Mazoni venç Manel al PopArb

ArbúciesAhir va abaixar la persiana la setena edició del PopArb, el festival que va apostar pel pop independent català abans que disposés del suport massiu que té ara, i molt abans que grups com Antònia Font -plat fort de la segona jornada amb Refree i Guillamino-, Manel i Mazoni -caps de cartell de l'arrencada de divendres- entressin en els programes de festivals que fins no fa gaire estaven poc interessats en els artistes de casa nostra.

Divendres Manel tornaven al PopArb després de tocar-hi el 2009, quan van presentar el disc de debut. Era un retorn triomfal, ja que mentrestant han aconseguit la fita de col·locar el seu segon treball, 10 milles per veure una bona armadura (2011), a dalt de tot de les llistes de discos més venuts d'Espanya -fins ara només Serrat i Llach havien situat en el número u un disc cantat en català-, i han exhaurit entrades allà on han tocat, inclòs el Pop Arb d'aquest any. També era un concert molt esperat perquè permetia a molta gent que ja havia sentit el nou disc en directe en un teatre -el marc habitual de la gira del quartet barceloní des de la sortida de l'àlbum- escoltar el segon treball en un context més festiu (i amb un got a la mà). El directe de Manel, però, a penes va diferir dels que havien fet a l'abril al Teatre Romea de Barcelona, ni pel que fa al repertori ni pel que fa al to, més aviat fred.

Més ganes per part del públic

El consens aconseguit per Manel a l'hora de reunir el públic que a mitjanit omplia el recinte principal del PopArb, Can Cassó, va ser total. I el públic va cantar a viva veu tant cançons del nou àlbum ( Boomerang , Aniversari ), com del primer ( En la que el Bernat se't troba , Al mar! ), així com la versió en clau sirtaki de Common people dels britànics Pulp, Gent normal . Però semblava que el públic posava més ganes al concert que el mateix grup i, al final, amb l'havanera Deixa-la, Toni, deixa-la , quan el cantant Guillem Gisbert va buscar la participació popular, va costar que la cosa funcionés, tot i que ho va acabar aconseguint.

El directe de Mazoni, en canvi, va ser molt diferent. La formació que lidera Jaume Pla està en una altra galàxia respecte a Manel, tant pel que fa al suport popular i a les vendes de discos com al reconeixement crític. Però potser precisament per això el quintet va donar-ho tot per oferir un bon directe i se'n van sortir molt bé. La partida, al PopArb, la van guanyar ells. I el públic els ho va reconèixer.

El concert de Mazoni va arrencar amb Fins que la mort ens separi , el tema que dóna títol a l'últim disc, estrenat aquest any, i que Jaume Pla i companyia venien a defensar. El repertori va alternar talls d'aquest àlbum ( Totsants , El cromosoma kamikaze ) amb grans èxits de la trajectòria del grup. I parlar de grans èxits de Mazoni no és una exageració, almenys en un concert al PopArb, on el quintet jugava a casa -divendres era el tercer cop que hi tocaven- i on cançons com Gised , Ei, que surt el sol! , No tinc temps , La granja de la Paula , Eufòria i Apocalipsi Now -aquestes dues últimes revisades en clau de rock per a la pista de ball- van ser autèntics himnes. Mazoni les va defensar amb la solvència i l'entusiasme habituals, claus de l'èxit del seu directe.

Els petits grans noms

Algunes de les propostes més interessants de la primera jornada del PopArb, però, van ser les més discretes pel que fa a assistència de públic. La tarda havia començat als bonics Jardins de Can Torres, el cafè i hotel on es va allotjar Santigo Rusiñol els cinc estius que va passar a Arbúcies, amb el directe de Nacho Umbert & La Compañía. Les cançons íntimes i delicades d'Umbert -la majoria incloses al debut en solitari Ay... (2010), més un parell d'avançaments del que serà el segon disc del barceloní-, defensades amb una formació elegant de quartet, amb veu i guitarra acústica, vio loncel, contrabaix i bateria, semblaven fetes a mida per a l'encantador espai , que ahir va acollir també el directe de Refree, precisament el productor d' Ay...

A Can Cassó, Oliva Trencada va signar algun dels millors moments de la primera jornada del festival. Els mallorquins, amb el carismàtic Pep Toni Ferrer al capdavant, van defensar les cançons de Perleta negra (2011), disc que els confirma com a hereus d'Antònia Font, amb la mescla de tradició pop anglosaxona i popular mallorquina, amb lletres divertides i un punt surrealista, amb referències a Tomeu Penya i al Mercadona. Miquel Àngel Landete, dels valencians Senior i el Cor Brutal -que ahir van obrir l'escenari Montsoriu de Can Cassó-, va sortir a fer un parell de temes amb els mallorquins però finalment només en va poder interpretar un: Oliva Trencada s'havia passat tres minuts de l'estricte temps atorgat per l'organització i les cortines de l'escenari, implacables, es van tancar quan l'últim tema començava a sonar. Llàstima que no poguessin aprofitar els cinc minuts que després els van acabar sobrant a Manel.

Van continuar els barcelonins Inspira, que van defensar amb eficàcia i èxit de públic les emocionants cançons d' Escapistes (2010). A GentleMusicMen i a Thelemáticos els va tocar el difícil paper de tocar abans que els caps de cartell, amb la gent més pendent de la barra i d'agafar lloc per al proper concert que no d'ells. No s'ho mereixien: els vilanovins van estrenar la seva primera cançó en català i Thelemáticos, amb Sergio Pérez -mà dreta de Joe Crepúsculo- i dues ex-Sibyl Vane, van brillar amb la psicodèlia pop ocultista del seu debut.