La gran sequera: aigua en vaixell i “salvats” per la Moreneta
Amb els pantans al 20%, l’any 2008 el Govern va haver d’actuar a la desesperada
BarcelonaDirigents de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) entren en una oficina bancària. Necessiten un crèdit. Catalunya està vivint el pitjor episodi de sequera de la seva història: els pantans estan a punt d’arribar al 20% i fa 15 mesos que no plou a les capçaleres dels principals rius. L’ACA necessita diners, i els necessita immediatament. Al principi, en sortien amb un crèdit. Al cap dels mesos, els bancs els hi denegaven; ja en tenien massa de concedits. L’ACA va trigar anys a eixugar els deutes. “El Govern va ajudar poc”, expliquen dirigents de l’època.
“Engegàvem coses sense pensar en els diners”. Som a inicis del 2008, i és el punt més crític. El setembre del 2006 els tècnics ja van avisar que vindria una gran sequera. El març del 2007 el Govern aprovava el decret de sequera i el pla de contingència s’allargaria gairebé dos anys. L’ACA ho tenia clar: “La solució eren les dessalinitzadores”. El 2002 es va inaugurar la de Tordera i per la sequera es va gairebé duplicar la seva capacitat. També es va iniciar la construcció de la del Prat de Llobregat, que va quedar llesta el 2009. També es va cridar la població a rebaixar el consum d’aigua –es va reduir un 9%–. Des de l’ACA diuen que es va poder sobreviure gràcies a la solidaritat de la ciutadania i a un pla de contingència concebut anys abans que va permetre esprémer tots els recursos: les dessalinitzadores, els pous, les aigües residuals o els recs. Així i tot, va arribar un punt que o es feia alguna cosa o “s’havien d’imposar restriccions molt dures”. Els últims punts del pla eren els més delicats.
A part d’això, també va tocar fer volar la imaginació –més d’un explica, de broma, que es va fer “una pluja d’idees”–. El departament de Medi Ambient estava liderat pel conseller d’ICV Francesc Baltasar i, tot i que la seva política anava en contra dels transvasaments, van accedir a estudiar-ne com a última opció. Primer es va voler portar aigua del Segre a l’àrea metropolitana pel túnel del Cadí. El govern espanyol, però, s’hi va negar. “No hi havia aigua al Segre. No era una solució tècnica adequada”, rebat el llavors secretari d’estat de Medi Rural i Aigua, Josep Puxeu. Mentre Puxeu meditava la decisió, van aparèixer estaques als camps de Prats i Sansor: “Un dia em vaig trobar uns tècnics posant estaques a les meves finques. Els vaig preguntar què feien i em van dir que no ho sabien. Els vam deixar fer”, explica l’Agustí Picas, veí i exalcalde de la població de la Cerdanya. “Al cap de deu dies les van treure”, afegeix. Poc després, va començar a sentir rumors: “Corria que les estaques marcaven el transvasament”. Van presentar una denúncia que “no va servir de res”: “Només per perdre el temps”. Anys després, fonts de l’ACA ho confirmen: “Efectivament, es van iniciar les tasques amb les estaques”.
No va ser l’única feina a mig fer. Després de descartar el del Segre es va apostar pel de l’Ebre. “Van aprofitar un moment crític per fer una obra desitjada pels lobis de l’aigua”, denuncia Susanna Abella, en aquell moment portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. No es va acabar fent el transvasament tot i que hi havia un acord entre la Generalitat i l’Estat. Per què? Doncs perquè va ploure. I quan ja plovia, algun dirigent socialista, com recorda Abella, encara defensava a les taules territorials que el transvasament s’havia de fer igualment. Llavors corria un altre rumor: que l’ACA ja havia comprat canonades per al transvasament. I així va ser. No es van llençar i, segons fonts de l’organisme, es van reutilitzar.
L’aigua va arribar d’una altra banda. Un bon dia l’ACA i el conseller Baltasar van trucar a la porta del president del Port de Barcelona, Jordi Valls. “Volien portar aigua en vaixell!”, recorda Valls. No nega que el va sorprendre: “Vam adaptar el moll de l’Energia, on normalment es gestionaven els granels líquids, i també vam crear un circuit de canonades per bombar l’aigua”. El maig del 2008 van arribar els dos primers vaixells provinents de Tarragona i un de Marsella que portava aigua del Roine. Ja havia començat a ploure. “No va tenir cap efecte”, admet Valls.
Comunistes i democristians
CiU, llavors a l’oposició, va apostar des d’un primer moment per fer un transvasament del Roine. Ho havia de defensar al Parlament el portaveu, Ramon Espadaler. “Era una aportació externa estable”, explica. “Tenia la sensació que CiU feia servir aquest tema per desgastar el Govern i no fer pinya”, critica Jaume Bosch, aleshores portaveu d’ICV, que va protagonitzar més d’un cara a cara amb Espadaler. Durant els debats, va fer fortuna una frase de Mark Twain que encara recorden: “El whisky és per beure i l’aigua per barallar-se”.
El tripartit no va estudiar un transvasament del Roine, però el conseller Baltasar sí que es acostar una mica a la posició d’Unió. Els d’Espadaler, democristians, van veure com un conseller agnòstic d’ICV demanava a la Moreneta que plogués. I va ploure molt. Baltasar va sentir uns quants dies com alguns col·legues li deien: “No entenc com un un comunista li va demanar un favor a la Mare de Déu”.