¿És massa demanar que es posin les sabates per viatjar?
Els viatgers volen estar còmodes i ser pràctics, però vestir-se de manera excessivament informal a l'aeroport pot no ser la solució
Fa poc, en un vol de tornada a casa des de París, vaig tenir l'esgarrifosa sensació que alguna cosa se'm posava sobre l'espatlla. Quan vaig mirar al passadís no hi vaig veure res. En girar el cap a l'esquerre vaig veure què era. La dona de la fila de darrere havia posat els dits dels peus a l'espai del meu seient al costat de la meva orella. La mirada ha de viatjar, com resava el famós epigrama de Diana Vreeland, i per descomptat on va l'ull, va el cos. La pregunta que un faria als seus companys de viatge és la següent: ¿seria massa demanar que es posessin sabates? Constantment se'ns recorda que els viatgers estan tornant als cels en massa, alliberats per fi d'aquells anys pandèmics que vam passar mirant a través de la presó de Zoom i somiant en destins llunyans... o en qualsevol lloc que no fos un dormitori, que es fa passar per un cubicle d'oficina.
¿I si tot el temps que vam passar atrapats en roba interior ha accelerat el que ja era una preocupant ruptura de les distincions entre el que constitueix l'espai públic i el privat? Esclar, ja fa temps que les sabatilles de peluix es van normalitzar com a roba de carrer i els pantalons de pijama es van convertir en una peça de roba genial per al centre comercial. Però, d'alguna manera, la idea tradicional que embarcar-se en un viatge és tant un privilegi com un fet potencialment especial s'ha perdut pel camí. Actualment les arribades i sortides dels aeroports principals no són gaire diferents d'un vestidor.
Quan viatjar era glamurós
"Els viatges en avió acostumaven a ser glamurosos", diu Valerie Steele, directora del Museu de l'Institut Tecnològic de la Moda, referint-se a una època suposadament més civilitzada que la nostra, en la qual les dones portaven barret i guants per viatjar i els homes anaven de gala amb abrics i corbates. Però ara els viatges en avió s'han convertit en una lluita campal per l'espai addicional per a les cames, el compartiment superior, els privilegis de l'embarcament anticipat o un paquet d'aperitius salats.
Encara que l'experiència de viatjar pugui semblar denigrant (files d'hores per facturar i per als controls de seguretat), ¿és raó suficient per respondre a un insult amb un altre insult i vestir-se així? Com algú que una vegada va ser condemnat a passar una nit a l'aeroport de Minneapolis, puc donar fe que la roba texana és una opció més pràctica que el pijama quan has de dormir rere un taulell d'informació. Tot i això, la practicitat té els seus límits. Per exemple, la jove vista recentment passejant una maleta lila per la Terminal 3 de l'aeroport de Los Angeles. Encara que les etiquetes de la seva maleta indicaven que havia arribat feia poc d'un altre lloc, el seu vestuari suggeria tot el contrari. La seva pulcritud era immaculada, fins la manicura francesa en tons nacrats amb puntes quadrades, però el que desconcertava –almenys a un observador– era la seva decisió de solcar els cels amb una bata de bany de vellut amb cinturó i un parell de xancletes de cautxú per a la dutxa.
"Hi ha la necessitat d'estar còmode en tota mena d'entorns –diu Josh Peskowitz, dissenyador de roba masculina i expert en el tema–. Però encara no estic preparat perquè la gent amb pantalons de pijama a l'estil Mark Zuckerberg pugin en un avió". La culpa és de la tendència athleisure (atlètic i còmode) i dels que la van imposar a un públic no preparat, comenta Hether Shimokawa, consultora de marques i exvicepresidenta de direcció de moda a Bloomingdale's. Van ser els editors de moda i els estilistes els primers a promoure aquest híbrid, ara omnipresent, de roba esportiva i roba íntima, però després van deixar que els consumidors inconscients interpretessin els resultats per si mateixos. "Hi ha molt espai per interpretar què vol dir vestir-se amb comoditat –assegura Shimokawa–. Casual no vol dir descuidat. La teva comoditat no ha d'equivaler al meu fàstic".
El codi de vestimenta: opressió o respecte
El problema, que no es limita als viatges, sorgeix en part quan els desconeguts porten coses que ens obliguen a tenir una relació visual amb parts del seu cos en les quals preferiríem no pensar. "Si dius alguna cosa, et trobes de seguida amb una forma molt agressiva de positivisme corporal –diu Steele–. Es converteix en una qüestió de drets. És el meu dret absolut vestir el que jo vulgui i tu no tens cap dret a dir-me el que és apropiat". I per què no? Potser, reflexiona Bonnie Morrison, consultora de marques de moda de Nova York, és perquè el contracte social "s'ha fet a bocins". En part es tracta d'un rebuig a les modes i l'etiqueta "utilitzats com a eina d'opressió", afegeix Morrison. "Malgrat tot, com que soc filla d'un home nascut sota el règim de Jim Cow, que considerava les maneres una expressió d'autoestima, també veig la correcció i l'etiqueta com una manera de mostrar respecte pels altres i el que esperes que et tinguin", diu.
¿És intrínsecament irrespectuós pujar a una cabina d'alumini plena en la qual estaràs confinat durant hores vestit amb uns còmodes pantalons curts, malles o dessuadora? És evident que molts pensen que no. Aleshores, què en fem de les sabates obertes, les sandàlies o les Crocs? "Jo poso el límit als peus descalços", diu Pelayo Díaz, un estrateg digital espanyol de moda amb un milió de seguidors a Instagram. "Vesteix-te bé. Si no ho fas per tu, fes-ho pels altres –va escriure Díaz en un missatge–. Però almenys posa't mitjons. Al cap i a la fi, som nosaltres els qui hem de mirar-te".
"Jo m'encarrego de la porta d'embarcament, i hi ha gent que puja descalça –em deia una auxiliar de vol de Delta a l'aeroport JFK la setmana passada–. Segur que portaven les seves sabates en alguna banda". La seva declaració es corroborava observant la terminal, plena de viatgers mal calçats amb una vestimenta que suggeria que es dirigien a passar un dia de platja o al campament base de l'Everest. Renunciar a una jaqueta esportiva o a una muda estiuenca senzilla en pro del pijama és un error, deia recentment el dissenyador Billy Reid.
Per què tractar els viatges com una tasca quotidiana quan es pot fer servir la roba per celebrar una experiència que només una petita fracció de la població en general té el privilegi de gaudir? Hi ha una altra cosa que cal tenir present a l'hora de decidir si ens arreglem per sortir de viatge, conclou Reid: "Sempre els hi recordo als meus fills, que estan en edat universitària, que els desconeguts que et trobes en un vol poden ser els teus futurs caps".