Banyoles, el poble que ha esquivat les restriccions per la sequera

Banyoles (Pla de l'Estany)Mentre els rius i embassaments de Catalunya pateixen les conseqüències de la sequera extrema i a Barcelona i bona part de Girona la situació ja és excepcionalment greu, l'estany de Banyoles continua en situació de normalitat, com una mena d'illa sobre el mapa de la sequera. Avui segueix pràcticament ple perquè no depèn de les pluges i del cabal de les conques properes, sinó que s'alimenta dels aqüífers subterranis de l'Alta Garrotxa, que, a molta profunditat, no han parat d'aportar aigua. És l'embassament natural més gran del país, de dos quilòmetres de longitud i amb una profunditat màxima superior als 60 metres, i ara mateix es troba només 12 centímetres per sota de la seva cota habitual i emmagatzema una capacitat aproximada de 16 milions de metres cúbics d'aigua.

Tota l'aigua dolça que arriba a aquesta cavitat és propietat exclusiva de Banyoles, l'únic dels 947 municipis de Catalunya que no està sota la jurisdicció pública de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA). La capital del Pla de l'Estany no pertany al domini hidràulic de la Generalitat, sinó que gestiona l'aigua com un bé comunal. Per això disposa de la figura del batlle d'aigües, un càrrec polític adscrit al regidor de Medi Ambient de l'Ajuntament, que s'encarrega de la xarxa de recs i comportes municipals que fan córrer l'aigua de l'estany, la fan arribar a la ciutat i eviten desbordaments. També s'encarrega dels usos recreatius i esportius que es duen a terme al llac. La gestió de l'aigua per al consum humà, que s'extreu igualment de l'estany, recau en una empresa externa de concessió municipal.

Com que l'ACA no té jurisdicció sobre Banyoles, les actuals restriccions per sequera que imposa el Govern no tenen efecte. En un principi, l'ACA havia decretat el nivell d'alerta al municipi per la falta de pluges (i, per tant, les primeres restriccions en alguns usos com agrícoles i recreatius), però l'Ajuntament va reclamar la seva independència i l'organisme públic va rectificar i va retornar Banyoles a l'estat de normalitat sobre el mapa. "No funcionem amb el mateix règim que la resta de municipis de la zona, perquè aquí potser no plou, però podem tenir l'estany a bon nivell perquè hi ha precipitacions a les muntanyes", explica Albert Tubert, actual batlle d'aigües del consistori banyolí.

Tot i l'abundància, però, Tubert matisa que en temps de sequera no s'ha de tenir màniga ampla i malgastar recursos: "Banyoles té el seu propi pla de sequera des del 2014, que hem anat actualitzant, i cal racionalitzar l'ús d'aigua, per solidaritat i consciència ecològica", argumenta. I, a més, com que la ciutat disposa d'un excedent de recursos hídrics, també comparteix l'aigua amb municipis propers com Cornellà de Terri, Camós i Palol de Revardit quan ho necessiten.

Un origen medieval

L'origen d'aquest domini comunal de l'aigua es remunta a l'Edat Mitjana. Banyoles va néixer al bressol del monestir benedictí de Sant Esteve, una fundació monàstica que l'any 812 es va establir al voltant de l'estany. Durant els primers segles de vida del monestir i la vila, l'aigua era un bé fonamental que s'utilitzava per generar energia, regar els camps i per als usos domèstics, de manera que es produïen disputes constants entre l'abat i la vila sobre la propietat del recurs. Fins que al segle XVII es va buscar l'arbitratge del rei, que el 1685 va signar la Concòrdia sobre les Aigües: un decret que cedia, a canvi d'un arrendament indefinit, la propietat de l'estany al monestir. Finalment, el 1836, amb l'expropiació dels béns de l'Església de Mendizábal, les aigües van passar a ser propietat de l'Ajuntament banyolí. I així ho han avalat les diferents lleis catalanes i espanyoles fins avui. "Defensem aquest model històric perquè no és una cosa antiga que fa pudor de resclosit sinó que funciona molt bé", sosté Albert Tubert.

Exposició sobre la importància dels recs

Per donar a conèixer tota aquesta història, l'Ajuntament de Banyoles ha inaugurat a l'espai Can Tarradas l'exposició Recs: Banyoles i l'aigua, que repassa els dotze segles de cultura hidràulica a la ciutat. La mostra aborda la particularitat del municipi posant l'accent en tota la xarxa de recs que drenen l'estany i fan que sempre hi hagi moviment d'aigua. Abans de la construcció dels primers canals, al segle IX, l'estany desguassava de manera natural, inundant tota la plana de llevant amb aiguamolls i petits estanyols, fins que els monjos benedictins van començar a dissenyar una xarxa per domesticar els límits del llac i alimentar els conreus i els molins. Aquest sistema ha perdurat i avui es poden comptar sis recs principals, que es ramifiquen pels camps i carrers de Banyoles amb troncals secundaris, en una instal·lació de 33 km.

El doctor Ramon Folch, comissari de l'exposició i autor del llibre-catàleg que acompanya la mostra, destaca la importància d'aquesta xarxa de recs: "La història de Banyoles està lligada al treball de l'aigua i al paper de la roda hidràulica, una força tractiva no humana que, en un país sec com Catalunya, té una transcendència històrica i industrial fonamental". I conclou: "L'estany i els recs també donen una personalitat urbanística única a Banyoles que, salvant les distàncies, recorda els canals d'Amsterdam o els de Venècia, tot i que aquí l'aigua corre molt més de pressa".