“M’han dit ‘gorda’, feminazi, malfollada... Hi ha molt soroll a les xarxes”

A casa, al carrer, amb els amics, amb la família, amb desconeguts... els micromasclismes són a tot arreu, són quotidians i molts estan normalitzats. Això ho denuncia la il·lustradora Rocío Vidal al seu llibre Machistadas (Plan B), on, en clau d’humor, arrenca un somriure al lector, que acabarà reflexionant sobre la injustícia diària que pateixen moltes dones.

Per què aquest llibre?

Perquè vaig arribar a la conclusió que després de viure tantes situacions de micromasclisme era un bon exercici de reflexió -pròpia i col·lectiva- explicar el que em passava en forma de còmic. I tot passat pel filtre de l’humor. Tot va començar online. Cada cop que em trobava en una situació masclista d’aquestes, ho penjava a les xarxes. Era una manera de treure a fora la tristor que em generen aquestes situacions i també de demostrar que són molt més habituals i quotidianes del que molts es pensen. Al cap d’unes quantes tires em van proposar fer un llibre i vaig dir “Endavant!”

Hi ha situacions doloroses?

Sí. Hi ha de tot. Una de les coses que més greu em saben és que abans tenia normalitzades una sèrie de coses que no ho són gens, de normals. Que són injustes. I m’hauria agradat adonar-me’n abans.

¿L’humor és una bona manera d’explicar situacions desagradables?

Jo crec que sí. És una arma per explicar la veritat sense que faci tant de mal. A més, al llibre hi ha situacions portades a l’extrem per fer riure, exagerades, pensades per destensar, però que alhora també ajuden a la reflexió.

Hi ha molts homes que ni tan sols són conscients d’estar cometent aquests micromasclismes. Què podem fer?

Molts no se’n adonen, és cert. Alguns sí i n’hi ha d’altres que s’estan reconstruint i estan aprenent. Tinc coneguts i amics que m’han dit que gràcies al llibre han après molt.

En el llibre queda molt clar com els estereotips masclistes fan mal tant a homes com a dones, tant a nens com a nenes.

I tant. He vist nens patint perquè volien una Barbie però com que és una joguina considerada de nenes... O nois que pel fet de ser més delicats o més tranquils són titllats d’efeminats o gais. I quin problema hi ha amb ser efeminat o homosexual? El problema és que aquestes etiquetes fan molt mal. Aquests estereotips s’agafen des de ben petits i generen masculinitats molt insegures, nois que han d’estar demostrant contínuament que controlen la situació, que no poden mostrar els sentiments.

Tu tens 30 anys. Com són els homes de la teva generació?

Als nois de la meva generació els poso en dos equips: hi ha els de la desconstrucció, que reflexionen, es qüestionen, es revisen i tenen ganes de canviar coses que no els agraden, i després hi ha l’equip dels que no volen renunciar als privilegis, que no volen acceptar canvis ni fer autocrítica. Ja els van bé les coses com estan. Aquesta és una masculinitat tòxica i terrible per a ells mateixos i per a la societat. Però prefereixo pensar en els altres.

Amb ells hi ha esperança?

Sí. Els homes que estan en procés de reconstrucció viuen una cadena de canvis que va lligada a la presa de consciència: a mesura que es van adonant de situacions o hàbits injustos els van canviant. Però també hi ha molts homes que fan molt soroll, que criden molt a internet.

Tu t’hi has trobat?

Sí, i tant. M’he trobat comentaris desagradables, insults fins i tot violents. I n’hi ha molts que em psicoanalitzen i asseguren que el meu problema és que com que soc una noia grassa odio els homes. M’han dit de tot: gorda, feminazi, malfollada, amargada, histèrica... Hi ha molt soroll a les xarxes i sempre van al mateix, als estereotips físics i als de gènere. Segueixen l’abecé de ser imbècil a internet.

Com t’ho prens?

Abans m’afectava molt. Em vaig arribar a espantar i tot. Quan penjo coses a internet ho faig per compartir les meves creacions i hi ha gent que les aprecia, però hi ha gent que no. Aquest Nadal vaig penjar una tira sobre una violació que hi ha al llibre i em vaig trobar un munt de comentaris amb insults i amenaces, una cosa bestial. Vaig acabar esborrant el tuit perquè necessitava estar tranquil·la i no rebent missatges d’odi constantment.

Quina reacció ha tingut el llibre?

He vist gent a les xarxes dient que estan contents, que han reflexionat. Nois que han penjat reflexions que els ha despertat el llibre. I em fa molta il·lusió que siguin nois els que ho facin perquè vol dir que no s’ho prenen com un atac sinó com una evidència de la realitat.

Des de quan et consideres feminista?

Jo crec que sempre ho he sigut però sense saber-ho. Durant un temps em vaig creure allò que el feminisme era el contrari del masclisme. De joveneta tampoc tenia referents feministes, no se’n parlava, però al fer-me gran vaig descobrir Simone de Beauvoir, Angela Davis, les sufragistes, les onades feministes, els moviments d’alliberació LGTB... que em van fer obrir els ulls i vaig descobrir que sempre havia sigut feminista.