Catalunya, més cotorres i menys pardals

BarcelonaEl xivarri de les cotorres ja no és estrany ni sona exòtic a les àrees més poblades de Catalunya, si bé fa 40 anys eren una anècdota enmig dels habituals pardals o els gafarrons. La llista d'aus nouvingudes les darreres dècades és prou llarga –en són 17– i les exòtiques hi han tingut molt a veure perquè sumen la meitat de les novetats que ha detectat el tercer Atles dels ocells nidificants a Catalunya, un projecte liderat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que és la fotografia més exhaustiva que mai s'ha tingut sobre els ocells que poblen Catalunya. A la vista dels números generals, les coses no els han anat malament a les aus: es calcula que entre 8 i 12 milions de parelles d'ocells hi crien cada any i les 233 espècies que es poden trobar en algun racó del país són una representació molt àmplia (39%) de totes les que habiten Europa.

Però si la comparativa amb fa quatre dècades –quan es va fer l'atles per primer cop– és clarament positiva, el diagnòstic comença a tenir més clarobscurs quan es mira l'evolució amb l'anterior recompte de fa 20 anys. "A les primeres dècades d'aquests segle ja es detecten símptomes que les coses no van tan bé i que la cosa s'estanca", adverteix el director general de l’atles, Sergi Herrando, que és investigador del l’ICO, el CREAF i l’European Bird Census Council (EBCC). Algunes espècies autòctones clarament majoritàries encara, com el pardal comú o el gafarró, estan en clara regressió, una dada que "dona pistes de fins a quin punt els sistemes naturals estan pressionats per tota la presència humana", apunta l'expert, que afegeix que més d'un centenar de les espècies que habiten Catalunya tenen una població que ja es considera "escassa" perquè no arriba a les 2.000 parelles reproductores. "No hi ha hagut cap extinció clara, però en tenim algunes aguantant-se pels pèls, són a la UCI extrema i ben segur que s’acabaran extingint", vaticina Herrando.

La tercera edició de l'atles permet començar a dibuixar tendències i els ocells ofereixen "una radiografia molt clara" del que ha passat al paisatge del país en els últims 40 anys. L'abandonament del mon rural en moltes àrees i l'expansió dels boscos han estat tant un reclam per a determinades espècies –fins i tot algunes vingudes d'altres parts d'Europa– com una condemna per a les que vivien als marges de les zones agrícoles, cada cop més difícils de trobar. Si el guany de zona boscosa ha estat ideal per al pit-roig, el pinsà o l'oriol, d'altres com la tòrtora han anat patint l'arraconament, especialment en àrees més de muntanya on fa dècades s'hi conreava o hi havia pastures. A més, l'agricultura cada cop més intensiva a les planes, amb grans monocultius, l'ús de pesticides i l'eliminació dels marges entre camps també està condemnant al declivi el botxí o el sisó.

Entre les espècies que són a l'UCI destaca, per extrem, el cas de la trenca, un ocell que ara es cria en captivitat i que la població resisteix amb penes i treballs. "Hi ha hagut anys en què no ha nascut cap cria i aquí és l'únic lloc de la península on encara en tenim", explica Herrando d'aquest ocell propi d'ambients agrícoles extensius.

Els efectes del canvi climàtic

L'anàlisi per zones ha descobert dades curioses, com ara que la Cerdanya és la comarca amb més ocells, o que a la meitat nord del país en general hi habiten més ocells que a la meitat sud. El que no s'ha detectat, de moment, és cap desplaçament generalitzat de les espècies cap al nord buscant, per exemple, temperatures més fresques, que pugui atribuir-se a l'escalfament planetari que ja comencen a marcar les corbes meteorològiques. Però que la mitjana no ho mostri no vol dir que no estigui passant amb algunes espècies, adverteix el director de l'atles. El bitxac s'ha detectat que desapareix de les zones mediterrànies i es va concentrant a les pirinenques i el cucut s'ha desplaçat "muntanya amunt" de manera prou clara, enumera Herrando.

Al Delta de l'Ebre, un dels punts més vulnerables davant de la crisi climàtica, algunes espècies també afronten amenaces clares. Si fa 20 anys, la major part de la població mundial de gavina corsa es concentrava en aquesta zona, ara s'hi poden trobar molt pocs exemplars i la resta està escampada per altres punts de Catalunya. La situació s'explica per la pèrdua de superfície del delta –efecte de la crisi climàtica i també de la manca de sediments que hi arriben– així com per l'entrada de depredadors terrestres, subratlla l'expert. També hi ha el cas del martinet blanc, propi d'espais humits que pateix un declivi des del 2006 per la gestió que s'està fent per aturar el cargol poma.

La informació que recopila l'atles, fruit de quatre anys de feina de 1.200 ornitòlegs pentinant el territori, és només "una porta a investigar", segons Herrando. El nivell de coneixement a què permet arribar, insisteix, no existeix en cap altre grup biològic: "Amb aquest punt de partida, confio que es pugui anar construint el puzle de la biodiversitat, identificar què tenim, com està canviant i com conservar-ho". "El llibre ens serveix per entendre millor les pressions ambientals que afecten els nostres ocells i, per extensió, els nostres ecosistemes, i poder-les corregir com a administració pública", afegeix el director de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat, Antoni Ferran. Per exemple, una de les sorpreses del treball ha estat descobrir en la Cerdanya un "punt calent" de biodiversitat, tal com passa en altres fons de valls.

El Govern es proposa replicar el mètode i, a partir de l'any que ve, engegar el primer atles de mamífers de Catalunya, un projecte que també vol comptar amb la participació ciutadana de tots els naturalistes perquè sigui tant exhaustiu com ho ha pogut ser el dels ocells.