Mariona Badenas: “He tingut el privilegi que sempre he sabut què m’apassionava”

BarcelonaFa tants anys que l’apassiona “tot el que hi ha al cel” que la Mariona creu que li ve “de fàbrica”: de ben petita li encantava mirar les estrelles des de Tarifa i conversar amb el seu pare, i sentia una “connexió especial” quan pensava que tothom que viu a l’hemisferi nord veu la mateixa cara de la Lluna. “El cel té una aura misteriosa i romàntica que m’atrau des del principi”, diu. “Una astronauta que admiro molt va dir que les passions et trien, i crec que té raó”: l’astrofísica, doncs, ha triat la Mariona. La seva és una carrera de fons perseguint un somni: estudiar l’espai.

“He tingut el gran privilegi que sempre he sabut què m’apassionava, i això em va permetre lluitar des de ben petita”, assegura. Acabava de començar l’ESO quan va tenir una conversa reveladora amb els seus pares. “Tenia una determinació molt gran de fer el que m’agradava, i aspirava a estudiar en una bona universitat. Els vaig preguntar on podia estudiar astrofísica, física o enginyeria, pensant en fer-ho a la UPC, a la UB o a Madrid, però el meu pare em va dir que al Massachusetts Institute of Technology (MIT) és on hi ha més premis Nobel”, recorda. Als 14 anys ja tenia un propòsit clar:“Amb la meva mentalitat competitiva de donar el millor de mi vaig decidir que faria el possible per entrar al MIT”.

L’endemà, va enviar un correu “amb anglès rudimentari” per saber si la universitat tenia un programa per a joves, i li van respondre que provés d’entrar a l’RSI (Research Science Institute) a través d’un programa que recluta un estudiant de cada estat dels EUA i una trentena d’arreu del món. Des d’Espanya, l’única manera d’entrar-hi era a través de la Fundació Catalunya la Pedrera i del seu projecte Joves i Ciència, que durava tres anys i acabava amb la redacció d’un article científic. Qui fes el millor, seria seleccionat per anar a l’RSI. Va ser la Mariona. 

Un somni fet realitat... o no

Després del programa per a joves, el pas següent era entrar a una universitat i fer la carrera als EUA. Ella estudiava batxillerat a l’escola Aula de Barcelona i va presentar sol·licitud a cinc universitats americanes “molt bones i que donaven ajuda financera a estudiants internacionals”. “La meva família no es podia permetre pagar 60.000 euros cada curs”, diu. La van admetre a Yale i al MIT, el somni de la seva vida. Però, contra tot pronòstic, i en una decisió que va sorprendre el seu entorn, la Mariona va preferir fer astrofísica a Yale, on podia fer assignatures d’altres branques més enllà de la tecnologia:“M’interessen molt les arts, les humanitats i la geopolítica, i no volia perdre tot això. Estic completament en contra de la falsa superioritat dels que pensen que les ciències són més útils que les humanitats. A més, tenia la intuïció que a Yale seria més feliç”.

La Mariona va afrontar la selectivitat una mica més relaxada que els seus companys, sabent que ja tenia una plaça als EUA, on es va graduar en astrofísica i on ara fa un doctorat en ciències planetàries. Diu que en moments de dubte el seu “flotador i salvavides” era saber que s’estava dedicant a la seva passió. “Sempre dic que he tingut sort, però els meus pares em diuen que també m’ho he treballat molt. És veritat: he tingut molta constància i determinació per complir el somni d’estudiar el que m’agradava”.