% de les macroalgues d’origen tropical i subtropical que entren al mar Mediterrani s’adapten a temperatures mínimes molt més fredes que les del seu rang natiu. “Això suggereix que no es troben limitades per les temperatures més baixes i que això no els suposa cap problema per expandir-se. A més, a l’estiu troben el clima ideal per fer-ho”, explica la primera autora de l’article de l’Imedea, Marlene Wesselmann. En canvi, només el 15% de tots els macròfits marins (macroalgues i plantes) viuen a temperatures lleugerament superiors que les del seu lloc d’origen perquè, segons explica Wesselmann, “no són capaces de viure a molts més graus dels que estan acostumades en els seus hàbitats natius”.

Hi ha diferents canals a través dels quals les algues poden entrar al Mediterrani. “La majoria de les espècies han arribat per les aigües de llast dels vaixells”, assegura el responsable de l’àrea de Medi Marí del GOB Menorca, Víctor Carretero. És un sistema que empren per mantenir l’estabilitat dels vaixells durant la navegació. S’omplen uns tancs de navegació i es buiden en alta mar, abans de carregar mercaderia, en àrees dedicades a fer-ho o durant el viatge. “Per ventura queden espores que són estadis juvenils de les macroalgues i a partir de les quals poden créixer una altra vegada. També queden organismes aferrats a les vores de les embarcacions i hi creen vida”, ratifica Wesselmann. Una altra via d’arribada són els corredors marins com el canal de Suez. L’aqüicultura també és un mètode que pot afavorir l’entrada de macroalgues, perquè es fan cultius d’animals provinents d’altres països que poden arrossegar restes d’espècies al·lòctones. Encara que el nombre de macroalgues que entren al Mediterrani mitjançant aquesta tècnica és molt reduït actualment, cal recordar que la Caulerpa taxifolia hi va ser introduïda per mitjà d’un abocament fortuït d’un aquari del Centre Oceanogràfic de Mònaco el 1984. La institució científica, que va importar algues dels aquaris de París i Niça, va decidir netejar les instal·lacions plenes de restes al mar i va provocar l’expansió d’aquesta espècie a partir del 1991.

Evitar l’entrada d’espècies foranes és molt complex. No obstant això, una eina efectiva per fer front a aquestes pressions és tenir àrees marines protegides on els hàbitats i les espècies es trobin en bon estat i siguin més resistents. “A les Balears necessitem comptar amb una xarxa d'àrees marines ben gestionades que permetin tenir les poblacions de macroalgues en bon estat perquè puguin fer de barrera i frenar l’extensió d’aquestes espècies”, reclama Neus Matamalas, tècnica de conservació marina del GOB. 

Un factor que també afavoreix la proliferació de les macroalgues estrangeres és l’absència de depredadors que les incloguin dins la seva dieta. “Com que no les coneixen, no se les mengen i creixen sense cap tipus de limitant”, explica Carretero. Per la seva banda, la coordinadora de l’Estació d’Investigació Jaume Ferrer, María Elena Cefalì, apunta que aquesta afirmació “sempre s’ha dit a la literatura” i assegura que “els peixos poden canviar l’alimentació si s’acostumen a la presència d’aquestes espècies”. De fet, “la saupa menja caulerpa”, exemplifica.

Al·lòctona és sinònim d’invasora?

Perquè les macroalgues arribades de fora es considerin invasores han de tenir un comportament nociu amb l’hàbitat i les espècies pròpies del Mediterrani. Per arribar a desplaçar una espècie local l’extensió de l’alga forana ha de ser molt gran. “Moltes vegades s’utilitza el terme invasor sense mirar si realment té un impacte negatiu sobre la flora autòctona –adverteix Wesselmann–. De totes les macroalgues exòtiques, les invasores constitueixen un percentatge reduït d’aproximadament un 10%”, sentencia.