MARÇAL FORÉS: “No em sento tranquil amb algú fins que no conec la seva perversió”

Forjat a l’Escac i en el món del curtmetratge, Marçal Forés va debutar en el llarg amb Animals el 2012. En la seva nova pel·lícula, Amor eterno -acabada d’estrenar a Filmin-, situa en la zona de cruising de Montjuïc una història d’amor asimètric entre un professor de xinès i un dels seus alumnes. Filmada en condicions d’il·luminació extremes, Amor eterno esdevé una experiència hipnòtica d’una sensualitat tenebrosa i plena de misteri.

Com és que en el teu cinema l’amor sempre està associat a la tragèdia?

És que l’amor és tràgic. És un trencament del teu sistema que irromp com un meteorit. I, com qualsevol canvi, implica una crisi: arribar tard a la feina, trencar amb els amics...

I si parlem d’amor no correspost la cosa encara es complica més.

Sí, però es que l’amor no correspost no deixa de ser amor. Les fans de Justin Bieber estan totalment enamorades d’ell. I tant és que ell no sàpiga qui són elles: una part de Justin Bieber pertany a les fans. Hi ha una part molt egoista de l’amor que no involucra els sentiments de l’altre i, tot i així, no deixa de ser amor.

És un sentiment que normalment porta a la violència.

Sí, és veritat, però és genuí. Sobretot a l’adolescència, quan comprens les normes de conducta social adulta però encara tens emocions de nen que no saps com fer-les encaixar.

El teu cinema no observa això des d’un punt de vista moral.

És interessant eliminar la barrera de la moral i contemplar la mort d’una altra manera. Per què ha d’estar malament matar algú? El protagonista d’Amor eterno no té una vida ideal. Mai somriu i es passa el dia al bosc intentant trobar alguna cosa que no té. El final que té és tràgic, però, d’alguna manera, el salva.

Per què tries un zona de cruising per parlar de tot això?

Perquè són llocs on la condició moral s’anul·la i un s’allibera. Pots ser sàdic, cruel o caníbal, el que calgui. I fa por, perquè mai saps què et pots trobar anant en pilotes per un bosc.

¿Et vas documentar sobre com és el cruising que es fa a Barcelona?

No, no m’interessa parlar de la realitat. Em repugnen els biopics, sempre traeixen o frivolitzen la vida real. Però mentre localitzava a Montjuïc vaig trobar interessant que llocs tan fastigosos, plens de brutícia i condons trencats, acullin moments de tanta llibertat i felicitat. Em fa molta gràcia la paradoxa.

En una entrevista que vas fer a Sonny Smith, músic i actor d’Amor eterno, li preguntaves si era un pervertit. Ara te la faig jo, la pregunta.

[Riu.] Sí, esclar, em considero un pervertit. De fet, no em sento del tot tranquil amb algú fins que no conec la seva perversió. Tant és si li agrada pegar, pixar-se o fer mitja. Jo les meves no les amago, però tampoc les explicaré en una entrevista.

Tens mitja escena musical indie barcelonina actuant a la pel·lícula. ¿Hi ha algun motiu especial?

Em costa treballar amb actors. És més divertit escriure per a algú a qui coneixes que demanar-li a un actor que l’imiti. Tot i les impureses dels actors no professionals, en el fons és més honest que treballar amb actors professionals.

I per què només músics? També tens amics cineastes.

No ho havia pensat. Potser perquè hi ha menys formes en el món de la música. La idea de posar cineastes davant la càmera no m’agrada tant. M’interessa més filmar Adrián de Alfonso que Mar Coll. Però vaig fer un videoclip de Fangoria amb Agustí Villaronga d’actor i vaig ser feliç. És un actor increïble, el fitxaria per a totes les meves pel·lícules.

Tens algun model a seguir en el cinema espanyol o català?

M’al·lucina Carlos Vermut. Però ja des de Diamond Flash, que m’agrada més que Magical girl. Gràcies que encara hi ha gent com ell que creu en el subconscient i es llança al buit. Aquí es té molta por a trair la realitat i abandonar-se a la fantasia.

Amb la teva manera singular d’entendre el cinema, ¿et vas sentir com un bitxo raro a l’Escac?

No, perquè quan vaig arribar a l’Escac encara no sabia què volia fer i ni tan sols era un gran cinèfil. No sabia qui era David Lynch! Però no vaig trigar a adonar-me que no volia fer un cinema que agradés a molta gent, sinó que m’agradés a mi.

I com portes que una pel·lícula teva no agradi?

Bé. En la primera projecció d’Amor eterno, de les 100 persones que hi havia a la sala al final potser en van quedar 40. Cada persona que fuig de la sala és una petita mort, però alhora és interessant veure com es polaritza el públic i la gent que es queda ho fa com un acte de defensa. Una noia va explicar després que s’havia hagut de prendre un Diazepan per poder acabar la projecció. I m’ho deia com un elogi. Crec que és la crítica més bonica que m’han fet mai.

Fa uns mesos que vius a Nova York. Per què hi vas marxar?

Volia canviar de context. Trobava a faltar el combustible creatiu que vaig sentir fa uns anys quan vaig viure a Londres. El fet d’estar sol em feia estar més actiu creativament. A Nova York tothom fa coses i te n’acabes encomanant.