Marc Artigau: “Hi ha coses com la generositat o l’empatia que són més importants que la veritat”

¿Eres dels que es van sentir dir “Aquest nen escriu molt bé”?

Sí, he tingut una infantesa molt feliç i una joventut bastant feliç. I he tingut la sort de trobar gent que m’ha estimat i ha sigut generosa amb mi. Per exemple, jo començo els contes d’ El Club de la Mitjanit perquè el Pere Escobar i nosaltres érem veïns d’apartament, i justament un dia que els meus pares no hi eren em va picar una medusa. Per a mi, el Pere Escobar és el senyor que m’agafa com si fos un nàufrag i em porta corrents per la platja fins als primers auxilis. A partir d’aquí, jo li regalo els meus primers llibres de poemes i les obres de teatre, i un dia em diu: “He pensat que podries escriure’ns uns contes. Ho faries?” Dic que sí, però interiorment penso que duraré un mes o així. Ho vaig fer quatre anys.

I després vas fer el salt a RAC1.

El Pere va acabar la seva etapa de nit a la ràdio i, casualitats de la vida, el Jordi Basté va llegir una obra meva que li va agradar molt i em va proposar que parlés de llibres a la ràdio. I un dia jo li faig la proposta del conte... En l’àmbit teatral també he tingut molta sort, perquè gent com l’Oriol Broggi, el Julio Manrique o l’Àngel Llàtzer han confiat en mi.

Lectures que t’hagin marcat?

Podria començar per El zoo d’en Pitus i tot aquest imaginari, sí. Però si vaig una mica més enllà recordo el pas de nen a adult que s’ho passa bé llegint quan el meu germà em diu: “Llegeix El misterio de la cripta embrujada, d’Eduardo Mendoza, que t’ho passaràs molt bé”. És el primer cop que relaciono literatura i plaer. Julio Cortázar em descobreix un món fantàstic, el realisme màgic. La poesia: Vinyoli, Estellés... Són autors que sento a prop meu. I en teatre Harold Pinter i Benet i Jornet, que és el pare de tots nosaltres i obre el camí. Lluïsa Cunillé també és una autora importantíssima.

Els teus contes, escoltats per ràdio, tenen un deix malenconiós.

Perquè penso que la vida és una mica trista. La vigília també té aquesta pàtina de tristesa.

Fins al punt que al protagonista li diuen: “No et dediquis a escriure, que et tornaràs trist”.

De jove havia sentit dir “no llegeixis, que et tornaràs trist”. Peter Handke té una novel·la que es diu Carta breve para un largo adiós, en què ve a dir que la seva mare era una persona divertida, que sempre cantava, i quan va començar a llegir es va començar a fer preguntes i es va tornar una persona trista... Està bé dir això venint a presentar un llibre.

Al protagonista de la teva novel·la se li acosta una noia mallorquina i li diu que una senyora gran que es diu Cèlia voldrà que li escrigui “una biografia millor que sa que té”. I continua: “Ella vol que entenguis com va ser sa seva vida i que la milloris”. I aquest és el nus.

Tots construïm la nostra memòria. Ens pensem que hem estat millors del que realment hem estat, perquè és un acte de supervivència. ¿No t’ha passat mai que una parella d’amics es divorcien, t’expliquen la conversa i penses: “¿Com pot ser que aquestes dues persones fossin a la mateixa habitació i una t’està explicant una història que no té res a veure amb la de l’altra?” El meu pare està digitalitzant tot de pel·lícules de quan érem petits i han aparegut unes cintes en què la meva àvia em petoneja, i això m’ha fet molt feliç perquè no recordava que la meva àvia fos tan afectuosa.

D’aquesta feina d’escriure una biografia complaent, el mateix protagonista en diu “biògraf d’estar per casa”.

Quantes biografies han fet això mateix sense anunciar-ho? Quantes biografies tenien un discurs i després els anys han acabat per ensorrar-lo? Això em porta a preguntar-me què és la veritat. Sempre acabo anant a Espriu, a La primera història d’Esther, quan explica que la veritat és un mirall que es va trencar i que tots en guardem un tros. Per a mi la veritat no és un fet fonamental a la vida. M’explico: ¿és important la veritat? Sí, tot i que no sabem el que és. Però, per a mi, hi ha coses molt més importants que la veritat: l’empatia, la generositat. Quan s’ha de dir la veritat? Dir-la pot ser un acte d’egoisme. Si jo et dic una veritat a tu i tu no la saps gestionar, ¿està bé que te la digui en aquest moment?

Si me la dius ara mateix em donaràs un disgust, però potser demà t’ho agrairé.

També depèn del context. Al principi, jo criticava molt que a les estrenes de teatre tothom s’abraça, es fa petons i es felicita efusivament. Però després, quan comences a fer teatre, t’adones que actors i actrius s’abracen perquè són conscients d’assistir a un naixement. Potser el nen ha nascut lleig, però no cal que t’ho digui quan la mare encara està ingressada. Ja t’ho diré. La qüestió és que ha nascut.

Ara estem assistint a una reescriptura de biografies personals i col·lectives, amb tots els casos d’abusos sexuals que estan sortint.

Sí, perquè els temps canvien. Ara estic treballant en la traducció i adaptació de La tienda de los horrores, que s’estrena la temporada vinent dirigida per l’Àngel Llàtzer i amb el Manu Guix. Hi ha tota una trama que ens l’hem de repensar perquè es parla desinhibidament de maltractaments, i no hi ha dubte que el que era vàlid fa un temps avui potser ja no ho és. Si hi ha hagut abusos, s’han d’explicar. Jo vaig estar catorze anys en una escola cristiana, el Col·legi Pare Manyanet. Mai vaig sentir-m’hi malament, van ser uns anys molt feliços. I jo era molt creient abans, fins que vaig arribar a la universitat, vaig ampliar les meves lectures i vaig fer un viatge personal que passa per molts llocs. Però crec que està bé que la gent ho expliqui i que es demanin les responsabilitats que calgui.

¿Ara ja canviaries algun capítol del relat de la teva vida?

No sé quin relat construeixo de mi mateix. Em sento molt afortunat d’haver viscut i nascut en una família que m’ha fet sentir estimat. Home, quan vaig arribar a casa i vaig dir que volia estudiar a l’Institut del Teatre no m’esperaven amb confeti i ballant una conga, precisament. Segurament escric perquè encara no sé quin relat tinc de mi mateix. El joc de la novel·la és que escric una biografia, quan en el fons estic escrivint també una part de la meva vida.

Algunes anades d’olla de la teva novel·la m’han recordat aquella tristesa japonesa, postcoital, de Murakami.

Penso que aquesta melancolia em ve de la perplexitat. I també soc un rondinaire. No m’agraden els llocs amb molta gent. Penso que un sopar en una taula amb més de cinc persones és de mala educació, perquè quan som molts m’atabalo. Sí que tinc algunes cosetes, però no visc constantment en un diumenge a la tarda, per entendre’ns. Tampoc el divendres a la tarda. Visc en un dissabte que s’han de fer coses i estàs content, però ja veus que ve el diumenge.

La novel·la aborda el tema de les càrregues familiars que heretem.

No sé si és gaire recargolat, però penso que els meus avis van passar la guerra, i la manera com el meu besavi va tractar la meva àvia segur que va estar influïda per la guerra i té relació amb com la meva àvia va tractar la meva mare, i té a veure amb com la meva mare m’ha tractat a mi. Què em deu haver arribat a mi d’aquella desgràcia? Per no parlar-te de quants cops vaig veure el meu pare i vaig pensar: “Jo això no ho faré”. I trobar-me al cap dels anys fent exactament el mateix i pensant: què és, la genètica, l’educació, l’aire que respirem, el cordó umbilical?

“La por al rebuig sempre ha estat el motor de la meva vida”, dius.

O la por a les xarxes socials. O la por a tot el que va passar arran del premi, que vaig apagar el telèfon i l’ordinador. No tinc televisió a casa. També dius al principi: “Ser irrellevant és alliberador”. I a mi no m’agrada, ara hi estic molt còmode, aquí. Segurament, quan després pengis el vídeo, pensaré: “Això no ho hauria d’haver explicat”. Per això m’agrada la ràdio, perquè penso que no em sent ningú perquè ho gravo a casa meva. Després me’n vaig a dormir. Donar la cara en el sentit de la visibilitat física no em fa sentir gaire còmode. A mi m’agrada dirigir i escriure teatre, que surtin els actors. Jo, al darrere hi estic més còmode.

Com reescriuries la nit del premi Pla?

A veure, jo no canviaria res del meu discurs. Bé, després l’he vist algun cop i estava tan nerviós que he vist que m’enganxava molt parlant. Això ho reescriuria, la resta no. I pel que fa a altres protagonistes d’aquella nit, la seva feina és una altra i segurament necessita una certa visibilitat per als seus projectes.

Què recordes d’aquella nit?

Que el cor em bategava molt de pressa. Recordo sopar i no menjar res, i mirar tota l’estona la gent, estar molt nerviós. Recordo sortir a fer el discurs, baixar, i llavors fer una cosa una mica feudal, una mena de besamans amb les autoritats. Recordo que l’alcaldessa Colau i la consellera Borràs van ser molt amables amb mi. I de fet va ser Borràs qui em va explicar que hi havia hagut algun crit. Et recordo a tu, que em vas tranquil·litzar, que quan vaig venir a la taula, perquè compartíem taula, em vas dir: “Tranquil, ha passat això”.

Tens parella?

Tinc parella. T’ho dic així, com amb tristesa, perquè és aquella època en què tot és eufòria i no trobes defectes a res. L’Azcona, el guionista, deia que els enamorats són la gent més egoista del món, perquè podrien caure bombes i ells només pensarien en l’altre. Doncs jo ara estic que poden caure bombes a Barcelona, imagina’t quina tristesa.

Això és un diàleg de Casablanca: “El món s’està enfonsant i nosaltres ens enamorem”.

Soc una persona molt alegre, però recordo Thomas Mann quan li van preguntar “Vostè és feliç?” i ell va respondre “¿Vostè es pensa que soc imbècil?”