Marta Reina: "M’hauria agradat fer el canvi de sexe als vuit anys, no als 40"

BarcelonaEl 2014 Marta Reina es va convertir en la primera mosso d’esquadra transsexual de Catalunya. Amb 44 anys, deixava de ser el Santi per abraçar la seva verdadera identitat. Policia des del 2002, els seus companys van veure en viu i en directe la seva transició, ja que va preferir no deixar de treballar durant els dos anys que va durar el seu tractament. Va començar a sentir-se diferent als vuit anys, i ja no volia amagar-se més. Avui, a més a més, llegirà el manifest del Pride Barcelona, que en aquesta edició està dedicat a la transsexualitat. És presidenta de la Interdocpol, una associació internacional que es dedica a la formació sobre la falsedat documental, la seva especialitat.

Com recordes la teva infància?

La recordo com una època dura i amb una brutalitat desfasada. Fins als vuit anys vaig estar en dos internats diferents, i el que passava allà era inimaginable: des de deixar-nos castigats en un racó de la classe amb els braços carregats de llibres fins a donar-nos fuetades lligats a una columna. Preparo un llibre sobre la meva experiència, i ara estic recordant moltes coses que havia oblidat.

Quan vas començar a sentir-te diferent?

Als vuit anys vaig començar a mirar-me i a dir-me “Què em passa? Per què em miro al mirall i no em trobo com el que sóc?” Em reconeixia, però em deia a mi mateixa que no era un home, i que no volia ser així. A la meva mare la van cridar a l’escola més d’una vegada, en una ocasió perquè escrivia amb la mà esquerra. Jo estava una mica fora de la normalitat. Era més aviat tirant a femenina, i preferia jugar amb les nenes que a futbol. Evidentment no podia dir res del que em passava, en l’època en què estàvem. Si ho deia, o anava a la presó o, per ser menor, m’internaven en un centre. Així que t’ho calles i ho portes a dins. Va amb tu tota la vida i durant algunes èpoques ho passes malament. Fins que arriba un moment i esclates. Fins aquí hem arribat, et dius.

¿Hi va haver alguna cosa que et fes esclatar?

Senzillament que no podia més. Era una sensació brutal de no poder més, un sentiment molt fort, el pitjor que havia tingut fins aleshores. Així que a partir d’aquí em vaig posar en contacte amb un CAP i vaig iniciar el tractament, amb l’hormonació i la reassignació de sexe. Ara estic supercontenta de ser jo mateixa, va ser un alliberament.

Com vas viure el procés de transició?

Des que vaig començar la transició l’he afrontat d’una manera una mica atípica a la resta de trans. No vaig demanar cap baixa, i vaig estar treballant durant tota la meva transició: passant d’home a androgin [riu] i finalment a dona. Quan estava a la meitat de la transició ho vaig dir als companys, perquè ja se’m començaven a notar els canvis. Es començaven a notar els pits i, a més, en deixar-me els cabells llargs, estava infringint algunes normes en aquest aspecte [els agents homes tenen prohibit dur els cabells llargs, però no les dones].

Per què vas decidir viure el procés d’aquesta manera atípica?

El més normal és agafar-se la baixa i, després de dos anys, quan tota la medicació ha fet els seus efectes i tens DNI nou, reaparèixer. Jo ho vaig fer així perquè em trobava bé en el procés. Vaig pensar: “¿Una dona, per ser dona, agafa la baixa?”

Com s’ho van prendre els teus companys?

Bé. També tinc la sort que sóc molt oberta i llançada i ho vaig comunicar sense embuts. Hi va haver alguns silencis, però després, quan passa un temps, comencen a assimilar el concepte i comencen les preguntes. Algunes demostren el desconeixement general que hi ha a la societat sobre la transsexualitat, com ara si també em vindria la regla. També era una mica la meva intenció, intentar que la gent tingués una mica de cultura i trencar amb els estereotips que tant mal ens fan. De vegades em diuen que sóc poc amanerada o que vesteixo una mica masculina. ¿Has de ser una Barbie per ser dona? A mi no m’agrada pintar-me gaire. Una mica de crema, rímel i ja estic a punt per sortir [riu]. Jo em sento dona, no em sento disfressada ni transformista.

¿Hi ha alguna cosa del procés que hauries fet diferent?

Fer la transició als vuit anys m’hauria agradat. Ara seria una noia supermaca i sense arrugues, i ara, en canvi, m’he de pintar per sortir a la nit [riu]. Que m’haguessin fet un tractament de bloqueig hormonal als vuit anys, i no als 40, i m’haguessin posat els estrògens hauria sigut el súmmum. En comptes d’anar amb el cotxe de la Marta, fins ara he anat amb el del Santi. Ara, en canvi, la Marta porta el Santi. També l’aprecio molt a ell, esclar. Jo sóc la Marta, i el meu gènere és aquest, però... pobre Santi, ho ha passat malament. I tot el que he aconseguit ha sigut amb ell. I l’he de recordar. Canvies tota la roba de l’armari, però el Santi el portes a dins, amb el sentiment que has anat amb ell, i que gràcies a ell ets on ets.