Manuel Capa, mariner de Salvament Marítim: “Estem assistint nàufrags que porten vuit dies de travessia al mar”

Mogán (Gran Canària)Manuel Capa és mariner de Salvament Marítim. L’any 2018, el sindicat CGT, del qual és delegat sindical, el va alliberar per treballar en millores laborals del col·lectiu. Durant dos anys, la seva feina ha consistit en informar sobre els efectes d’haver sotmès el cos al comandament de la Guàrdia Civil, no només en les tripulacions, sinó sobretot en les persones migrants. A l’octubre Capa es va reincorporar als rescats amb la Guardamar Polimnia, que ara està destinada a Puerto Rico, Gran Canària, a cinc minuts del moll d’Arguineguín.

Quines són les principals diferències entre l’Alboran i les Canàries?

La diferència principal entre les dues rutes és la distància. A l’Alboran la més llarga era de 200 quilòmetres. Aquí les barques van començar a sortir de les platges de Tarfaya fins a Fuerteventura, que són aproximadament 100 quilòmetres. Aquesta zona l’ha anat controlant la Guàrdia Civil i la policia marroquina, en uns 700 quilòmetres terrestres en direcció al sud. És per això que els nous moviments venen de la zona del Sàhara Occidental i principalment de Dahla, que ja són uns 500 quilòmetres de mar.

Per què és tan perillosa?

Al Mediterrani el problema és el vent, que aixeca onades, però aquí a l’Atlàntic hi ha corrents. Es tracta de moviments d’aigües amb tracció lunar que generen marees i onades molt més fortes. A més, hi trobem els vents alisis, que són cíclics i des de l’estiu fins a la primavera venen del nord, baixen de Portugal a la costa marroquina i entre les Canàries i Cap Verd giren i s’endinsen a l’Atlàntic. Perquè us en feu una idea, són els moviments que van portar Colom fins a Amèrica.

Quins tipus de barques estan arri bant?

Ara estem rebent tres tipus de barques que responen a la tipologia de barques de pescadors de cada país. Del Marroc surten vaixells de fusta, les barques que aquí sempre s’han anomenat pateras, amb una proa molt ampla i alta, i hi acostumen a viatjar entre 30 i 40 persones. Les de Mauritània són com una espècie de cayucos, amb forma de plàtan, però no gaire grans, i hi trobem una cinquantena de persones. Per acabar, des del Senegal surten els típics cayucos, també de fusta però molt més grans, i porten entre 100 i 200 persones.

En quines condicions arriben?

Els viatges més curts s’estan fent en tres o quatre dies i la majoria de les persones arriben en bon estat, però els que han tingut algun problema arriben molt malament i necessiten assistència mèdica. Els que surten de més al sud, de Mauritània o el Senegal, arriben en més mal estat. Estem parlant de situacions amb olors fortes, benzina, vòmits i moltíssima deshidratació. Aproximadament un 30% de les persones arriben amb problemes d’esgotament i fatiga, però estables, i d’altres amb hipotèrmies i efectes greus de salut mental degut a la durada del viatge, que pot arribar, en aquesta zona, als set o vuit dies.

Què reclameu com a treballadors?

Des de CGT el que s’està demanant és que hi hagi una sèrie de rotacions amb els descansos adequats per fer una feina amb les màximes garanties, tant per a nosaltres que rescatem com per a les persones que són al mar. Estem sortint a les 12 de la nit per recollir entre cinc i deu barques. L’endemà l’esgotament és demolidor i els descansos són insuficients.