Boles de plàstic i racionar l'aigua: com el món s'enfronta a la sequera

BarcelonaLa declaració d’emergència per sequera als 202 municipis de l'àrea de Barcelona i Girona on viu la majoria de la població catalana ja és inevitable. L’episodi de pluges i nevades d’aquests últims dies no ha estat suficient per aturar el que fa setmanes que la Generalitat intenta dilatar el màxim possible. El nivell dels embassaments del sistema Ter-Llobregat se situa al voltant d’un 16,4% –el llindar d’emergència és el 16%– i es preveu que en les pròximes setmanes entrem a la nova fase.

La declaració d’emergència inclou dures restriccions en tots els sectors, com ara limitar el consum d’aigua a 200 litres per persona i dia o prohibir-ne l'ús en equipaments esportius amb piscina o gespa. De fet, la fase d'emergència preveu tres nivells i en el segon i el tercer –si s'arriben a acumular molts més mesos sense pluja– el consum d'aigua a les aixetes podria baixar a 180 litres per persona i dia (fase 2) o fins i tot als 160 litres (fase 3).

“A Catalunya no tenim ni el coneixement ni l’experiència per fer front a aquest tipus de sequera. Mentre que, per exemple, a Califòrnia tenen molt de bagatge, aquí tot just estem començant”, explica Josep Maria Campanera, expert en Gestió i Tecnologia de l’Aigua i fundador d’Aigualenc. “No hem parat gaire atenció a la gestió eficient de l’aigua, ens hem preparat poc abans que arribés la sequera. Per això, ara les mesures que volem aplicar són a curt termini”, afegeix. 

El portaveu d’Aigua és Vida, una organització que vetlla per la gestió eficient de l’aigua, Dante Maschio, encara va més enllà. Maschio considera que de cara a un futur Catalunya s’ha de replantejar el model de gestió de l’aigua i assegura que “seguir apostant per augmentar la producció per tal de cobrir la demanda creixent no pot ser la solució”. El portaveu creu que en un futur s’hauria de fer al revés: “primer hauríem d’estudiar de quanta aigua disposem per després determinar la que podem oferir”. 

Ara bé, com apunta Campanera, la sequera no és un fenomen que afecti –ni hagi afectat– únicament Catalunya, sinó que al llarg dels anys diversos països han hagut d’idear mesures per fer-hi front. En repassem algunes. 

Un dels punts del món occidental on més pateixen de sequera és Califòrnia. Allà els períodes secs són cíclics i això ha comportat que l’estat nord-americà hagi volgut aplicar mesures per protegir-se de cara al futur. “Els americans fan plans de conservació de l’aigua. Abans que hi hagi sequera, fan una gestió eficient d’aquest recurs hídric”, assegura Campanera. Això els facilita que, quan entren en períodes secs, tinguin més resistència. 

Una de les mesures més sorprenents va arribar l’any 2009 i, posteriorment, es va ampliar entre el 2014 i el 2015, quan el departament d’Aigua i Energia de Los Angeles va decidir llançar 96 milions de pilotes de plàstic a les reserves d’aigua. Aquestes eviten que milions de litres d’aigua s’evaporin cada any i protegeixen l’aigua d’algues. Batejades com a Shade Balls, segons han assegurat les autoritats californianes, eviten que cada any s’evaporin més de 1.100 milions de litres d’aigua, una quantitat suficient per abastir a 8.100 persones.

Entre l’octubre del 1989 i el febrer del 1991 una greu sequera va sacsejar el País Basc. Durant 28 mesos, una de les zones més plujoses d'Espanya va patir una manca de pluges intenses sense precedents, creant una situació de falta de reserves per a l’abastiment de poblacions com Vitòria i les integrades en el Consorci d’Aigua de Bilbao. Les primeres mesures van arribar el 10 d’octubre del 1989, quan més d’un milió de persones es van veure afectades pels talls d’aigua als seus domicilis. Una mesura que, segons Campanera “no és recomanable des d’un punt de vista tècnic”. En un inici es van limitar els talls a sis hores a la nit els dies laborables, però al llarg de les setmanes van anar augmentant: primer a 10 hores diàries, després a 12 i, el febrer de 1990, es van ampliar a tots els dies de la setmana, inclosos els festius. Va haver-hi situacions especialment crítiques, com a Ermua, Biscaia, on, durant diversos períodes, els seus 19.000 habitants només disposaven d’aigua corrent durant sis hores diàries.

El 19 de juny de l’any passat la capital de l’Uruguai, Montevideo, va entrar en estat d’emergència hídrica, fruit d’una sequera sense precedents que afectava el país des de fa tres anys. Davant del gradual buidatge de la presa Paso Severino, principal font d’abastiment d’aigua per a la ciutat i l’àrea metropolitana, l’empresa pública de l’aigua, amb la complicitat de les autoritats, va decidir que l’aigua subministrada a les llars consistiria en una barreja entre la del riu Santa Lucía –principal font de la ciutat– i el de La Plata –frontera hídrica amb l’Argentina–, altament contaminat. L’objectiu era allargar la vida de la reserva, però el resultat va ser una aigua amb un nivell de sodi de 440 mil·ligrams per litre, el doble del que recomana l'OMS. El Ministeri de Salut va desaconsellar el seu consum als grups vulnerables, i els va recomanar que prenguessin aigua embotellada.

L’any passat Itàlia va viure la pitjor sequera dels últims 70 anys en el país, la qual va arribar a posar en risc el subministrament d’aigua potable a les grans ciutats. El riu Po, el més important del país, va arribar a estar al seu nivell més baix des de feia gairebé un segle. El cabal del riu va arribar a estar 3,7 metres per sota dels pitjors registres de la història, que es van donar la dècada dels 50 del segle passat. Els nivells del llac Major van baixar al 22% de la seva capacitat i el del famós Llac de Como, va arribar al 25%.

Per això diverses localitats es van veure obligades a decretar mesures restrictives. Verona, per exemple, va manar racionar l’ús de l’aigua potable i Milà va prohibir omplir piscines i regar jardins. Fins i tot, el consistori de Castenaso, a la província de Bolonya, va decidir multar les perruqueries que fessin més d’una rentada de cabell als seus clients. Les sancions podien arribar a ser de fins a 500 euros.

Després de tres anys d’escasses precipitacions, a principis del 2018 les autoritats de la Ciutat del Cap van advertir d’un imminent Dia Zero, que es declararia quan el nivell d’aigua dels principals embassaments que abastien la ciutat arribessin al 13,5%. A partir d’aleshores, el subministrament municipal s’aturaria, i només es podria accedir a l’aigua a través d’uns 150 punts de recollida. Cada persona només podria disposar d’una ració diària de 25 litres d’aigua per persona, quan l’ONU xifra en 100 litres diaris el consum digne que cal garantir per a cada ciutadà.  

Afortunadament, la crisi es va evitar després de l’aplicació d’estrictes polítiques de limitació de l’aigua durant un període de set mesos. Es va optar per restringir el consum a 50 litres per persona i dia, es va demanar als ciutadans que limitessin les dutxes a dos minuts, i es va promoure tirar la cadena només si era absolutament necessari. Així mateix, el govern local va prohibir omplir piscines, netejar cotxes i utilitzar fonts, i els domicilis que consumien grans quantitats d’aigua s’enfrontaven a elevades multes.