Matrimonis forçats a Catalunya: “Els meus pares volen que em casi amb el meu cosí”

BarcelonaA l'hora de l'esbarjo, els alumnes de l'institut Milà i Fontanals, del barri del Raval de Barcelona, surten a prendre l'aire a la plaça que hi ha just davant del centre. És un matí qualsevol d’un dia qualsevol. Xerren animadament als bancs i alguns nois juguen a bàsquet a la pista. Per les faccions és fàcil veure que molts són de famílies d'origen estranger. Us voleu casar? La pregunta genera rialles nervioses al principi, però la majoria de les noies contesten amb un “sí” rotund. En canvi, les respostes varien quan se'ls planteja si prefereixen que els pares els escullin el marit, com és tradició en molts dels seus països d'origen, o si s’estimen més buscar-lo elles mateixes.

“M'agradi o no, me l’escolliran”, contesta arronsant les espatlles una jove de 17 anys d'origen marroquí. “Prefereixo que els pares em busquin el marit, però que jo pugui decidir si m'hi vull casar o no”, diu una altra noia pakistanesa de la mateixa edat. Una jove siriana deixa anar la següent resposta amb cara de circumstàncies: “Els meus pares volen que em casi amb el meu cosí. Fa un any que hi insisteixen. És un noi molt maco, però a mi no m'agrada”. Ella està enamorada d'un altre jove, assegura, però els pares no l’acceptaran mai perquè no és sirià. “A l'institut ens haurien d'explicar on buscar ajuda. Ens parlen molt dels LGTBI, que no ens interessen gens”, afirma. Les altres opinen el mateix. “És un problema que tenim totes. És igual que siguem del Marroc, Síria, el Pakistan, l'Índia, Palestina o Bangladesh”, diu la noia de família marroquina.

Dimarts farà un any que dues germanes que vivien a Terrassa van ser assassinades al Pakistan per rebutjar un matrimoni concertat. Al febrer van detenir el pare per la seva presumpta implicació en el complot familiar que va acabar amb la mort de les noies. El cas, que semblava excepcional, no ho és tant. Els matrimonis forçats o concertats són habituals a determinades comunitats i no cal anar-se'n a l'estranger: passen aquí, a Catalunya.

Des del 2015 el matrimoni forçat és un delicte dins del Codi Penal. El 2020 la Generalitat va aprovar un protocol per prevenir i abordar aquest problema. I al juny de l'any passat, després del terrible assassinat de les germanes pakistaneses, va crear un comitè per “actualitzar el protocol” que ja hi havia i “crear eines de treball”. En altres paraules, el matrimoni forçat és un tema sobre el qual es teoritza a Catalunya des de fa anys, però en què encara no s'ha fet res pràctic, tangible, ni per prevenir-lo ni per tractar-lo. Ni tan sols durant el darrer any, malgrat la commoció que va generar el cas de Terrassa. La directora general per a l'Erradicació de les Violències Masclistes de la Generalitat, Laia Rosich Solé, assegura que ara sí que posaran fil a l'agulla: “Al juny tindrem un full de ruta clar, amb accions i pressupost”.

El cas de les germanes de Terrassa ha obert la caixa de Pandora: s'ha disparat el nombre de noies pakistaneses que demanen ajuda per evitar un matrimoni que no desitgen. L'associació Valentes i Acompanyades, l'única de Catalunya especialitzada en matrimonis forçats, ja n'ha atès vuit des de principis d'any. El 2022 també va ser el col·lectiu més nombrós: disset joves van demanar ajuda a l'organització, mentre que el 2021 només ho van fer cinc. Els Mossos d'Esquadra han registrat la mateixa tendència: de les quinze dones que van atendre l'any passat, sis eren pakistaneses, la nacionalitat més nombrosa. I això, asseguren, només és la punta de l'iceberg.

Matrimonis forçats a Catalunya

"Al Pakistan tots els matrimonis són concertats", assegura Huma Jamshed Bashir, presidenta de l'associació de dones pakistaneses ACESOP, que també té la seu al Raval. Ella mateixa es va casar d’aquesta manera encara que, assegura, va tenir la sort que el seu marit és una persona de mentalitat oberta. “Normalment les casen a partir dels 18 anys, però decideixen amb qui abans. Cada setmana alguna noia ve a l'associació a demanar ajuda, encara que la majoria desisteixen”, declara. S'acaben casant amb qui no volen.

I és que la línia que separa els matrimonis concertats dels forçats és massa prima, assegura Aya Sima, de l'associació Valentes i Acompanyades. “Des de petites se'ls inculca que els matrimonis així són normals i que han de fer el que decideixen els pares. Si no tinguessin la pressió de la família i de la comunitat, ¿es casarien? Possiblement no”, afirma.

La Mariam és una de les que no va desistir. Té 25 anys, és pakistanesa i lògicament el nom és fictici per preservar-ne la identitat. Assegura que va passar un autèntic calvari entre els 14 i els 19 anys, perquè els pares la volien comprometre amb un familiar. Calvari que va viure sola, en silenci. No ho va comentar a ningú. Perquè ¿qui l'entendria, aquí? Tampoc s'atrevia a explicar-ho a col·legues pakistaneses, per por que corregués la veu a la comunitat. Fins que un dia no va poder més i va esclatar a la feina. “Em van portar als Mossos d'Esquadra perquè ho denunciés, però no ho vaig fer. No em podia independitzar”, afirma. Les joves no només han de fer una cosa tan forta com denunciar els seus pares, sinó també passar a ser autosuficients, autònomes. I no és fàcil.

La Mariam va denunciar els pares quan ja tenia una feina que li permetia mantenir-se per ella mateixa. Aleshores també disposava d'un passaport o d'una cosa tan pràctica com dos mòbils per demanar ajuda en cas que la família la tanqués a casa i li'n requisessin un. Valentes i Acompanyades la va assessorar en aquest sentit. Ara és un referent de l’associació i dona suport emocional a altres noies. “Hi hauria d'haver publicitat a les parades d'autobús o a Instagram sobre on demanar ajuda, perquè no ens haguéssim de buscar la vida soles”, afirma.

En això té tota la raó. No hi ha ni un simple fulletó informatiu de la Generalitat sobre què ha de fer una dona si es troba en aquesta tessitura. De fet, la resposta oficial a molts CAP o centres educatius és que a Catalunya no hi ha aquest problema. "Tinc molt clar quin és el protocol per a les dones maltractades, però no sé què hauria de fer amb un cas així, i encara menys si la dona és major d’edat i no ho ha denunciat", diu la persona responsable d'un CAP de Ciutat Vella que prefereix mantenir l’anonimat. Aquesta mateixa confusió existeix als instituts. Quim Taixés, director de l'institut Milà i Fontanls, opina que el millor antídot contra els matrimonis forçats és allargar al màxim la vida acadèmica de les noies.

Shazra Javed n'és un exemple, en aquest sentit. És pakistantesa, té 32 anys, es va llicenciar en química i s'ha casat amb qui ha volgut. “Cal posar-se en context. La realitat és molt diferent al Pakistan. Allà no hi ha Seguretat Social. L'única seguretat és que les filles es casin amb algú que els doni estabilitat econòmica i social. Per això els pares es preocupen tant per buscar-los una bona parella. Aquí mantenen els matrimonis concertats, perquè la immensa majoria dels pakistanesos es relacionen entre ells, i segueixen veient i llegint la televisió i els diaris del seu país. No dic que sigui una cosa bona o dolenta, només dic que és així”, afirma. Segons ella, falta integració. "I això és responsabilitat de tots: de nosaltres i de la comunitat d'acollida".

Cova Álvarez, responsable de l'àrea d'empoderament personal de la Fundació Surt, també insisteix en la importància de treballar amb la comunitat. “Hi ha moltes dones que són traslladades a Catalunya després de contraure matrimoni a la força amb algú del seu país d'origen que viu aquí. La seva situació és encara pitjor, perquè no coneixen la llengua ni el marc legal”, destaca. Segons ella, els matrimonis forçats és una realitat que es coneix de sobres, però que a Catalunya no es vol mirar malgrat que hi ha massa senyals d'alerta.

Senyals d'alerta

Per exemple, la Generalitat té un centre d’acollida, l’Olivera, especialitzat en menors víctimes de tràfic. El gestiona la Fundació Idea. El director tècnic, David Rodríguez, afirma que un terç de les adolescents que atenen fugen d'un matrimoni forçat. Una associació del Raval que treballa amb joves i que prefereix mantenir l’anonimat assegura que tenen casos de noies d’origen estranger que s’autolesionen a partir dels 14, 15 o 16 anys, perquè se senten massa pressionades per la família. I Carme Baqué, coordinadora del departament d'orientació de secundària de l'Escola Pia Sant Antoni del Raval, diu que ella mateixa veu la transformació de moltes joves quan arriben a la pubertat. “De cop i volta comencen a portar el vel, o tenen atacs d'ansietat o els seus germans les controlen”. L'escola té 1.337 alumnes, el 20% dels quals són estrangers.

De fet, plantant-se davant de qualsevol institut del Raval a l'hora de la sortida de classe, és fàcil veure noies d'origen estranger amb la cara coberta amb una mascareta malgrat que ja no hi ha pandèmia. Al maig ha començat la temporada dels casaments. A Barcelona hi ha botigues especialitzades en vestits de núvia del Marroc o el Pakistan, i restaurants de menjar d’aquests països amb salons reservats per a això. Estan decorats amb cura, amb llums de colors, flors i butaques perquè el casament sembli un conte de fades, encara que pot ser un malson.

La directora per a l'Erradicació de les Violències Masclistes de la Generalitat, Laia Rosich Solé, s’espolsa responsabilitats dient que el protocol sobre matrimonis forçats es va aprovar el març del 2020, just abans de l'inici de la pandèmia que va fer canviar les prioritats. També insisteix que ella va assumir el càrrec a l'estiu del 2021, i que no ha tingut temps per buscar-hi solucions, tot i que ja han passat gairebé dos anys. “Som conscients que el problema hi és i estem treballant per saber com és la millor manera de tractar-lo. Els serveis de la xarxa de detecció de les violències masclistes haurien de ser un lloc on les noies poguessin anar a demanar ajut”, afirma.

Els Mossos d'Esquadra activen la unitat de seguiment i atenció a la víctima cada cop que els arriba un cas. "Podem demanar mesures cautelars al jutjat, com ara que posin una ordre d'allunyament a la família, retirin el passaport a la noia, o la portin a una casa d'acollida o un centre de menors", enumera Sandra González, una de les agents de la unitat. Els matrimonis forçats estan castigats amb penes de sis a tres anys i mig de presó. L'any passat, però, els Mossos d'Esquadra només van detenir una persona per aquesta raó. Crida l'atenció que la majoria dels casos que van atendre van ser a la demarcació de Girona, on Valentes i Acompanyades té la seu.

L'associació especialitzada en matrimonis forçats sensibilitza la societat sobre aquest tema, ofereix assessorament i suport psicològic i social a les joves, i disposa de tres pisos per acollir-les, si cal. "Els pisos de la xarxa pública estan molt saturats i ens costava trobar plaça", justifica Ruth Rosique, la integradora social de l'organització. I si tinguessin un telèfon on les noies poguessin demanar ajuda? “Seria una bogeria. No donaríem l’abast!”, contesta.