Márcia Tiburi: “A l’Amazònia el món coneixerà la bogeria de Bolsonaro”

Què li ha passat?

El 2015 al Brasil vaig escriure el llibre ¿Cómo conversar con un fascista? (Akal), i el llibre va despertar molt l’extrema dreta. Quan feia presentacions en llibreries, o quan donava classe, apareixien milícies d’extrema dreta a rebentar-me l’acte. Més tard em vaig posicionar molt a favor de Lula da Silva, perquè també era una injustícia flagrant el que estaven fent amb ell, i l’odi contra mi encara va ser més furiós. Em van començar a amenaçar de mort, ja no podia treballar i vaig marxar del país. Primer als Estats Units, i després vaig rebre una invitació d’una universitat de París i me n’hi vaig anar.

Suposo que no havia pensat mai que hauria d’exiliar-se.

Mai, perquè el Brasil, en l’època de Lula da Silva, era bo per a tothom (per als neoliberals, que guanyaven molts diners, per a la classe mitjana, per als pobres...) comparat amb el que tenim avui, que és un projecte feixista, de destrucció generalitzada del país, programada. I és increïble perquè la gent viu encantada amb Bolsonaro. Em pregunto com es produeix una follia col·lectiva, com es poden utilitzar els mecanismes de desinformació per deixar la gent del tot boja.

Si les coses anaven tan bé, per què havien d’anar contra Lula?

Hi ha interessos que són internacionals i nacionals. Al Brasil, les elits econòmiques es van agrupar per prendre el poder. Els neoliberals practiquen el capitalisme de xoc, que necessita que el poble accepti els canvis. Ara el Brasil està en silenci, el poble està en silenci, però a Xile, a Colòmbia, a Bolívia, ja heu vist les manifestacions. Al Brasil les persones tenen por i han sigut educades per ser dòcils davant aquest tipus de promoció de la pròpia desgràcia.

Por de què?

La policia i l’exèrcit són molt agressius. Molta gent van votar Bolsonaro commoguts per una espècie de rentat de cervell, perquè ha utilitzat tots els mecanismes mediàtics il·legals, i tothom ho sap, però ningú hi fa res. I em sap greu dir-ho, però cal entendre l’acord cínic entre el poble i els governants, perquè aquesta gent va promoure democràticament l’autoritarisme i ara han cancel·lat la democràcia. Al Brasil la democràcia està destruïda!

¿Vol dir que hi ha brasilers que havien votat Lula i ara Bolsonaro?

Sí, un terç dels brasilers són pobres, i la pobresa no és només un problema econòmic sinó també cultural. És gent que passa fam. Lula va ser empresonat per un jutge que es diu Sérgio Moro, un paio que comet totes les il·legalitats i es va convertir en ministre de Justícia! Quan la població és ignorant i apareix un salvador, la gent l’accepta perquè pensa que tindrà alguna cosa per menjar.

Quin va ser el missatge clau que va fer guanyar Bolsonaro?

L’eina van ser les fake news. Dos dies abans de les eleccions va llançar a través de WhatsApp, que és el mitjà de comunicació de la gent que no llegeix llibres i que només mira un canal de televisió, que és la Rede Globo (molt involucrada amb el cop del 1964 i el del 2016), una informació segons la qual Fernando Haddad, que era el candidat del Partit dels Treballadors, havia violat una nena d’onze anys. És professor de la millor universitat del país, un home elegant, sincer, honest. Era una mentida que només podia creure’s una persona que no el conegués. També per WhatsApp feien córrer que el Partit dels Treballadors transformaria tots els nois en homosexuals, o que distribuiria biberons amb una tetina en forma de penis, i coses així. El rentat de cervell va ser monstruós. Bolsonaro és un dels candidats a Hitler que tenim...

No creu que s’ha excedit?

No, no. És el cas. Ell promet matar la gent... Al Brasil ja s’ha comès un genocidi, que és contra la població ameríndia, i hi ha també el que es comet contra els joves a les faveles. Les perifèries de les grans ciutats són perilloses per als joves negres, perquè la policia els tracta com a criminals. La Constitució ha estat substituïda per un estat d’excepció emmascarat de democràcia.

Una cosa és feixisme i una altra cosa és Hitler.

No, no. Crec que anirem a pitjor. És terrible dir això, però cada dia passen coses pitjors. El primer acte de Bolsonaro va ser alliberar la tinença d’armes. El governador de l’estat de Rio de Janeiro, que va ser el meu oponent a les eleccions, va prometre que mataria els bandolers amb trets al cap. Era una promesa, el mateix tipus d’amenaça que jo vaig rebre!

¿Els casos de corrupció del Partit dels Treballadors i de Lula són tots mentida?

No són tots mentida, però el 99% sí. Els fills de Lula estan tots a l’atur, n’hi ha una que fa bolos [coques] per viure. Si haguessin robat estarien vivint a Nova York o a Europa, no estarien vivint al Brasil en les condicions en què viuen. Bolsonaro no era ningú, els seus mateixos col·legues se’n reien, li deien “inimputable”, com si fos curt de gambals. Ningú es creia que acabaria sent president, però jo, que tinc complex de Cassandra, perquè aviso de les coses, vaig escriure el 2017 Ridículo político, i en aquell llibre hi deia que veient Berlusconi o Trump, Bolsonaro venceria al Brasil. I la gent em deia: “Estàs exagerant”.

Mai vaig pensar que Trump guanyaria als Estats Units.

Jo vaig percebre que els processos són els mateixos i la història es repeteix. Quina és la diferència entre el feixisme del segle XX i el feixisme d’avui dia? La facilitat de difusió del missatge. Les masses demanen ser adulades, i Bolsonaro ha fet molt aquest postpopulisme d’extrema dreta, que ha encantat a la gent, perquè es pensen que és una persona divertida i enginyosa.

Què està passant a l’Amazònia?

Miri, el neoliberalisme és destructiu, però té certs escrúpols, va amb compte de no arribar al límit. En canvi, Bolsonaro no té límits. I lamento dir-ho, però a l’Amazònia el món coneixerà la bogeria de Bolsonaro.

Nosaltres? Aquí?

Sí, el món assistirà a més desgràcies.

A l’Amazònia?

Sí, a l’Amazònia. Els ruralistes, els grans propietaris de terres i els pocs que hi estan interessats (pocs, perquè són els amos del capital) han calat foc a l’Amazònia. El ministre de Medi Ambient fa com tots els ministres de Bolsonaro: destruir el que hauria de protegir. Quan hi va haver l’incendi, la seva funció consistia en dir que no hi estava passant res. Aquest desig de destrucció total, d’extinció de la raça humana, això és el nucli del feixisme, i per això Bolsonaro és un cas gravíssim. Perquè aquesta gent no té problemes per matar a ningú. És esgarrifós, però és veritat. El feixisme del passat va promoure desgràcies! ¿De debò pensem que no hi haurà més desgràcies, si avui en dia tenim desgràcies cada dia i per a tothom? Seríem ingenus si no captéssim el caràcter desesperançador del moment, i cal aturar Bolsonaro.

¿Pot ser derrotat democràticament, Bolsonaro?

Si continua utilitzant els mecanismes bruts que va utilitzar en les eleccions, no. Estic molt amoïnada pel meu país, perquè crec que és un laboratori, com ho és Xile, com ho és Bolívia. Al Brasil les persones callen perquè de moment els morts són de les faveles. I la classe mitjana i els intel·lectuals estan callats perquè no volen morir.

El Brasil seu a la taula del G-20. Què ha passat amb la promesa de progrés i democràcia que semblava a tocar?

El Brasil va néixer com una colònia portuguesa, com tota l’Amèrica Llatina, que era colònia d’Espanya i Portugal. I aquest inici no s’apaga: el genocidi, la sang de la matança de la gent que hi vivia, és al nostre inconscient. Crec que hi ha una nova recolonització. El capital no ha deixat de veure’ns com una terra de ningú, com un espai obert. Tenim el que anomeno “complex de Colom”, la impossibilitat d’un pacte entre els països i dins els països de l’Amèrica Llatina i Europa. Quan Colom toca terra diu: “Estic mirant tot això, i tot això és de la reina de Castella”. Això és el que passa, novament, avui.

Què vol dir un pacte “dins” dels països llatinoamericans?

Al Brasil avui dius “Estimo la democràcia” i pots ser atacat als carrers per un feixista, perquè et diuen: “Ets un comunista!” No és possible, avui, al Brasil, defensar la democràcia, perquè valors com la dignitat humana, el respecte als drets fonamentals, el dret a la vida, a la seguretat, al treball, a l’amor, a l’habitatge, al treball just i justament remunerat, a viure bé... tot això no és bo per als feixistes. Lula va dir : “Hem de restaurar la veritat al nostre país”. Perquè la política feixista és, justament, la política de la mentida, han de mentir tota l’estona, perquè els feixistes són tots covards, no tenen poder, no tenen brillantor, no tenen ni candidats, van construir Bolsonaro d’un dia per l’altre amb metodologies molt brutes.

Potser li semblarà anecdòtic, però vaig pensar que les coses havien començat a canviar al seu país el dia que abans d’un partit de la seleção l’estadi i els jugadors es van posar a cantar l’himne nacional a crits, com soldats fanàtics, amb una vibració guerrera. ¿Com era possible això al país de la bossa nova, expressió musical sofisticada i elegant? Vostès que han tingut Vinícius de Moraes, Jobim i João Gilberto...

Sí, tens raó, l’himne nacional, la selecció de futbol, la samarreta verda i groga, són símbols que el feixisme ha fet seus. A algunes persones les han agredit per portar roba vermella. Els feixistes es fan selfies amb els generals torturadors de la dictadura encara vius, amnistiats amb l’obertura política. És gravíssim. Al Brasil hi ha odi, avui en dia, i és una indústria que funciona a les xarxes socials amb robots. Jo mateixa soc atacada diàriament, perquè tinc un compte a Twitter i, depenent del que dic, van venint. L’odi s’ha transformat en capital que circula perquè fa que la gent se senti important.

Estic més amoïnat que quan hem començat a parlar.

No puc fer veure que sigui menys que això.

PerfilAquesta és una entrevista distòpica. Només cal llegir-ne la primera resposta: la protagonista ha hagut de fugir del seu país, amenaçada de mort per les seves idees. Formalment viu en una democràcia, però el que descriu s’assembla molt a un estat autoritari on el supremacisme, el capital i les xarxes socials han segellat una nova aliança basada en formes de dominació preexistents, entre les quals la misèria i l’analfabetisme. Márcia Tiburi (Vacaria, Rio Grande do Sul, 1970) és professora de filosofia i escriptora. Es va arribar a presentar com a candidata a governadora de Rio de Janeiro pel partit de Lula, però a principis d’aquest any va haver d’exiliar-se i actualment viu a París. Fins i tot descomptant el biaix de partit que tenyeix alguns comentaris, l’empenta amb què crida l’atenció i el panorama que dibuixa és de les que desperten consciències.