Un mapa genètic il·lustra les diferències lingüístiques a Espanya

BarcelonaSi agafem un mapa convencional de la península Ibèrica i mirem com es distribueixen les diferents llengües que s’hi parlen o s’hi han parlat a l’últim mil·lenni, veurem com es marquen unes franges verticals que avancen d’est a oest. Catalunya, el País Valencià i les Illes formen una d’aquestes franges. Galícia i Portugal dibuixen la que se situa més a l’oest. La pregunta que es fan molts científics és si aquesta peculiar distribució té alguna correspondència genètica. I, si existeix, si encaixa amb el que ens explica la història.

I la resposta és que sí: hi ha diferències genètiques entre els habitants de Catalunya i de Galícia, que a més es corresponen amb l’existència d’idiomes dispars. Aquestes diferències també es donen respecte d’Aragó i de Castella, que, al seu torn, també mostren divergències entre si. Així ho posa de manifest un estudi elaborat per la Universitat de Santiago de Compostel·la i la Universitat d’Oxford. El treball, coordinat pels genetistes Ángel Carracedo i Clare Bycroft, també assenyala “l’enorme influència” de l’ocupació àrab de la Península i que es tradueix en la pervivència de trets genètics fins a l’actualitat.

Les dades obtingudes a l’estudi, publicat a Nature Communications, es basen en l’anàlisi de l’ADN de 1.413 persones de diferents punts de la Península. Les diferències genètiques que s’hi observen són, en la major part dels casos, imperceptibles a simple vista però clares en una anàlisi genòmica. Segons els experts, ho són prou per explicar la susceptibilitat a alguna malaltia concreta o per assenyalar grups de gens que són propis d’una regió i no d’una altra.

En tot cas, aquestes diferències genètiques ajuden a entendre la història, asseguren els investigadors. De manera molt particular, la influència de les migracions. Si agafem el mapa peninsular de nord a sud, els trets genètics diferencials permeten copsar el llarg període d’ocupació musulmana que es va estendre des del segle VIII fins a la fi de la Reconquesta, l’any 1492. És en aquest període, especialment en els tres segles de més puixança d’Al-Àndalus, que es produeix una forta onada migratòria de població berber i del nord occidental d’Àfrica. Coincideix amb el que avui seria el Marroc. El pes genètic de la població nord-africana es fa evident sobretot al sud peninsular, mentre que es va perdent a mesura que ens acostem al nord. De la mateixa manera, s’observen trets genètics més propers temporalment que s’expliquen per l’avenç de la Reconquesta de nord a sud i la paulatina repoblació dels territoris ocupats. Al marge queden el Cantàbric i sobre tot el País Basc.

Diferències a només 10 km

Pel que fa a l’eix est-oest, les diferències genètiques observades mostren un patró fins a cert punt sorprenent. La que més, probablement, és la que s’observa a Galícia. El mètode d’anàlisi de l’ADN utilizat permet focalitzar geogràficament les diferències fins a 10 quilòmetres de distància, un nivell de resolució gens usual. I al territori gallec, efectivament, és possible detectar diferències i especificitats a l’ADN en punts situats a distàncies ínfimes, més petites fins i tot als 10 quilòmetres. Això no passa, en canvi, al territori castellà, on cal recórrer distàncies de fins a 200 quilòmetres per detectar trets diferencials. L’explicació a aquest fenomen és incerta. No obstant, indicaria que hi ha molta més homogeneïtat genètica a Castella que a Galícia.

D’altra banda, i aquest és un altre dels aspectes destacats de l’estudi, és curiós observar com les franges genètiques que es detecten en l’eix est-oest coincideixen amb les franges lingüístiques de la Península. Les més clares, i que perviuen a l’actualitat, les que corresponen al català i al galaicoportuguès. També és clara la que es dibuixa sobre el que seria la Corona d’Aragó i la que s’estén sobre Castella. De nou, els moviments migratoris, com per exemple la repoblació catalana de part del País Valencià, explicarien el fenomen.