“El que vosaltres anomeneu escombraries per a nosaltres és or”

BarcelonaDos quarts de sis de la tarda és l’hora punta. És llavors quan joves subsaharians i tota mena de gent variada fan cua al drapaire amb els seus corresponents carros de supermercat plens fins a dalt de trastos que han recollit al carrer durant tot el dia. El drapaire és una nau industrial al districte de Sant Martí de Barcelona. A l’interior, tot tipus de ferros i plàstics formen una enorme muntanya, en la qual es pot distingir alguna bicicleta retorçada, cadires cap per avall, banyeres i, fins i tot, escalfadors d’aigua esventrats. El senegalès Abdul Karim Cissé n’és l’encarregat, i tota la resta de treballadors també són subsaharians. “El que vosaltres anomeneu escombraries per a nosaltres és or”, afirma. Ho controla tot des d’una mena de garita on fa comptes amb un ordinador cobert amb una gruixuda capa de pols. El 2020, amb la pandèmia, el negoci va anar millor que mai, assegura abans de deixar anar una sonora riallada de satisfacció: van facturar el doble que l’any anterior gràcies al cada vegada més gran nombre de desheretats que es dediquen a buscar ferralla.

El Khadi és un dels desheretats. Abans era manter, venia imants per a la nevera i guanyava uns 15 euros al dia. Ara, amb la pandèmia, fa cua com tants altres al local del drapaire. “Amb la ferralla guanyo el mateix que fent de manter, però és molt més perillós”. Ha de recórrer els carrers durant hores remenant dins dels contenidors d’escombraries, manipular tot tipus d’andròmines -porta guants per protegir-se- i empènyer un carro de supermercat que arriba a pesar una barbaritat. Avui trasllada una planxa, una aigüera, una campana extractora i una infinitat d’altres trastos que són difícils d’identificar. Tot plegat pesa noranta quilos. Així ho indica la bàscula del drapaire. Després el Khadi inicia el ritual de sempre.

Separar els metalls

El noi es baralla amb la campana extractora a cops de martell, i després continua amb les altres andròmines: pim, pam, pum! Intenta separar les parts de ferro de les que no ho són, encara que hagi de suar de valent. Les distingeix amb un imant: l’imant s’enganxa al ferro, però no pas a la resta de metalls. El Khadi llança les parts de ferro a la muntanya de ferralla que hi ha al mig de la nau industrial, i les que són d’altres metalls les torna a ficar dins el carro per tornar-les a pesar. La resta de desheretats fan el mateix. Un concert de cops metàl·lics inunda la nau industrial.

“Pel ferro paguem 0,11 euros el quilo. En canvi, 0,55 euros pel quilo d’acer, 1 euro pel de cable, i 2,2 euros pel de llautó”, explica Cissé per justificar aquesta obsessió per separar el ferro. Si els metalls estan barrejats, sempre preval la tarifa del més barat. Els preus són vàlids per avui, però perfectament poden canviar demà. Es fixen en funció del valor que la borsa de metalls de Londres, l’anomenada London Metal Exchange, estableix per a cada metall. Així de surrealista: homes amb vestit i corbata decideixen què cobren els que tenen menys a la societat.

L’Ndongo també és del Senegal i també era manter. Venia fulards a la Barceloneta i guanyava uns 20 euros al dia. Quan tenia molta sort fins i tot n’aconseguia 30. Ara recorre els carrers de Barcelona amb una bicicleta i un remolc que s’ha fabricat ell mateix amb trossos de xapa i amb les rodes d’una cadira per a persones sense mobilitat. “Vaig començar amb un carro de supermercat, però em feia mal l’esquena”. Com tants altres, ha substituït el top manta per la ferralla. “Quan em dedicava a vendre la policia em requisava els fulards moltes vegades. Per sort, ara amb la ferralla no em passa”. És l’únic avantatge.

El portaveu dels manters de Barcelona, el senegalès Mame Mor, confirma que tots els joves subsaharians que es dedicaven a la venda ambulant a la capital catalana sobreviuen ara recollint ferralla. Alguns també han marxat al camp a provar sort, però ara no és la millor època per trobar feina com a temporer. Del que no hi ha dubte és que el top manta ha deixat de ser una font d’ingressos des que els turistes van desaparèixer de Barcelona amb la pandèmia.

La directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, Victòria Ferrer Maymó, també afirma que “ha augmentat la venda particular” de metalls, o sigui, la gent que es dedica a recollir ferralla. Ara bé, aclareix, això no vol dir que el volum de residus que es recuperen sigui més gran. “Moltes indústries han tancat o han reduït la seva activitat amb la pandèmia, i produeixen menys residus”, argumenta. El que sí que han detectat, assegura, és l’aparició de drapaires que no estan registrats com a gestors de residus, la manera de treballar dels quals no és ni de bon tros la que caldria.

Cissé porta un control exhaustiu de tots els desheretats que passen cada dia per la nau industrial. Els té registrats a l’ordinador, perquè si no després és ell qui té problemes si hi ha una inspecció, justifica. “No acceptem metalls que siguin de l’Ajuntament, com pilones o senyals de trànsit”. Però no tenen manies amb les cadires metàl·liques que es fan servir a les terrasses dels bars. A la nau industrial n’hi ha un munt d’apilades. “Nosaltres no som policies. Si algú les porta, les comprem”.

L’Ndongo continua fent tombs per Barcelona buscant ferralla. El Khadi ja s’ha desfet dels 90 quilos. Li han pagat 20,03 euros. El drapaire està a punt de tancar, són les set del vespre, i dos camions esperen a l’entrada per ser carregats. Els metalls seran portats a un altre gestor de residus amb més capacitat per separar-los, i d’allà potser a un altre i després a un altre, fins que arribin a una foneria, on llavors sí que valdran or.