Mariano Marzo: “Per evitar el canvi climàtic hauríem de deixar al subsòl dos terços dels combustibles fòssils”

El barril de petroli ha acabat l’any encara més barat que no el va començar. Per què?

Perquè el novembre del 2014 es va produir un fet que va marcar tot el 2015, que és una reunió de l’OPEP. Fins aleshores l’OPEP controlava la producció d’un 30% o 40% del petroli del món per mantenir-lo entre 90 i 100 dòlars el barril. Però a partir d’aquesta reunió, l’Aràbia Saudita i les petromonarquies (Kuwait, els Emirats Àrabs) van decidir que això no era una bona política de futur, perquè amb preus alts afavorien els competidors, que posaven encara més petroli al mercat gràcies al fet que la tecnologia avança i podien perforar en jaciments més inaccessibles, com passa al Brasil o l’Àrtic. Si mantens el preu a 100 dòlars per barril un període de temps prou llarg, el que fas és donar una mena de subvenció a aquests països, que produeixen amb costos més elevats. En canvi, l’Aràbia Saudita i els seus aliats s’ho podien permetre perquè produeixen un barril a entre 4 i 20 dòlars i poden aguantar durant un cert temps el reajustament de preus. Molts altres competidors no podran i quedaran fora del mercat. O sigui que els grans productors deixaran de guanyar uns diners a curt termini, però guanyaran quota de mercat especialment a l’Àsia, que és on hi ha més consumidors.

I a qui pretenien deixar fora?

El gran objectiu era deixar fora el petroli del fracking. Penseu que al llarg del 2014 els Estats Units havien tingut un augment de la producció que no s’havia produït en els 100 anys d’història anteriors. Del 2008 al 2014 els Estats Units van incrementar la seva producció en més de 3 milions de barrils diaris. Rússia no abaixava la producció, tampoc. L’Iraq tornava al mercat. Aviat hi havia de tornar l’Iran. Tothom estava prement l’accelerador i gairebé hi havia excés d’oferta. D’altra banda, el creixement econòmic dels països emergents ha afluixat. I encara més el dels industrialitzats. No és que no creixés la demanda de petroli, sinó que no ho feia als ritmes als quals estàvem acostumats. Per tot plegat els preus van anar cap avall, perquè es transmetés la impressió al mercat que sobra petroli.

I el 2016 què passarà?

L’Agència Internacional de l’Energia, amb seu a París i més de 300 professionals treballant en aquest tema, calcula que al llarg d’aquest any, si no hi ha un imprevist geopolític, ens situarem cap als 50 dòlars el barril.

I els pròxims cinc anys?

És molt difícil de dir. Sempre que tens preus baixos no inverteixes de cara al futur. Si no seguim invertint a extreure més petroli, aquesta situació d’excés d’oferta en relació amb la demanda se’ns pot invertir. Tingueu en compte que per ajustar-se a la crisi les 10 companyies occidentals privades que representen el 60% de la producció mundial han fet fora més d’un quart de milió de treballadors.

Introduïm un altre element en el tauler d’escacs: el canvi climàtic. A París s’acaba de firmar un compromís mundial que ens hauria de dur a consumir menys petroli. O sigui que fins i tot tenint un jaciment per explotar potser ja no el tocarem.

Molt interessant. Fixi’s que fins ara el pensament dominant era que el petroli s’esgotava i cada cop seria més car perquè en quedaria menys. Però amb el canvi climàtic la percepció canvia. De fet, ja el 2011 l’Agència Internacional de l’Energia va calcular que si un litre de benzina són 2 kg i mig de CO 2, sabem quant CO 2 potencial tenim emmagatzemat al subsòl. I el resultat és que si volem preservar el planeta ens sobren dues terceres parts dels combustibles fòssils, que hauríem de deixar sense explotar, al subsòl. Sobretot carbó, que és el que contamina més, i després petroli i finalment gas. Si som conseqüents amb el canvi climàtic -i jo en tinc certs dubtes- i tirem endavant el que hem acordat a París, hi haurà un impacte financer brutal per a empreses i estats. ¿Com expliquem a la península Aràbiga o a Noruega que ha de deixar part d’allò al subsòl i que són menys rics del que es pensaven que eren? I en països menys desenvolupats com Veneçuela té, a més, una derivada d’inestabilitat social i política enorme.

Perquè vostè diu que som l’home de l’hidrocarbur.

Un 80% de tota l’energia que consumim per a electricitat i per moure’ns ve de carbó, petroli i gas. Estem parlant de substituir un 80% de tota l’energia que ens mou. I no únicament energia. El petroli ens dóna potència, que és energia per unitat disponible de temps. És la diferència que hi ha entre conrear amb una mula o amb tractor. Això són els hidrocarburs. Si som conseqüents amb París, tenim un gran repte. Fins al punt que el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, va advertir fa pocs mesos que els inversors britànics es podrien enfrontar a pèrdues “potencialment grans” a causa del canvi climàtic, i que els financers haurien de tenir més en compte l’escalfament global en els seus negocis perquè podria passar que grans reserves de petroli, carbó i gas quedessin “literalment inservibles”. Per això la recomanació és no posar tots els diners en firmes energètiques de combustibles fòssils, sinó començar a invertir en energies netes. El canvi climàtic, que fins ara ens semblava molt ideològic, té un vessant financer molt gran.

¿Creu que no serem conseqüents amb la Conferència de París?

Tinc un problema com a científic, i és que em sembla una representació política. No s’estableixen mesures per establir un mercat de CO 2, que digui que la tona de CO 2 que produeixis la pagues a tant. Seria una manera de rebaixar aquest avantatge competitiu que tenen els hidrocarburs fòssils sobre altres tipus d’energies. No hi ha uns compromisos clars sobre quant s’han de rebaixar les emissions d’aquí al 2020 o el 2025. I és que el canvi climàtic és una cosa que és molt abstracta. Des del 1880 fins ara la temperatura mitjana ha pujat un grau centígrad. I la gent se’t queda mirant i diu que per què tanta història. I llavors els has d’explicar la síndrome de la granota bullida: si vols bullir una granota has d’anar apujant a poc a poc la temperatura, perquè si no saltaria i s’escaparia. Bé, el planeta està bullint a poc a poc, i no ho acabem de notar. El que té de bo París és que per primera vegada s’oficialitza que tenim un problema que es diu canvi climàtic, que ja està més enllà de qualsevol discussió, i que l’home n’és el principal culpable amb la seva activitat econòmica i demogràfica. Però té un problema, que és trobar una alternativa. Per exemple, l’electricitat a Catalunya és el 27% de tota l’energia que consumim. El 50% són derivats del petroli, i és per al transport. I per al transport encara no tenim una alternativa, i depèn en un 95% a escala global dels derivats del petroli. El cotxe de passatgers ens dóna una autonomia que no ens dóna cap altra forma d’energia i gairebé tothom en depèn. Encara no sabem què substituirà el petroli barat i quan serà. Es treballa en les bateries, l’electrificació del transport, però per al treball a escala que cal ens queda poc temps.

Aquí li he de fer la pregunta de la teoria de la conspiració. ¿És veritat que tot això ja està inventat però no ho posen en marxa perquè la indústria del petroli és molt poderosa?

La meva resposta és rotundament no. Per què? Penseu que hi ha grans economies emergents com la Xina o l’Índia que no disposen de grans recursos de petroli. Si tinguessin una alternativa econòmicament i tècnicament viable, ¿creieu que continuarien depenent d’aquestes altres potències que tenen aquests recursos? Els preus manen, i si haguéssim enllestit una alternativa més barata no hi hauria poder que pogués aturar la força dels consumidors. Quan hi ha un canvi sempre hi ha algú que s’hi resistirà perquè hi perd. Però si el canvi és econòmicament rendible i compensa en el benestar serà imparable. Si estem enganxats al petroli no és perquè siguem tontos. És perquè dels recursos naturals és el que té la densitat energètica més gran. Quina paraulota. Per unitat de massa o volum és la que dóna més energia. O sigui que amb el dipòsit d’un avió faig la feina que faig i puc fer la volta al món. Ara s’investiguen nous materials, superconductors, l’hidrogen, la fusió, mil i una formes de passar de l’era de l’hidrocarbur a l’era de les energies netes. Però portarà temps.

O sigui que va ser una bona decisió aturar el fracking a Catalunya.

No calia preocupar-se. No hi ha matèria primera a Catalunya per fer fracking. A la Garrotxa la geologia no ho permet, perquè en aquesta tècnica cal entrar en vertical i després posar-se en horitzontal, i a la Garrotxa la qualitat de la roca no és l’adequada. Va ser una tempesta en un got d’aigua, una alarma que es va generar en un moment determinat per la falta d’un coneixement a fons de la viabilitat tècnica i econòmica. Al País Basc potser sí, i en altres zones del nord de Burgos. Però a Catalunya si hagués d’assessorar una empresa de fracking li diria que invertís en una altra cosa.

Vostè va dir que hi havia tres E que calia equilibrar: la d’economia, la d’energia i la d’ecologia.

No és un equilibri estàtic. Podem tenir en algun moment una urgència i donar prioritat a algun punt. I ara hi afegeixo una altra E, que és la de l’equitat. És a dir, necessitem energia neta, barata i segura per a tothom perquè tenim el problema de la desigualtat i de la pobresa energètica. I hi ha una altra E, que mai ha d’entrar en aquestes quatre, que és la d’electoralisme. Necessitem urgentment un pacte nacional en matèria energètica. El 50% de l’electricitat a Catalunya és d’origen nuclear. Les centrals nuclears que tenim a Catalunya acaben la seva vida útil a mitjans de la dècada que ve. I no hem obert el meló d’aquest debat per raó de l’electoralisme.